Redemption: Maig 2015
Estic molt content amb com ha anat el mes de maig, i ja sabeu que això va lligat, en part, a què he vist, què he escoltat i què he llegit aquest mes.
You Should Be Here
Kehlani és una de les protagonistes d’aquesta nova generació d’artistes R&B. El 2015 serà un bon any pel gènere, per la maduració de precisament aquests artistes —des de Jhene Aiko fins a Tinashe— però també per la frescor que estan aportant a un gènere que semblava que només tenia la “Beyoncé/Rihanna way” per funcionar. You Should Be Here és el mixtape més recent de Kehlani i és el que l’ha portat a signar un important acord amb la discogràfica Atlantic Records. El mixtape, que ben bé podria ser el seu primer àlbum, combina balades lentes, melodies pop enganxoses, hip-hop (Chance the Rapper n’és la col·laboració estrella) i rhythm and blues de producció sòbria però sempre canviant. You Should Be Here potser és la catapulta de la carrera musical de Kehlani però, sens dubte, és un dels millors àlbums del gènere que podrem escoltar aquest any, per com sorprèn cançó rere cançó i per les seves lletres punyents i significants.
The Flash, Temporada 1
No vaig continuar Arrow perquè se’m feia estúpida, el protagonista era irritant (al principi d’acord, però si no aconsegueixen transmetre per què ho és, acaba sent esgotador aguantar-lo) i visualment monòtona. The Flash, per exigències de guió o per direcció, millora aquests aspectes. És una sèrie de superherois amb efectes visuals de sèrie, però per sobre del que podríem esperar de The CW, i això és important quan qualsevol escena d’acció és més falsa que el lip sync de Britney Spears. A nivell d’història, els primers vuit capítols són aguantables primer (s’ha de presentar el tema, òbviament, i l’espectador hi posa el benefici del dubte) però després molt poc suportables — es nota que havien de fer una temporada de 22 episodis. Els arcs argumentals no són res de l’altre món i se solucionen (?) als episodis finals amb més o menys encert i algun salt mortal que fa patir. Per mi The Flash és “la sèrie del retard”, atenent-nos a la definició literal de retard. Un vuitanta per cent de l’argument de la trama principal el sabem els espectadors molt abans que els personatges —mig per poca habilitat al guió i mig perquè està feta una mica per tontos—, i la gràcia és a veure quan triguen (d’aquí el retard) els protagonistes a assabentar-se. La “retardada número 1” és l’Iris, que al capítol vint (aprox.) descobreix una cosa que l’espectador sap des de l’1. Té mèrit per ella. Però és desesperant per nosaltres. De fet, al primer capítol ja insinuen massa qui serà el dolent. Deixant de banda tot això, m’ha agradat i miraré la segona temporada, segurament. Això sí, sisplau, no mireu gaires episodis seguits — ho vaig fer amb els 13 últims per parlar-ne al podcast Lover Rater i els meus missatges entre capítol i capítol eren “COM M’ESTÀ RALLANT”. Per la vostra salut mental.
The Maze Runner
Al Redemption del 2014 vaig parlar de l’adaptació cinematogràfica de la primera part de la trilogia escrita per James Dashner. Aquest mes m’he llegit el llibre i després he tornat a veure la pel·lícula, i òbviament m’ha agradat més el llibre, tot i que continuo pensant el mateix d’ella. Una mica el resum seria, comparant-ho amb altres pel·lícules vs. llibres originals, ni el llibre és tan bon ni la pel·lícula tan dolenta. Així que tres cors i cap al segon (el tràiler de The Scorch Trials ja es pot veure i tinc planejat llegir-lo aquest estiu… estiu que comença el 12 de juny… if you know what I mean).1
Més coses
He acabat també les primeres temporades de Finding Carter (MTV) —bé, poques sorpreses, tinc pendent la segona— i Banana (E4) —ni per passar l’estona en la majoria dels vuit capítols que té—, he llegit altra vegada Don Juan Tenorio (Luis Zorrilla) i La vida es sueño (Calderón de la Barca), i he gaudit molt amb els videoclips de “Feeling Myself” (exclusiu de Tidal), “The Night Is Still Young” i “Bad Blood” —una mica decepció però guai—. Aquest mes he escrit dos altres articles sobre música: el de Bush, el nou disc d’Snoop Dogg que estic escoltant per escriure això, i el de Pink Friday, dins de la sèrie on recupero àlbums antics que m’encanten.
