Redemption: Agost 2015
Déu n’hi do amb el mes d’agost. Tradicionalment és un mes d’aturada perquè “vacances”… però sembla que he seguit bastant connectat. A part dels àlbums de què parlo aquí també he estat escoltant The Money Store de Death Grips –el meu primer àlbum de Death Grips!–, una mica de Blood de Lianne La Havas i l’EP Smile de The Royal Concept.
Born In The Echoes
M’agrada molt la música electrònica, però mai he fet l’esforç de remenar entre aquesta massa difusa que és l’electrònica avui en dia —dominada per un EDM que cada vegada odio més per les seves fórmules repetides fins a l’ansietat— i escoltar allò que m’agrada realment. És per això que quan vaig posar-me a escoltar seriosament l’últim disc de The Chemical Brothers vaig flipar amb cada cançó. Em va calar en una primera escoltada. Era això el que havia d’estar escoltant tot aquest temps.
Coneixia The Chemical Brothers d’un parell o tres de cançons que anaven des de la seva part més experimental (“Das Spiegel”) fins a la part més pop (“The Pills Won’t Help You Now”). A Born In The Echoes aquesta dualitat es manté present, sempre amb un bon gust i una elegància molt remarcables. Hi ha singles espectaculars com “Go” amb Q-Tip, talls més experimentals com “Under Neon Lights” amb St. Vincent, bangers com “Just Bang” (ha!), peces d’electrònica pura com “Radiate” o “EML Ritual”, fins i tot una mena de balada melancòlica que encara amb fascina com “Wide Open” amb un irreconeixible Beck. Des de principi a final —potser amb l’excepció de l’excèntrica “Taste Of Honey”, que no m’ha acabat de fer el pes—, Born In The Echoes és tot el que es pot esperar d’uns Chemical Brothers veterans però actualitzats. El meu disc d’electrònica favorit del que portem de 2015, i un dels del meu top anual.
Les meves cançons preferides: “Sometimes I Feel So Deserted”, “Go”, “Radiate”, “Wide Open”
Compton
Setze anys després de 2001, i amb moltes expectatives creades entremig, Dr. Dre va anunciar en el seu programa de Beats 1 que havia esborrat el que tenia de Detox —un suposat àlbum en procés— i havia fet un nou àlbum: el seu primer projecte en setze anys, ni més ni menys.
Compton és un LP de 16 cançons que combina una producció exquisita i detallada, a vegades cinematogràfica fins i tot , amb col·laboracions d’alt nivell funcionant a alt rendiment: Snoop Dogg sona agressiu i brut, Eminem fa un dels millors verses seus dels últims anys, Kendrick demostra que és el millor raper viu amb una energia inesgotable que contagia a Dre en més d’una ocasió aquí… i Anderson .Paak sorprèn a tothom amb un parell d’aparicions destacables. Compton té part de retorn de Dre amb vells amics però també fa una mirada cap al futur amb els protagonistes del present del hip hop, líricament i sonorament. És un imprescindible del 2015.
Les meves cançons preferides: “Genocide”, “It’s All On Me”, “Satisfiction”, “Animals”, “Medicine Man”, “Talking To My Diary”
</p><p class="pQuote">Llegeix-ne més </p>
E·MO·TION
Després de tenir un dels singles més populars dels últims anys, Carly Rae Jepsen ho torna a intentar amb un nou àlbum pop molt afinat, ben produït i enganxós.
Emotion és un àlbum pop deliberadament animat i marxós. Les cançons estan compostes i escrites per ser ballables: pràcticament totes poden ser èxits en ràdios, fins i tot les més tranquiles. Tot i que hi ha alguna cançó que guanya amb una segona o tercera escolta, la majoria són instantànies, precises i fresques. Sorprèn com de fresques són tenint en compte que Emotion aposta descaradament per un homenatge i retorn al pop dels 80 i 90.
Emotion és pop sense pretensions intel·lectuals però amb molta ambició musical. Busca complaure en cada cançó, en cada tornada, en cada beat, una cosa que no tothom intenta fer perquè molt poca gent pot aconseguir.
Les meves cançons preferides: “Run Away With Me”, “Emotion”, “Gimmie Love”, “All That”, “Your Type”, “LA Hallucinations”, “I Didn’t Just Come Here To Dance”, “When I Needed You”, “Favourite Colour”
M3LL155X
Després d’un parell d’EPs i un LP, FKA twigs torna aquest any amb el llançament sorpresa de M3L155X —pronunciat “Mellissa”—, un altre EP de 5 cançons on manté la seva base creativa i experimental pop, R&B, trip hop, amb la seva habilitat per fer bones cançons que moltes vegades destaquen per ser sorprenentment enganxoses.
Les meves cançons preferides: “i’m your doll”, “in time”, “glass & patron”
Beauty Behind The Madness
Beauty Behind The Madness és el nou àlbum del cantautor i productor de R&B alternatiu The Weeknd, pseudònim de Abel Tesfaye. Aquest segon projecte —després d’una trilogia de mixtapes que va atraure l’atenció del públic i la crítica per la seva fosca atmosfera i les seves lletres explícites i àvides— suposa un lleuger canvi per a l’Abel. En part abandona l’estil característic que havia utilitzat en els darrers quatre àlbums —potser gastat— i aporta una nova perspectiva més pop a la seva música.
Vaig agafar Beauty Behind The Madness amb moltes ganes perquè, tot i no haver escoltat cap projecte anterior seu —ara he començat amb el seu primer mixtape, House Of Balloons—, havia llegit comentaris sobre com aquest àlbum seria diferent dels anteriors, amb un toc més animat i no tan “depriment”. El resultat no ha estat ben bé així, la qual cosa a priori pot ser decebedor, amb cançons com “Losers” on la barreja d’electrònica up-beat i la veu de l’Abel no acaba de sortir del tot bé. Per altra banda, peces com “Shameless” o “Can’t Feel My Face”, on la instrumentació és completament diferent a cançons anteriors de The Weeknd, deixen entreveure molt potencial, i cançons més típiques com “Often” o “The Hills” demostren que l’Abel continua sent el mateix artista tot i tenir més recursos per a la producció. No és una obra mestra, i podria haver estat millor, però Beauty Behind The Madness és un disc sòlid.
Dues reviews que m’han agradat sobre el disc: la de Pitchfork i la de l’Anthony Fantano.
Les meves cançons preferides: “Can’t Feel My Face”, “Shameless”, “Often”, “Tell Your Friends”, “Dark Times”
Altres
Vaig acabar la quarta temporada de Shameless i em va encantar. La primera em va agradar (més per la sorpresa), la segona em va agradar moltíssim, i la tercera no em va acabar de fer el pes. Amb aquesta vaig estar plorant a cada puto episodi, a una escena cada deu minuts aproximadament. Una passada de temporada, de debò.
Com tothom, aquest mes també he vist la segona de True Detective i tot i que durant la temporada no vaig dir absolutament res negatiu (m’esperava a tenir una visió més global i no pecar de comparacions exhaustives amb la primera), un cop va acabar vaig entrar en raó. Decepció absoluta.
Tinc pendent acabar Mr Robot i Humans. Ja ho comentaré al proper Redemption.
Per preparar-me per a la pel·lícula, m’he llegit The Scorch Trials. Cool.
</span>