Redemption: Juny 2016
Vic Mensa - There’s Alot Going On
El raper de Chicago ha llançat aquest mes un nou EP que serveix de seqüela al mixtape Innanetape del 2013. En aquests tres anys Vic Mensa ha estat publicant singles despenjats i col·laboracions amb artistes com Kanye, Flume o Kaytranada, la qual cosa l’ha ajudat a posicionar-se dins la indústria però alhora l’ha allunyat de la seva carrera en solitari. Tocava fer una posada al dia abans del seu debut comercial en forma d’àlbum. A There’s Alot Going On Vic combina habilitat per narrar històries amb la sensibilitat pop que ha anat desenvolupant en els últims anys, i el resultat, tot i no ser ni molt menys perfecte, anima a seguir-li la pista. Els millors moments de l’EP—la primera cançó, «Dynasty» i l’última, «There’s Alot Going On»— són els que tenen Vic Mensa rapejant sobre ell mateix amb autoconsciència i energia. En d’altres s’apropa a temes socials com la crisi de l’aigua de Flint («Shades Of Blue») o la violència policial («16 Shots», que té una outro que posa la pell de gallina). I en d’altres es posa a parlar de les seves relacions personals de forma desenfadada i potser un pèl massa genèric. Líricament, Vic no és supertècnic, però poques vegades és completament irrellevant i sempre aconsegueix un parell línies intel·ligents per vers. La producció, per la seva banda, és interessant i agradable de principi a final. Les parts s’ajunten i formen un EP decent que consolida la carrera de Vic Mensa a l’espera del seu primer àlbum. Ara sí, l’esperem. 7
Tegan and Sara - Love You To Death
M’encanten els àlbums curts. Sobretot els àlbums curts que són bons. Love You To Death del duo canadenc Tegan and Sara és exactament això. Tot i que bona part de la carrera del grup s’ha centrat en l’indie rock i el pop punk, al 2013 van treure el disc Heartthrob. Gràcies a la producció d’indie/synth pop de Greg Kurstin i companyia, les cançons de Tegan and Sara sonaven més transparents que mai, i per primer cop la possibilitat d’arribar a un públic molt més ampli era materialitzable. A Love You To Death, un projecte de deu cançons i poc més de mitja hora de durada, el duo recupera la premissa i la reforça. La instrumentació a base de sintetitzadors melancòlics d’èpoques passades deixa respirar la tècnica magistral amb la què Tegan and Sara componen les seves cançons. L’economia del llenguatge s’adapta perfectament al gènere del pop, on cada segon i cada línia compta. La tornada de «Boyfriend» és el millor exemple de tot el disc. «You treat me like your boyfriend / And trust me like a… like a very best friend / You kiss me like your boyfriend / You call me up like you want your best friend / You turn me on like you want your boyfriend / But I don’t want to be your secret anymore». A part de ser irresistiblement enganxosa, la tornada d’aquesta cançó és intel·ligent i complexa. Juga amb les expectatives de l’oient i les capgira, tot plegat sense deixar de ballar. Necessitem més cançons sobre amor LGBT+ sonant a la ràdio, i si són tan bones i llestes com «Boyfriend» encara millor. Les relacions personals són, efectivament, el centre temàtic de les cançons, però fins i tot quan són més «genèriques», Tegan and Sara troben formes per fer-les interessants (un exemple, l’acústica «100x»). Véns per la música enganxosa i et quedes per la personalitat i maduresa de les lletres. Això és el pop. 9
Jon Bellion - The Human Condition
Vaig arribar una mica tard a l’onada Jon Bellion, però no massa tard. Aquest cantant, raper, productor i compositor ha creat una carrera sòlida dins la indústria gràcies a fans molt fidels, bona presència a la xarxa i un parell d’èxits grans a la seva butxaca —és el responsable del chorus de «The Monster» (Eminem) i la genial «Trumpets» (Jason Derulo) entre d’altres—. The Human Condition és el seu segon àlbum d’estudi, però per molta gent —entre la que m’incloc— aquest serà el primer projecte que sentiran de Bellion. I no és un mal començament. El disc és principalment pop, de tots els gustos i colors diferents. La producció és atractiva i fresca, prou moderna per sonar a qualsevol ràdio del món però amb moments més atrevits i menys genèrics que s’escapen entre la comercialitat de l’àlbum. Bellion demostra que sap escriure tornades memorables i beats guais, agafant del manual de tots els corrents del pop dels últims vint anys. La barreja d’estils, malgrat demostrar la versatilitat de Bellion com a productor, treu focus i personalitat al disc. Les lletres tampoc no ajuden a individualitzar l’àlbum, ja que sovint són infantiloides i gairebé obviables del tot (dic «gairebé» perquè hi ha un moment hip-hop al disc que es mereix l’excepció per la convicció que té Bellion rapejant). The Human Condition no és un mal disc. És infinitament més disfrutable que altres propostes de nous actors com Zayn o Halsey, però és un pèl massa vague i poc original per una persona amb el talent que desprèn Jon Bellion. 7