Enric Llonch

Something To Tell You

Si, pel motiu que sigui, no esteu familiaritzats amb HAIM, deixeu de llegir això i aneu a escoltar el seu primer disc, Days Are Gone, publicat ara fa quatre anys. Allà les tres germanes barrejaven gèneres i èpoques amb una sensibilitat pop admirable, i un llistat d’influències ampli, divers, i difícil de concretar en un tipus de música en particular. Amb l’ajut del productor Ariel Rechtshaid (Charli XCX, Vampire Weekend, Sky Ferreira —tres artistes que van treure àlbum casualment també el 2013, els tres aclamats críticament, fins i tot més que el debut de HAIM—, Days Are Gone propulsava la banda cap a la fama. Ara tornen amb Something To Tell You, el seu segon projecte i un clar exemple de com les expectatives i el pas del temps poden restar plaer a un disc que, per altra banda, és perfectament correcte.

Funk Wav Bounces Vol.1

Per algun motiu, Calvin Harris, després de marcar-se dos èxits amb els singles ‘This is What You Came For’ i ‘My Way’, va pensar que el camí que havia de seguir era cançons funky amb influències disco i col·laboradors del món del hip-hop i l’r&b.

Melodrama

És difícil fer el que ha fet Ella Yelich-O’Connor. Tornar després de quatre anys amb un single genial, un àlbum excel·lent i l’actitud adorable de sempre. Que et trenquin el cor per primera vegada, aprendre’n (encara que sigui a costa de l’altre) i sortir-ne tot el bé que se’n pot sortir. Ella Yelich-O’Connor no només ha fet les dues coses sinó que a més les ha fet simultàniament, convertint Melodrama, el segon àlbum d’estudi de Lorde, en una autèntica obra mestra.

hopeless fountain kingdom

No és cap secret que vaig odiar una mica Badlands. El primer disc d’estudi de Halsey (nom artístic de la nord-americana Ashley Nicolette Frangipane) seguia la proposta del seu anterior EP: projecte amb concepte ambiciós darrere però cançons pop que es conformaven amb lletres tòpiques i melodies poc originals. Amb els mesos, vaig arribar a apreciar algunes cançons de Badlands, bàsicament perquè van acabar sent enganxoses (des de l’odiada ‘New Americana’ fins a la Taylor Swift-inspirada ‘Colors’), però el contrast entre la idea i l’execució continuava sent imperdonable.

CollXtion II

I Don’t Like Being Honest

Witness

Sembla mentida però ja fa set anys de Teenage Dream, el disc que va consolidar Katy Perry com la creadora d’èxits que tots coneixem. Després de l’irregular Prism, i amb una esfera pop totalment canviada —el bubblegum pop en què excel·lia Katy Perry ha sigut substituït per hip-hop, R&B i pop acústic principalment masculí—, la nord-americana necessitava amb urgència un canvi de so i estètica que la tornessin a fer, si més no, interessant. Però no ho ha tingut fàcil: a tot l’afer Kesha–Dr. Luke —que deixaria Perry sense un dels seus compositors i productors més essencials, responsable de la majoria dels seus èxits—, se li ha de sumar la derrota electoral de Hillary Clinton, després de mesos i mesos de Perry promovent la seva campanya política. No va sorprendre, doncs, que al gener la cantant tornés amb un ‘Chained To The Rhythm’ metafòricament polític, que Perry definia com a “purposeful pop”. L’èxit va ser moderat, i la crítica s’ho va mirar amb lupa. Uns mesos després va sortir el segon single, una col·laboració amb el trio de rapers de moda Migos, titulada ‘Bon Appétit’, i que sobre un instrumental suau i electrònic desplegava un repertori ampli però superficial de símils gastats entre sexe i menjar. Tot i que era ridículament divertida com a cançó, no era “purposeful pop”, com tampoc ho seria el tercer single, ‘Swish Swish’, amb Nicki Minaj com a convidada i construïda al voltant d’un instrumental house de Duke Dumont. Amb tres singles i dues direccions molt diferents, les expectatives per al disc eren altes però més per curiositat que per interès. El disc, Witness, de quinze o disset cançons segons la versió que escoltem —una hora de durada o més, doncs— no acaba de mullar-se: no hi ha cap cançó “tan” política com ‘Chained’ però tampoc cap tan ridícula com ‘Bon Appétit’, però això acaba sent una bona notícia. Katy Perry explora altres sons sense ser estrident o excessivament molesta, i els millors moments són els més modestos. La cançó que obre el disc ‘Witness’ n’és un d’ells, ‘Déjà Vu’ un altre. Les balades són força millors que la típica balada de Katy Perry, amb ‘Miss You More’ i ‘Save As Draft’ com a grans representants. Els singles ‘Bon Appétit’ i ‘Swish Swish’ són el seu contrapunt ideal, amb instrumentals que obliguen a ballar i lletres memorables de tan over-the-top que són. Els altres talls es queden a mitges, principalment perquè sembren però no acaben de recollir. No hi ha cap cançó terrible, per sort, i la més avorrida és la que tanca el disc, o sigui que és fàcil oblidar-se’n. Això sí, val la pena fer un cop d’ull a les dues peces exclusives de Target, una de les quals sembla estar extreta directament de Teenage Dream, com si Katy Perry ens volgués demostrar que realment continua tenint les habilitats que exhibia fa set anys, simplement que ara ha canviat. Suposo que sí, però una direcció temàtica més clara i menys oportunista, unes millors lletres, i una tracklist més concisa hi ajudarien. 6

Dua Lipa

Coses que cal saber de Dua Lipa de Dua Lipa per disfrutar de Dua Lipa de Dua Lipa: zero. I així és com funciona el pop.

Another. Not Me. I’m Done.

All Your Fault: Pt. 1