Redemption: Abril 2016
Com ja vaig fer el mes passat, retorno a algunes de les coses que he escoltat i les comento.
TWENTY88 - TWENTY88
Un dels discs més avorrits que he escoltat aquest any. No arribaria a dir que ha estat decebedor perquè tampoc li demanava gaire, però tenint en compte les molèsties formals que Big Sean i Jhené Aiko s’havien pres per presentar aquest EP col·laboratiu pensava que almenys tindríem alguna cosa més atrevida, fins i tot futurística (pensava en el títol). A la pràctica TWENTY88 és el que passa quan agafes els seus duets previs «Win Some, Lose Some» i «I Know» i els dilueixes en vuit cançons sense massa imaginació, melodies repetitives i raps cursis i mal escrits. No tinc clar per què no han agafat millors productors, o millors compositors, o per què han arribat a pensar que algú escoltaria deliberadament un EP amb Big Sean rapejant sobre les seves relacions. No hi havia necessitat de posar-se en evidència, especialment per a Jhené Aiko. 4/10
dvsn - Sept. 5th
Els primers quatre singles de dvsn són un dels records musicals que més recordaré de l’any passat. Amb cada cançó —les primeres dues estrenades al programa OVO Sound Radio de Beats 1— anàvem coneixent musicalment una mica més aquest duo —ara ja en coneixem els noms, aleshores no— del productor Nineteen85 i el cantant Daniel Daley. «With Me», «The Line», «Hallucinations» i «Too Deep» han acabat sent les millors cançons del primer treball de dvsn, titulat —encara no entenc per què» Sept. 5th. El disc segueix les premisses que feien genials els singles: focus en la producció, retrospectiva de l’R&B dels noranta però amb influències contemporànies, veu calmada i poètica i lletres delicades i elegants que manquen la profunditat punxant d’un The Weeknd o un Frank Ocean. I no és que les altres cançons de Sept. 5th no siguin genials, perquè ho són. «Try / Effortless» pren un plantejament més modern amb sintetitzadors (com a «Another One») i hi afegeix un saxo camuflat de fons) que a la segona part de la cançó deixen pas a un beat eteri i buit com els que fa Noah “40”, amb el saxo retornant entre tambors metàl·lics i freds. «Do It Well» comença amb piano, com «The Line», però ràpidament passa al terreny dels sintatitzadors i els hi-hats. El duo culmina els seus esforços a la catàrtica i preciosa «Angela», una peça de R&B clàssic que fa transparents les qualitats de dvsn mentre ens posa la pell de gallina amb les últimes notes.
Potser Sept. 5th no l’obra mestra que els que havíem sentit els singles volíem, però s’hi acosta, i almenys ho intenta. No totes les 10 cançons són igual d’imaginatives i ben executades, però l’àlbum ens deixa alguns dels millors moments d’R&B que sentirem enguany. 8/10
Skizzy Mars - Alone Together
El primer cop que vaig escoltar Skizzy Mars va ser a través del remix de «Mine»: entre les tornades addictives de Phoebe Ryan apareixia Skizzy Mars amb un dels tradicionals versos de «raper que ningú vol sentir a cançó pop». No va ser la millor introducció, però després d’escoltar per sobre el seu treball anterior, The Red Balloon Project, vaig prémer el botó de seguir a Spotify i me’n vaig oblidar.
Ara arriba amb Alone Together, el seu primer disc d’estudi, un projecte ple de bones sensacions, pop rap i col·laboracions de Jaymes Young i Pell entre d’altres. La borrosa i energètica «Alcholics» i la dolça i relaxada «Crash» van ser els primers singles de l’àlbum, i tot el disc segueix el seu so. No l’escolteu buscant lletres hiperintel·ligents o flows tècnics: Alone Together és, primer de tot, un àlbum pop on Skizzy Mars —a diferència de la seva aparició forçada a «Mine»— es mou amb fluïdesa i ritme. La producció és simple però efectiva, amb tocs d’R&B eteri i electrònica, i en gran part conduïda per Michael Keenan. Vibes!, que diria Kanye. 6/10
