Past Lives
Si alguna cosa he descobert a força de llegir opinions de música a Internet és que la gent odia quan un artista no-pop comença a fer música pop. Especialment si aquest artista era una banda de rock. A mi, òbviament, m’encanta. Aquest any m’he enganxat fort al disc de Now, Now Saved i ara us en porto un altre. És la banda Against the Current, coneguts per haver fet pop punk i alternative rock en el passat, i que ara s’enfronten al pop rock.
Ho fan amb l’ajuda de gent com Tommy English (BØRNS, Dagny, Broods) i Andrew Goldstein (FRND, Blackbear, Britney Spears) en la producció, i Jesse Sant John (Camila Cabello, Charli XCX, Betty Who) i Sarah Hudson (Katy Perry, Dua Lipa, Iggy Azalea) en la composició. A diferència del que podria semblar, però, té tot el sentit del món que aquesta gent estigui treballant amb Against the Current. En primer lloc, alguns d’ells ja ho van fer en el debut de la banda, i en segon lloc, han escrit per projectes similars quant a so. Goldstein, per exemple, va rellançar fa poc 5 Seconds of Summer amb “Want You Back”, mentre que Tommy English va escriure per al debut de la banda australiana a més de demostrar la seva versatilitat amb BØRNS. Tot plegat recorda una mica al que Hey Violet van fer l’any passat amb el meu estimat From The Outside, i els resultats són igualment satisfactoris.
Si no veu escoltar cap dels quatre singles que la banda va treure abans del llançament de Past Lives, esteu d’enhorabona, perquè aquestes quatre cançons són sens dubte les més sòlides del disc. La roquera “Strangers Again” comença amb força l’àlbum, i compta amb una de les tornades més enganxoses del projecte. Amb sentiment d’himne, la cançó parla de com la protagonista veu clar que s’ha de distanciar de la seva exparella si realment vol superar la seva relació. És trista en essència, però sona enganxosament torturada. És un so que xoca amb l’electrònica optimista de “I Like the Way”, que resa “I like the things I like” a la tornada. És potser una mica massa simple, però funciona. “Personal” recupera la força de l’opener amb uns versos dubitatius però una tornada a petades amb tocs de dubstep. Les guitarres tornen potents amb “Voices”, una de les cançons més completes de tot el projecte. El rift és instantàniament addictiu, i ve acompanyat d’un verse molt roquer que desemboca en un pre-chorus xiuxiuejat à la Demi Lovato (“Cool for the Summer”) o inclús Selena Gomez. La tornada és una autèntica passada, agafant la bassline d’un Charlie Puth i les melodies d’un Patrik Berger era Sucker. A continuació tenim l’estiuenca “Scream”, similar a la prèvia “The Fuss”, i que sembla estar fent temps per la meva preferida de tot l’àlbum: “Almost Forgot”. Quina cançó. Líricament és la protagonista obligant-se a recordar els moments més baixos de la seva relació per no tornar-hi a caure. Té mil detalls fantàstics, des del “Fuck!” que tanca el pre-chorus, fins a la bassline de la tornada. És una delícia de cançó pop que de ben segur trobareu a la llista de millors singles de l’any. A partir d’aquí, sense més singles a oferir, el disc reaprofita alguns dels moods de les cançons anteriors a les igualment decents “P.A.T.T.”, “Friendly Reminder” i “Come Alive”. Per sort la banda sap tancar molt bé el disc amb la melancòlica “Sweet Surrender”.
Past Lives és un àlbum de pop rock molt contemporani, però amb la quantitat justa de personalitat per mai ser avorrit. És addictiu, ballable, amb lletres amb les que et pots identificar, i francament fàcil d’escoltar (hi ajuda el fet que només tingui 11 cançons). Una altra petita victòria pel gust de l’Enric, i una derrota pel gust col·lectiu dels vells del rock.