Enric Llonch

Please do not comment

March 01, 2016 | 4 Minute Read |

No, aquest article no és la review de The Life of Pablo que tothom està esperant. No, prometo que aquest article no va del tot sobre Kanye West. Va sobre mi. Però abans…

Fa poc Kanye va fer uns tuits comentant les reviews que el seu últim disc estava tenint (positives, per cert): “To Pitchfork, Rolling Stone, New York Times, and any other white publication. Please do not comment on black music anymore.” i després “I love love love white people but you don’t understand what it means to be the great grandson of ex slaves and make it this far.”

Evidentment els tuits van despertar polèmica a la xarxa, i és que més enllà de si ens cau més bé o malament ell, o si creiem que només és una rebequeria egocèntrica, el tema que està posant sobre la taula és vàlid i no precisament poc debatut a Internet en els darrers anys. Kanye per una banda està exposant la quantitat de publicacions musicals que guanyen milers de dòlars cobrint música negra —hip hop en la seva majoria— però tenen un nombre molt petit d’escriptors i crítics negres. La poca diversitat als mitjans, empreses, govern i en general a les posicions de poder és un dels grans problemes del segle XXI, però aquí Kanye parla d’un tema més concret — i sembla que no està pas encaminat, la majoria de webs sobre música (o directament sobre la cultura hip hop) no tenen la diversitat racial que seria lògic que tinguessin per fer bé la seva feina. Ara bé, amb el segon tuit, per mi el que intenta transmetre (i ho dic com a persona blanca intentant posant-se en la posició que exposa, segurament sense massa èxit) és la frustració que sent quan un crític blanc analitza la seva feina i (ell sent que) la desvalora. Per definició, el crític quan analitza un àlbum o qualsevol altre treball cultural ho està fent des d’una posició de superioritat —en relació amb el lector o l’oient mitjà, però també (i això és discutible i segurament no generalitzable) per sobre de l’artista que ha creat allò. Si la sensació de superioritat ve acompanyada d’una cara blanca a la firma, i a l’article es qüestionen decisions artístiques que Kanye potser atribueix a les diferències culturals entre artista i crític, ja tenim el per què de la seva petició: no vol que publicacions escrites i controlades per blancs —que malgrat que tenen en la cultura negra una de les seves principals fonts de recursos, no tenen redaccions més diverses— critiquin la seva música, en part perquè no estan captant tot el missatge que vol llançar l’artista amb el disc (pot una persona blanca analitzar To Pimp A Butterfly i dir que és un mal àlbum?).

I no puc dir que senti el mateix que crec que Kanye sent quan fa aquests tuits, però hi puc empatitzar. Sentir que la teva feina és jutjada incorrectament per culpa del que la jutja és frustrant, molt frustrant (¿Quant costava que a les principals publicacions The Life of Pablo fos analitzat per algun dels pocs escriptors negres que tenen en plantilla?). Si es repeteix i es repeteix, pot derivar en aquesta llançada de tovallola: no parleu de mi, sisplau, exclama. Hi puc empatitzar com a creador… però a crític com em sento? Hi estat pensant en les últimes setmanes perquè, com sabeu, des de fa uns mesos em dedico, de forma més o menys amateur, a escriure articles sobre música, i tot i que com qualsevol crítica cultural, les coses que hi dic només són la meva opinió, en el fons estic valorant, estic jutjant la feina d’una altra persona (o moltes persones). Potser és posar-se massa sentimental i humà, però hi ha moltíssima gent involucrada creativament darrere de cada àlbum de què he parlat. Els crèdits de The Life of Pablo són extensíssims — qui sóc jo per dir-li a artistes que admiro com Mike Dean, Kanye West, CyHi o Hudson Mohawke que, per exemple, “Freestyle 4” no és una bona cançó? I això ja no és un tema cultural, és la pregunta de, per una banda, qui sóc jo per posar-me per sobre d’artistes que han dedicat part de la seva vida a crear alguna cosa i, per una altra, si realment vull ser (re)conegut per escriure articles sobre la feina d’altres persones. No tinc res millor a fer? No tinc alguna cosa a aportar al món?

No hi tinc una resposta definitiva, malauradament, però volia escriure l’article primer per fer una fotografia dels meus pensaments actuals. No puc dir “a partir d’ara no escriuré més crítiques” perquè probablement ho faré: no només m’encanta perquè és escriure sobre una cosa que m’apassiona, sinó també perquè m’ajuda a organitzar les meves idees sobre la música que escolto (i que escoltaria igualment en fes articles o no). Però tampoc diré que no canvia res, perquè tinc clar que no vull dedicar-me a només escriure sobre la feina dels altres i per això he de recuperar una mica els projectes personals que he deixat abandonats recentment. Gràcies, Kanye, per haver-me fet reflexionar (típic EnricLlonch.com), i a vosaltres per llegir-me de tant en tant, ja sigui sobre música o sobre qualsevol altra tonteria que se m’acut.