Pop 2
Sempre m’encanta quan la primera cançó d’un disc defineix molt bé el que vindrà a continuació. “Backseat”, la peça que obre Pop 2 de Charli XCX, no només ho fa sinó que ho fa al primer verse a més: “I can’t escape all the voices, and so, I turn it up / I go to parties with strangers so I can figure it out / Run through a city at midnight to feel like a star / I want it all, even if it’s fake”. D’alguna manera, en aquestes quatre línies, es resumeix el segon mixtape que Charli va treure l’any passat.
En aquest moment de la seva carrera, ja no és una sorpresa dir que la britànica ha tornat a col·laborar amb la gent de PC Music, aquesta discogràfica/col·lectiu/moviment comprès per membres com Danny L Harle, EasyFun, A. G. Cook, Hannah Diamond o l’adjacent-però-no-oficial SOPHIE. Per a Pop 2 s’ha aliat concretament amb A.G., d’una manera similar a la que ho va fer amb SOPHIE per a l’EP Vroom Vroom. Hi ha moments en què altres col·laboradors ajuden a produir el disc (la mateixa SOPHIE a “Out of My Head”, Life Sim a “Unlock It” i “Track 10, EasyFun a “Backseat”, “Femmebot” i “Porsche”, el trencador Umru a “I Got It”…), però gran part dels instrumentals que sentim estan ideats i executats pel líder de PC Music, de la mateixa manera que gran part de les melodies i lletres estan ideades per Charli XCX (acompanyada de col·laboradors com Jesse Shatkin, Noonie Bao o Sasha Sloan). A diferència d’anteriors projectes, però, no estan executades majoritàriament per ella. Òbviament Charli és l’artista que més canta al mixtape, però la quantitat de col·laboracions s’amplia notablement—a vuit de les deu cançons hi ha una feature, i aquestes són sobretot de rapers (Cupcakke retorna, però també tenim la multifacètica Mykki Blanco, la veterana Brooke Candy o el viral estonià Tommy Cash, entre d’altres) i cantants pop (l’ex de Chairlift Caroline Polachek destaca, però també tenen aparicions futures estrelles com ALMA o Kim Petras). El ventall d’artistes que apareixen a Pop 2 és prou divers en estil, no tant en gènere, com per fer-lo interessant i demostren una vegada més la visió panoràmica que té Charli XCX de la contemporaneïtat popular. Els millors artistes de la llista compleixen amb el que esperem d’ells (Caroline a “Tears”, Carly Rae Jepsen a “Backseat”, MØ a “Porsche”), però també hi ha moments de sorpresa, com l’hilarant rap accentuat de Cash, el ritme melòdic de la brasilera Pabllo Vittar o la mateixa Kim Petras fent la millor imitació de Charli XCX que hem sentit en un disc de Charli XCX (superant fortes competidores com RAYE, Starrah o una anònima Tove Lo que apareix i desapareix sense lluir gaire a “Out of My Head”).
Tot plegat fa que Pop 2 soni com una festa que ha muntat Charli i on nosaltres assistim. Es nota una curació estilística, més que comercial. Els instrumentals s’adapten als artistes convidats quan pugen a l’escenari, a vegades fins i tot els posen a prova i els fan treure autèntiques perles (els verses de Cupcakke i Mykki Blanco són del millor que han fet les dues raperes recentment, i no precisament perquè el seu darrer material no sigui bo). D’aquesta manera, fins i tot quan no canta Charli, pensem en Charli (una mica com ella amb els “boys”……… perdó). El conjunt s’aproxima lleugerament al concepte de “playlist” que Drake va intentar amb More Life, però mil vegades més ben executat i satisfactori. La visió de l’artista principal i la producció futurista-revolucionària d’A. G. ho uneixen tot a la perfecció, quasi bé més del que passava a l’anterior Number 1 Angel (on hi havia més Charli). El disc està ple de moments memorables dignes dels millors memes icònics de Gay Twitter, des del “Miss cupcakKe is on this track / Have you heard her? / Have you seen her?” de Brooke Candy, fins al compte enrere de “Femmebot”, passant per l’última tornada de “Backseat”, el desintegrament sonor de “Track 10” o els “wilhelm screams” de Caroline Polachek a “Tears”. El millor és que n’hi ha més. La producció i la composició és tan màgica i natural, però tant detallada, que cada vegada que escoltes Pop 2 descobreixes nous elements que et meravellen.
La gent que diu que Charli XCX és innovadora i trencadora ara s’equivoca. La britànica ho ha estat des dels seus inicis, amb els mixtapes que penjava a MySpace i que acompanyava visualment d’una estètica basada molt en la cultura d’Internet i Tumblr. Amb el so roquer, a vegades gòtic, inspirat en el dark wave i Britney Spears per igual, de True Romance, Charli XCX era innovadora i trencadora. Amb “Sucker” les coses es van comercialitzar lleugerament (per la discogràfica, tot sigui dit), però l’essència del disc mantenia l’artista a la línia més moderna del pop contemporani—era innovadora i trencadora. Emparallar-se amb SOPHIE i la gent de PC Music no és més que una altra manifestació de la visió sense fronteres que té Charli del pop. Segueix sent innovadora i trencadora. Dins d’aquesta etapa de la seva discografia —la més extensa, amb un EP, dos mixtapes i un futur àlbum comercial—, és cert que hi ha hagut una evolució, tant d’ella com dels companys de viatge. El so robòtic i quadriculat de Vroom Vroom és diferent del més pop de Number 1 Angel i l’experimental de Pop 2. Òbviament hi ha vasos comunicants, marques estètiques que els uneixen, però són bèsties molt diferents d’una mateixa categoria d’animals. Per mi, Pop 2 és el treball més autèntic que he sentit sortir de tot el món PC Music. Les seves composicions sonen futuristes, però més que fetes per una màquina sonen com fetes per una persona d’aquí a 300 anys amb instruments, sons i una visió molt més avançada que la nostra. O una màquina perfectament capaç de fer tot el que fa una persona, si sou més pessimistes. Els instrumentals se succeïxen orgànicament gairebé, tot i que la veu de Charli està editada més que mai, produint un efecte de veu modular mig ordinador mig persona que la distancia del chipmunk de SOPHIE.
Potser no vaig tant desencaminat amb tota aquesta reflexió ja que, u, diversos membres del col·lectiu han posat sobre la taula aquests temes sobre la taula en entrevistes; dos, el mixtape està ple de referències líriques a les màquines, l’amor digital, què és real i què no; i tres, els instrumentals tenen molts sons digitals que recorden a robots i tecnologia (case in point: el naixement d’un bebè-màquina que sento a “Track 10”, amb arpeggios d’arpa inclosos).
Hi seguiré pensant, i m’agradaria fer una anàlisi a fons de l’àlbum parlant d’això i altres coses que se m’han quedat pendents, però el temps és el que és i la gent interessada a llegir-ho també. Per ara diré el que tinc clar: Pop 2 és un altre treball excel·lent d’una artista que per alguna raó segueix demostrant a cada llançament que és digna del títol d’una de les millors popstars del segle, com si encara ho necessités. Amb la casa assentada a PC Music, Charli XCX segueix sonant amb més gana que mai, ambiciosa pel futur, trista pel passat, fins i tot quan no diu res i només s’ho passa bé a la festa. “It’s Charli. It’s Charli, baby”.
9+
