Redemption: Juny 2015
Aquest mes he estat enfeinat amb la Selectivitat, però per fi sóc «lliure» i aquest és el meu Redemption.
Phoebe Ryan
Quan vaig conèixer Phoebe Ryan ella ja tenia tres cançons a Spotify — bé, quatre. Ara en té cinc, ha publicat el seu primer EP, ha firmat amb discogràfiques i VEVO i està col·laborant amb altres artistes com James Young. Està en l’inici de la seva carrera musical.
L’EP Mine és la recopilació de la feina de Phoebe Ryan dels últims anys i malgrat no aporta res com a projecte nou, és la primera feina comercial de l’artista i la que li permetrà vendre’s de cara a projectes més complets.
La cançó que dóna títol a l’EP la trobarem per partida doble gràcies a un remix electrònic amb un verse del raper Skizzy Mars que s’afegeix a la versió individual de Phoebe Ryan. És la cançó que més èxit li ha donat i un exemple clar de l’estil Phoebe. La cantant presumeix de veu, és una de les més sexy del moment (escolteu el mash-up «Ignition / Do you…» per exemple), racionada a bocades d’aire curtes, com fa Taylor Swift a «Blank Space». Les lletres són prou correctes —en tenim poques per poder-les jutjar més enllà— i parlen de la seva incapacitat per tirar endavant relacions («I’ve been a wreck, took things too far / Made a mess, felt like a star / I’ve broken hearts and goddamn I slept the same / I’m not a saint, no, I’m not a saint» i «I tell them, “Oh I’m not the girlfriend type” / Cause I can’t promise I will never / Act that way, like never again / Hurtin’ so many gentlemen») i poca cosa més de moment. Però per damunt de tot Pheobe té tornades molt ben pensades i tancades, hiperenganxoses. Són cançons de posar una vegada i una altra perquè sense recórrer als tòpics musicals del top 40 del pop saben enganxar sense fer-te sentir malament. Un LP de Phoebe Ryan pot ser l’epilèpsia si aconsegueix fer un 1989 i no ha de posar cançons menys inspirades. És un dels millors motius per resar dels últims anys.
Daredevil, Temporada 1
Mentre estava mirant la primera temporada de The Flash (The CW) també estava mirant la primera de Daredevil, una producció conjunta de Marvel i Netflix (ABC Studios pel mig) que dóna vida al superheroi cec, expert en arts marcials, amb sentits súper desenvolupats, que treballa d’advocat durant el dia, per fer de justicier a la nit. Tot i que m’hauria agradat que aquesta doble vida s’hagués desenvolupat més, Daredevil juga amb el fet de ser una sèrie de Netflix —es pot veure tota de cop des del primer dia— per presentar un ritme argumental més canviant i irregular. Això significa episodis molt frenètics i altres de més tranquils (no necessàriament dolents), la qual cosa no ha acabat de convèncer a tothom, sobretot de cara al final. A part d’això, escenes d’acció genials, una estètica prou aconseguida i innovadora per ser una sèrie de superherois —més fosca que The Dark Knight— i bons actors. A mi m’ha semblat una sèrie —així, en general— molt agradable de veure i sempre interessant, gràcies a un protagonista totalment desconegut inicialment per mi i un malvat que es converteix en l’autèntic protagonista d’una sèrie que aconsegueix allunyar-te de la figura de l’heroi per acostar-te a la del dolent.
Sense8, Temporada 1
Una altra sèrie de Netflix, que —aquest cop sí— vaig veure en un parell o tres de dies i perquè me la vaig raccionar. Producció dels germans Wachowski —fet totalment irrellevant per mi— amb una premisa que, lamentablement, poques vegades es veu superada per la seva execució a la sèrie: vuit persones d’arreu del món són connectades mentalment, compartint pensaments, sentiments, sensacions. Aquesta connexió els agermana contra els dolents, els quals volen preservar l’espècie humana tal com és, sense aquestes alteracions. Els vuits protagonistes viuen a llocs molt diferents (Islàndia/Londres, Nairobi, Seül, San Francisco, Mumbai, Ciutat de Mèxic, Berlín, Chicago), la qual cosa proporciona un recurs visual bellíssim que la sèrie aprofita molt bé. La trama avança amb una tranquilitat sorprenent durant tota la sèrie, amb un balanç bastant descompensat (però per mi positiu) cap a la història personal de cada un… però, ho he de dir, hi ha moments d’absolutíssima conya, sobretot els relacionats amb el personaje del Lito. M’he arribat a plantejar si estan fets expressament perquè és tan clar que queden fora de lloc, com de comèdia de The CW, que dubto que no ho veiessin. He rigut, de vergonya aliena, però també he plorat per les històries dels personatges. Les situacions personals tan distintes però a la vegada extrapolables —els protagonistes s’ajuden per solucionar-les— donen ànima a una sèrie que aconsegueix col·locar la diversitat com al seu gran valor (una dona transexual, un noi negre, un actor homosexual a l’armari amb tocs d’homofòbia interior, una dona coreana, etc.). Només em puc alegrar de la quantitat enorme de persones que veurà una sèrie d’aquest tipus —la forma en què tracten els temes és de les més perfectes que he vist en qualsevol sèrie de televisió— per altres motius —els Wachowski, la ciència ficció, Netflix, que està de moda…— i que, estant més o menys familiaritzats amb els temes, estant més o menys d’acord amb els arguments que s’hi fan, descobriran altres maneres de veure el món que potser mai s’havien plantejat. Una mica com els passa als protagonistes.
Altres
Com deia al principi, aquest mes no he pogut fer tot el que he volgut perquè entre selectivitat, estudi, festes i coses el temps vola, però he escoltat una mica d’aquí i d’allà: At Long Last A$AP d’A$AP Rocky —cap meravella però bon disc per tenir de fons sense pretensió; em va sorprendre el bridge de «LSD»—, «In Colour» de Jamie xx —irregular, amb algunes peces molt guais i d’altres molt més normaletes; em va agradar «Loud Places» i el sorprenent «I Know There’s Gonna Be (Good Times)» amb Young Thug—, i alguna coseta més que trobareu a la meva playlist de juny.
