Redemption: Maig 2016
El Redemption —també conegut com a «Ressenyes que escric de forma forçada a finals de mes»— del maig inclou Skepta, Death Grips i Chance The Rapper, entre d’altres.
Skepta - Konnichiwa
Tot i que Skepta porta produint música des de principis dels 2000 i rapejant des del 2005, l’any passat va ser quan la seva fama va traslladar-se a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a artistes com Drake i Kanye, captivats per la seva interpretació del grime —el hip-hop britànic, per dir-ne d’alguna manera. Amb el fantàstic single «Shutdown» —el vaig col·locar fins i tot a la llista dels millors singles del 2015— i un parell de cançons més va anar augmentant l’expectació per Konnichiwa, el seu quart àlbum d’estudi.
A Konnichiwa la fórmula d’Skepta és claríssima, però no per això menys efectiva. El seu rapeig ràpid i energètic em continua fascinant com el primer dia, parli del que parli —sovint fama i música—, i la seva producció amb elements de drum and bass i UK garage sona punyent i intensa. La majoria del disc està produït pel mateix Skepta, la qual cosa sempre és d’admirar, i l’únic instrumental que ve dels Estats Units és el de Pharrell a «Numbers», una cançó un pèl ridícula però francament disfrutable. I poca cosa més, perquè les features no destaquen ni per bé ni per mal, i els interludis —tot i que aporten context sempre interessant per a aquells que no vivim al Regne Unit— són els tradicionals d’un disc així. Konnichiwa és una sòlida carta de presentació als nous fans que no perd mai la seva essència original. Té més de quart àlbum que de debut, com ha de ser. (Si voleu punt de partida per començar-lo a escoltar, us recomano «It Ain’t Safe», «Numbers», «Man» i «Shutdown».) 6
Death Grips - Bottomless Pit
Aquest és un d’aquests àlbums que segurament tindran més pes a l’article de final d’any, on podré relatar amb més detall i rodatge la meva experiència amb el disc. Ara toca treure-me’l de sobre al Redemption, i em fa il·lusió, no us penseu. El nou projecte de la banda de hip-hop alternatiu-experimental-industrial-whatever Death Grips és un retorn a la fórmula del meu disc preferit seu, The Money Store (2012), com si ens volguessin demostrar que, malgrat estar canviant constantment de gènere, malgrat estar aïllats dels seus fans, han après coses pel camí i potser no són tan asocials com sembla. Sobre el paper, això sona a Death Grips sent tradicional, sent un grup de música de tota la puta vida, que aprèn pel camí i dóna als fans el que volen. Un cop sona «Giving Bad People Good Ideas», la primera cançó de Bottomless Pit, recordem immediatament per què Death Grips són únics i incomparables. La capacitat per compondre melodies i tornades retorçadament enganxoses es teletransporta directament del seu clàssic The Money Store mentre la banda ens fa un repertori de punk i industrial que ens recorda més als seus darrers discos. És una barreja irresistible, directa i hostil. És, m’agradaria pensar, l’essència de Death Grips, però aquest grup ens ha demostrat que pot ser tantes coses que no m’atreveixo a fer sentència. De moment, ens toca gaudir-lo(s). 9
Chance The Rapper - Coloring Book
El tercer mixtape —aquest comercial— de Chance The Rapper ja és aquí. Prèviament al llançament d’aquest nou projecte, Chance s’havia autoposicionat com un dels músics independents —no ha signat encara amb cap discogràfica— més importants del moment, amb un parell de mixtapes —l’últim, Acid Rap (2013)—, un bon grapat de features i una col·laboració amb el col·lectiu The Social Experiment i el seu amic Donnie Trumpet sota el braç. A Coloring Book Chance barreja el jazz d’aquest anterior projecte amb el gòspel que es deixava entreveure a la seva col·laboració amb Kanye «Ultra Light Beam». El resultat és un dels àlbums hip-hop més divertits i animats que escoltarem aquest any.
El disc comença amb la desastrosa «All We Got», un caos d’autotunes i peces de veu que floten per l’espai i acaben arruïnant la introducció a Coloring Book. Per sort, les coses milloren immediatament amb la fantàstica «No Problem», un dels himnes d’aquest estiu, amb versos de Lil Wayne i 2 Chainz. Chance sap aconseguir features comercialment atractives i integrar-les al seu so amb prou facilitat; és el cas de Jeremih a la melancòlica i trista «Summer Friends» o Future a «Smoke Break». Alhora ens acosta al seu cercle íntim d’amistats i col·laboradors amb cançons com la fenomenal «Angels» amb Saba o la dual «Finish Line / Drown». Chance demostra versatilitat i bon gust per les melodies i els instrumentals; en un moment balla i fa el tonto a «All Night» —produïda per Kaytranada— i en una altra —«Same Drugs»—utilitza les drogues com a metàfora del creixement personal i les relacions passades. Potser no és destacable que l’artista es mogui fluïdament en el seu propi disc, però és que peces com «Mixtape» amb Young Thug i Lil Yachy no tenen res a veure amb d’altres com «Blessings» i tot i així Chance sona igual de bé a les dues. Coloring Book és agradable d’escoltar però té substància, està ple de noms coneguts però també té espai per a les petites col·laboracions i el detallisme, és espiritual però sap ser quotidià i tocar de peus a terra. Potser és això el que fa Chance The Rapper una de les promeses més atractives del panorama hip-hop actual, la dualitat. 8
Post Malone - August 26
Quan la fama de Post Malone es va multiplicar exponencialment, he de reconèixer que vaig evitar-lo com bonament vaig poder. La seva aparença i actitud no m’atreien en absolut, i el seu grupet de fans menys. No és que des d’aleshores hagi canviat gaire: sí, es veu que és un bon noi, i no, l’oportunitat de ser taloner de Justin Bieber no la podia rebutjar; però em continua semblant un personatge forçat i, en última instància, obviable. I no és que amb August 26, el seu primer mixtape, hagi canviat gaire la percepció que tinc de Post Malone, però almenys ara puc dir que l’he escoltat i que… no està gens malament? Estic confús.
August 26 és un mixtape de 10 cançons i poc més de mitja hora de durada. La majoria dels talls estan produïts per FKi, un dels meus productors —o duo de productors, en aquest cas— preferits d’Atlanta, i es nota, perquè els instrumentals són memorables, creatius i frescos, barrejant cloud rap, R&B i trap amb bons resultats. S’ha de reconèixer que Post Malone té una bona oïda per escollir instrumentals i alhora per construir melodies enganxoses i captivadores. Les seves lletres són oblidables, i la seva veu quan canta no és res de l’altre món però almenys no és horrorosa i és distintiva. Post Malone i els seus productors aconsegueixen crear un estil força identificable i únic, s’atreveixen a allunyar-se del hip-hop per acostar-se a altres estils com ara el country —fins i tot hi ha una interpolació de «Dreams» de Fleetwood Mac— i de camí ens ofereixen features de Jeremih, 2 Chainz i més. No està gens malament per un primer mixtape amb zero expectatives. (Les meves cançons preferides: «Money Made Me Do It», «Fuck» i «Holleywood Dreams / Come Down», «Oh God»). 7