Redemption: Juliol 2015
Aquest mes hi ha un Redemption una mica curtet però és que no hi havia gaire cosa més a comentar (i aquest mes ja he publicat molts altres articles!). Tenim Meek Mill, Future i Miguel.
Dreams Worth More Than Money
Després d’una aturada considerable en la seva carrera (ha passat per presó i tot), Meek Mill torna amb un nou àlbum d’estudi. Dreams Worth More Than Money és un projecte comercial de cap a peus, ben pensat i ben produït, amb aparicions dels artistes del moment (The Weeknd, Chris Brown, Drake, Future, Nicki Minaj —ara la parella del Meek—), però tot i així no abandona l’estil que caracteritza el raper de Filadèlfia. El seu ritme, la seva empenta, el seu carisme, és una de les raons que el fan tan atractiu. Sota aquesta força hi ha lletres sobre violència, fama, diners i dones, però sense caure en mal gustos ni jocs de paraules dolents. Meek Mill no és un gran liricista però se sap defensar. La sorpresa de Dreams Worth More Than Money, a part de la inesgotable energia de Mill, és la música. L’àlbum comença amb una proposta atrevida, “Lord Knows” utilitza un sample de Mozart que s’enganxa amb una perfecció inaudita al beat potent de la cançó. La producció s’adapta cada moment a la pista: “Pullin Up” amb The Weeknd té l’aire eteri propi d’aquest artista, “R.I.C.O.” amb Drake té un beat perfecte per a aquests dos MCs, “All Eyes On You” i “Bad For You” desperten l’atractiu pop de Meek Mill amb prou èxit (jo diria que per la seva veu i ritme, és dels rapers amb més atractiu pop en petites dosis, però dubto que l’aprofiti o li interessi fer-ho). Mill fins i tot aconsegueix esgarrapar-li un flow interessant al seu cap, Rick Ross, a la cançó “Been That”, mentre ell ens enganxa amb aquests hooks contundents que també trobem a l’exitósa “Check”. En resum, Dreams Worth More Than Money és un àlbum que, tot i no tenir un gran concepte darrere ni una producció tan refinada com Dark Sky Paradise, sap treure el màxim profit a l’entusiasme de Meek Mill amb cançons treballades i ben pensades. Una sorpresa.
Inside Out
Cada vegada m’agrada més això d’anar al cine sense haver vist absolutament res d’una pel·lícula. Evidentment havia llegit comentaris més que positius —res en profunditat, però suficient per dir allò de «l’estan posant molt bé» quan algú la menciona— , però no havia vist ni un tràiler ni una review. No estic intentant de fer-me l’snob, simplement és una forma de començar el text sobre Inside Out, la nova pel·lícula de Pixar, una de les de plantejament més «senzill» i quotidià d’aquesta gent. I precisament en això em va sorprendre Inside Out: no sé si és perquè he vist poques pel·lícules de Pixar «de gran» però vaig trobar-li idees genials darrere de cada escena. La forma en què es desenvolupa la proposta inicial és la cosa que la fa tan apte per a grans com per a petits (tot i que no té un dolent ni tanta acció com altres films de Disney, crec que és gaudible també per a nens). Faltarà veure com supera el pas del temps i si té aquella màgia carismàtica que fa que puguis veure “Ratatouille” o “Monsters Inc” una altra vegada i no arrepentir-te, però a priori Inside Out s’ha convertit en una de les meves pel·lícules Pixar preferides, i això no és gens fàcil.
Altres
Aquest mes hi ha hagut alguns àlbums una mica regulars dels quals no em sento prou confiat per fer-ne un paràgraf sencer, però que voldria comentar. El primer és Wildheart de Miguel, artista R&B. Tot i que hi ha algunes cançons que m’han agradat (“Flesh”, “Coffee”, “Valley”), les lletres convencen molt poc pel tipus d’artista que intenta ser, i el punt de sexy que intenta transmetre poques vegades m’arriba. L’altre àlbum és DS2 de Future, un mixtape/àlbum pràcticament sense artistes ni productors convidats, que combina beats trap amb lletres centrades en les drogues. M’ha semblat prou escoltable per a qualsevol, i de ben segur una passada per als fans. No m’ha desagradat.
Quant a singles:
Young Thug ha penjat “Pacifier”; i m’ha agradat bastant: el ritme, la seva veu, el beat de Mike WILL Made It. És sens dubte una de les millors cançons seves, i ens indica cap a on pot anar Young Thug en el futur. Si el seu proper (i primer) àlbum comercial explora més la sensibilitat musical que ha demostrat amb “Good Times”, la cançó de Jamie xx, i ara “Pacifier”, pot ser un molt bon projecte.
CHVRCHES han publicat “Leave A Trace”, cançó del seu proper àlbum, guai però que no sorprèn gens. És agradable d’escoltar, enganxosa fins i tot, però sembla que segueixi una llista to-do de característiques de CHVRCHES. No li he sabut trobar una evolució respecte les cançons del primer àlbum. Espero que se la reservin per altres singles més propers a la sortida del disc (aquesta tardor).
5 Seconds of Summer han tret un nou single: “She’s Kinda Hot” és una nova cançó del seu proper i segon àlbum. Tot i mantenir elements clàssics del teen pop, aquí sí que hi ha almenys un inici de canvi. Se’ls sent més còmodes amb les seves influències punk i crec que si s’ho manegen bé el proper disc pot ser un avís de canvi… i ser el proper Green Day? No sé, aquí ho deixo, però em ve de gust tornar-los a donar una oportunitat aquesta tardor.
També he estat escoltant No Now de Clarence Clarity, que ja té uns mesos però que vaig conèixer gràcies a l’Anthony Fantano. És el primer projecte d’aquest noi, un àlbum pop R&B distorsionat, cacofònic i maximitzat. De moment m’ha semblat interessant i amb algunes cançons enganxoses; tinc intenció d’escoltar-lo més i potser n’escriuré alguna cosa.
I per últim, el mes passat (no ho havia comentat fins ara) vaig anar a veure Jurassic World. Error meu completament.
