Les 15 pel·lícules del 2018
Anem a provar una cosa diferent. Aquest any, segons Letterboxd he vist 133 pel·lícules, moltes recents, algunes de més antigues. És moltíssim per mi. Significa que vaig veure una pel·lícula un de cada tres dies. Increïble. De totes aquestes, però, la majoria no van sortir al 2018, sinó abans. És per això que en aquest article parlaré de 15 pel·lícules del 2018 que em van encantar al 2018.
Climax
Una de les experiències més viscerals que he tingut al cine aquest any, sens dubte. Estava tota l’estona movent el peu al ritme de la música (electrònica, repetitiva, hipnòtica) mentre a la pantalla passaven les coses més horroroses que us podeu imaginar. L’exercici estil·lístic més aconseguit de Gaspar Noé.
First Reformed
Una pel·lícula que necessita temps per desenvolupar-se i revelar-se. En el fons és molt senzilla, però el missatge no hagués arribat igual de bé sense tot l’embolcall. La fotografia i la direcció són precioses.
Shirkers
Llàstima no haver vist aquesta pel·lícula abans—però no existia. Shirkers és una pel·lícula-documental sobre una pel·lícula de joventut perduda. El treball de reconstrucció, enormement tendre però alhora amb la quantitat just d’ironia perquè no sigui massa self-indulgent, és no només inspirador sinó motivador. Per això dic que m’hagués agradat veure-la quan començava la carrera.
Skate Kitchen
Una de les pel·lícules més reals que he vist aquest any. Noies a Nova York que viuen l’skate, relacions de família disfuncionals, i vitalisme adolescent. Grava Nova York com poques pel·lícules ho fan, perquè no ho tracta com a concepte (és Nova York i per tant la peli serà bona per se) sinó com a entorn real on els personatges viuen i no només habiten ficcionalment. Un referent molt gran.
Madeline’s Madeline
No havia vist mai res igual. És una nova pel·lícula de culte dins del món indie americà. Boja, potent, brutal. Actuacions increïbles de totes les actrius, grans idees en direcció i un final apoteòsic. A tope amb Madeline’s Madeline.
Suspiria
Diré primer el que penso quan penso en aquesta pel·lícula: tant de bo tot el que no és bo fos millor, perquè el que sí és bo és ESPECTACULAR. Treballa sobre l’original en totes les maneres que ho podia fer, inventant un nou tipus de body horror-dança que no havia vist mai en una pantalla de cine. Llàstima d’un parell de detalls (grans) que m’impedeixen dir que és una obra mestra.
Tully
Gran sorpresa. M’encanta com la història d’una dona sobreocupada i una cangur jove i amb imaginació es transforma en una de les millors relacions d’amistat/amor de l’any, plena de vida (gràcies a les dues actrius) i empatia. I canten “Call Me Maybe”. Això també està bé.
Bad Times at the El Royale
Una delícia de pel·lícula. Exactament el tipus de pel·lícula que m’agrada. Presentació de personatges immillorable, un misteri amb twists i canvis de perspectiva, direcció atrevida i estilitzada, grans moments de guió (Cynthia Erivo cantant)… El final és una mica qüestionable però a part d’això… chef kiss emoji.
Phantom Thread
Una altra delícia. La vaig veure a una de les sales modernes del Renoir amb un cafè (primera i única vegada que m’he pres un cafè al cine) i encara ho recordo com una experiència immillorable, lol. És fantàstica. Durant tota la pel·lícula només volia abraçar el protagonista i dir-li que tot aniria bé. La seqüència de la nit de cap d’any és la millor part, sens dubte.
Burning / 버닝
Sembla inofensiva fins que tot allò que havies pensat que era imaginar-se massa es converteix en veritat i quedes glaçat. Personatges hiper ben escrits, un bon desenvolupament, temes polítics cent per cent contemporanis i multiculturals… Un imprescindible, vaja.
Avengers: Infinity War
A la seqüel·la de les seqüel·les resulta que encara li falta una seqüel·la, però realment el que els germans Russo van aconseguir amb Infinity War no necessita res. Una pel·lícula que té molt poc de pel·lícula, però que a la vegada és la millor pel·lícula de superherois que no va sobre els superherois sinó sobre el supermalvat. Mai una frase ha fet plorar tant.
Lazzaro felice
És un d’aquells films que resuscita una filmografia d’un país i els diu “ei, ens hem de posar les piles i s’ha de fer AIXÍ”. Absolutament espectacular, terriblement tendre i molt meticulosa en tot allò de què parla i com mostra el que mostra. És coming of age, al·legoria política, drama històric, fantasia… Ho és tot, perquè és cine.
Lean On Pete
L’última pel·lícula d’Andrew High és un viatge de carreteres de pols, dies sense aigua i relacions molt brutes. No és la millor pel·lícula de cavalls de l’any però potser sí la més innocent.
Annihilation
Alex Gartland demostra per què és un dels millors guionistes i directors de l’actualitat amb un altre clàssic modern de la ciència-ficció que treballa amb material novel·lístic però que fuig de la narrativititat literal d’aquell mitjà per tirar-se de cap al cinema experimental i al visual storytelling. Ple de detalls hiper imaginatius i un final per quedar-se sense respiració.
The Rider
Chloé Zhao ha fet el meu film preferit de l’any. The Rider és un assoliment brutal, per com grava la relació entre el protagonista i el seu cavall, per la tendresa amb la qual tracta les decisions que prenen els personatges, i pel seu treball dur i brut amb els actors i l’entorn. Sempre vols saber què passarà a continuació perquè et fa connectar amb els personatges més elà de les paraules. Odiar el teu cos i a la vegada saber que ets alguna cosa més que això, que es foti una mica. Morir no està bé però potser sí, sobretot si mors fent el que t’estimes més.
Podeu consultar també la llista de les 15 pel·lícules així com les respectives fitxes i reviews puntual, i si em voleu seguir de cara al 2019, aquest és el meu perfil.
