Parlem de Nintendo
Nintendo passa un mal moment en tots als aspectes. No domino el tema econòmic de la marca japonesa per tant m’abstindré de comentar detalls tècnics però és cert que les vendes de Wii U són molt pobres i dubto que puguin aguantar un any més com aquest a nivell de resultats de mercat. En canvi, la 3DS està funcionant prou bé –esperem que així quedi demostrat en la campanya nadalenca del 2013—i aquest any ha tingut un dels millors catàlegs des del seu llançament, amb nombrosos títols d’altíssima qualitat i un bon grapat casuals que, conjuntament amb el llançament i posada a la venda de la 2DS, permetran recuperar mercat casual, més del que està fent Sony amb la Vita ara mateix.
I aquí és on trenquem el primer argument-fal·làcia. Nintendo no ha de fer jocs d’smartphones o tablets perquè, com diuen alguns, “la gent ja no juga a consoles portàtils, sinó a mòbils amb el Candy Crush i el Subway Surfers”. Això últim és cert, però el mercat de les portàtils —i més concretament el mercat de les Nintendos portàtils— aguanta bé i és una de les principals alegries de la corporació japonesa. Així doncs, el problema és al saló i no a la butxaca? Sí i no.
##La Wii U
La Wii U es va llançar la tardor passada 6 anys després de la Wii original, una consola que va revolucionar el mercat amb una aposta molt definida cap als casuals, les famílies, la gent gran que vol fer ioga amb Wii Fit i els nens que es compren els títols de Jocs Olímpics de Mario i Sonic per deixar-los tirats al calaix el mateix dia de Reis. El conegut com a “boom del casual” va deixar Nintendo en una posició molt agradable, però les coses han canviat. La gent que el 2008 es comprava Wii Sports i quatre comandaments de Wii per jugar amb tota la família i passar-s’ho bé ara ja és adolescent, té Facebook, surt de festa, li importa entre gens i zero jugar amb la seva família, i si vol jugar prefereix fer-ho amb Facebook, Cut the Rope, jocs de futbol per mòbils (sí, la gent juga a això) o directament a Call of Duty, GTA V i LoL amb les consoles/ordinadors de nova generació.
La generació casual d’abans de la crisi ha desaparegut, i el futur —que Nintendo esperava que succeís els adolescents i joves actuals— té alternatives millors com els mòbils i les xarxes socials. Nintendo ha de buscar un nou objectiu.
##Entre el casual i el hardcore
Amb el llançament de Wii U vam veure com Nintendo intentava cridar els gamers més hardcores amb títols com Zombie U, d’Ubisoft, i altres third-party que amb el temps s’han reduït a Call of Duty: Ghosts, Assassin’s Creed i alguna cosa més. La promesa de tenir un catàleg de thirds potent ha quedat esvaïda per la poca resposta del mercat, dels desenvolupadors i de les distribuïdores, i amb aquesta també qualsevol esperança d’una Wii U hardcore, una consola que mai a existit, ni en el mercat ni a les ments de ningú de Nintendo. Si no hi ha third-partys, què hi ha? Doncs molts jocs de Nintendo. I com que és Nintendo, els jocs continuen sent d’alt nivell. Aquest any hem vist títols espectaculars com Super Mario 3D World o The Wonderful 101 i en els propers mesos veurem Bayonetta 2, Mario Kart 8, el nou Donkey Kong Tropical Freeze o la fusió estranya entre Warriors i Zelda que Nintendo promet per evitar que els fans de Zelda se’ls mengin vius. Els jocs els té, per tant.
David Valjalo deia recentment:
“Visitar botigues de videojocs ha estat una experiència descoratjadora per al propietari d’una Wii U durant els últims 12 mesos, i simpatitzo amb ells. L’espai dedicat a la Wii U generalment té l’amplada de tres caixes i inclou cinc jocs. El fet és que aquests cinc jocs, com va ser sovint el cas de Nintendo 64 i GameCube, mereixen –en la meva honesta opinió– cada un més la pena que molts dels jocs que es barallen per l’espai del top 20 en altres plataformes. I, m’atreveixo a dir —encara que sigui precipitat— que són molt més arriscats a nivell creatiu i més interessants que molts de la primera onada de jocs de la pròxima generació, segons sembla.”
Què està passant doncs? Per mi tot és un tema de preus, màrqueting i estratègia comercial. Nintendo ha posat el turbo aquest Nadal amb la Wii U a 299 euros, però continuo creient que encara la poden rebaixar molt, i més tenint en compte com estan anant les vendes. Un pack de Wii U a 199 euros pelada, amb les opcions d’emmagatzematge més senzilles i cap extra, i un altre amb dos jocs per 299 em semblaria una estratègia molt millor per Nintendo. Sobretot perquè la consola no aguantarà gaire temps més i aquesta seria la darrera carta abans de la “fusió” –més endavant ho explicaré.
Herència clàssica
El tema dels jocs també és interessant. Tal com dic cada vegada que puc, Nintendo ha d’aprofitar i esprémer al màxim una cosa que actualment aprofita poc: el catàleg de consoles anteriors. Amb el llançament de la 2DS hem vist com estan tornant a promocionar la retrocompatibilitat amb els jocs de DS, un dels possibles motius de compra per optar per la consola d’Iwata; però amb la Wii U no hem vist cap moviment similar, i hi ha una raó al darrere que relacionaré fàcilment amb el tema de “màrqueting i estratègia comercial” que us prometia unes línies abans. El fet és que Nintendo ha fet una pèssima feina –pitjor que la de Microsoft amb la Xbox One no, però similars—explicant què era la Wii U. Hi ha molta gent que ni sap que existeix, i la gran majoria no té clar si és un accessori que s’afegeix a la Wii original o si és una consola nova.
Al darrer anunci de la Wii U es deixava clar que era una “tecnologia completament nova”, la primera en alta definició de Nintendo i un parell de frases marquetinianes més que venen força bé. Des de Nintendo America, Reggie Fils-Aime afirmava que l’objectiu d’aquest Nadal són les famílies i per això els estan intentant explicar què és la Wii U, però demostren que ho tenen extremadament difícil quan al mateix anunci diuen “Just look for the ‘U’ in the box”. La gent recorda (no vol dir que utilitzi) la Wii, i la U sobra. Si des del seu llançament haguessin promocionat que la Wii U és retrocompatible amb la Wii, a molts usuaris encara els costaria veure més les diferències entre les dues consoles.
Tanmateix, ara ja no estem a la tardor del 2012, i la consola ha estat un autèntic fracàs. Poden començar a promocionar la retrocompatiblitat. Ara. Mateix. Com diu chiconuclear a Anait:
“Rellançar diversos dels seus jocs hardcore, amb preus raonables (ningú vol pagar 50 euros per una cosa de fa cinc anys, ho sento) i una promoció que sàpiga a qui s’adreça: tu, que estaves massa ocupat amb The Last of Us, amb GTA V, amb Bayonetta, amb Dead Space, tu, escolta, tenim alguna cosa que potser t’interessa. En el seu moment estaves massa ocupat, però ara potser t’interessa. Això és el que teníem en d’anterior consola, això és el que tenim en aquesta, i això és el que acabarà arribant. Té, entretén-te: mantingues el cap ocupat.”
I jo afegiria més. Nintendo ha d’anar més enrere i començar a treure pols dels prestatges de jocs antics i començar-los a posar a la venda online amb llicències digitals, packs, recopilacions, ofertes nadalenques, promocion, tarifes planes, barres lliures o inclús sorpreses molt agradables com el nou NES Remix, que combina escenes clàssiques de títols de NES amb reptes nous i alhora retros.
El futur i la fusió
He parlat de les causes, de les conseqüències del present i de solucions i reflexions a curt termini, però Nintendo no s’ha de limitar i ja ha de pensar el seu proper pas. La idea no és meva, sinó recollida entre una teoria que fa mesos que circula (en Pep Sànchez d’Anait l’ha explicat diverses vegades), i és senzilla: unificar la 3DS amb la Wii U en una consola futura de millors prestacions tècniques, que es podria començar a presentar a l’E3 del 2015.
Seria una consola portàtil, amb una potència d’entre PS3 i PS4, que es podria connectar a un aparell extern de saló o directament al televisor per entrar en un mode “Wii”. D’aquesta manera Nintendo es podria centrar en el desenvolupament d’una sola consola i sobretot d’una sola plataforma de jocs. Tots els seus títols de capçalera anirien cap a aquesta consola i per fi podrien fer una estructura en línia i multijugador unificada, completa i funcional.
Diem que es podria presentar a l’E3 del 2015 per dos motius: la tecnologia ha de permetre oferir un producte de preu competitiu però amb uns gràfics lleugerament millors que els de Wii U i molt millors que els de 3DS en un sol aparell portàtil amb pantalla, joystics analògics i tota la pesca “Vita style”. Per altra banda, Nintendo tampoc li vol “tallar el rollo” a la 3DS, ara que ha fet un dels seus millors anys com a portàtil de la marca. Entre un any i mig i dos anyets més de vida li queden, i seria el temps suficient per desenvolupar aquest projecte fusió.
Conclusió
He de fer-ne una, perquè vull que el text quedi ben tancadet i tothom estigui satisfet després de llegir l’article. El resum seria tornar-te a llegir el post, però també que Nintendo té un futur a curt termini molt difícil que pot empitjorar dramàticament en els propers mesos però que, gràcies als títols del present, poden tornar a tenir un ecosistema consola-jocs competitiu en un futur no massa llunyà. I així ho esperem tots.