-
August 05, 2018
Burn Slow
Ja fa mesos que penso que aquest any no hi ha hagut gaires bons EPs de pop. Potser és que no he tingut sort, o que he perdut facultats descobridores, pensava. Però és que realment n’hi ha hagut pocs, per això volia destacar el nou de Jaira Burns.
-
July 08, 2018
Scorpion
Drake no ho està passant bé. Porta anys passant-ho malament. En un estat d’èxit permanent que ens fa dubtar de quin és el seu peak autèntic, el raper-cantant-actor es presenta cada vegada més trist i paranoic als seus àlbums. Drake ha fet un gir en tristesa, però. El paper identificable, sentimentaloide del genial Take Care va començar a caure’s amb el mig-triomfàtic, mig-melancòlic Nothing Was The Same. Amb Views, l’àlbum que va consolidar la inconsistència de Drake després del fantàstic mixtape If You’re Readiung This, se’ns venia com algú solitari, claustrofòbic, ajustant-se a la fama en el pitjor sentit de l’expressió. Tot i el canvi desagradable de personalitat, i una falta notable d’idees noves, Views almenys tenia un concepte darrere—un projecte que seguia les estacions a la ciutat de Toronto, canviant d’estat d’ànim i explorant la diversitat cultural per què es famosa la ciutat natal de Drake (des del dancehall estiuenc fins als beats sota l’aigua glaçada de Noah “40”). More Life, en teoria una playlist i no un disc, seguia aquesta tendència rodamon, conquerint ara el Regne Unit i portant-ne d’allà el grime, influències de house i accents exagerats. El resultat? El projecte més divertit i entretingut del canadenc des d’If You’re. Però Drake tard o d’hora havia de tornar a treure un àlbum, i òbviament ha sigut més d’hora que tard. Scorpion és la seqüel·la més directa de Views que podia treure, però encara més espartana en so i en idees.
-
June 24, 2018
ye
A la segona setmana dels divendres Wyoming, Kanye va treure ye, el seu primer disc en solitari des de The Life of Pablo de fa dos anys. Tot i que els dos projectes han vingut molt condicionats per l’activitat de Kanye a Twitter, el de Chicaco arriba a ye en un estat de percepció pública molt diferent. ye havia de respondre molts dubtes als fans i haters del raper després d’un mes de promoció i polèmica que va culminar en el ja famós moment a TMZ on Kanye va dir que “slavery is a choice”. Des d’aleshores es va calmar una mica, reconeixent l’error, i qüestionant-se els seus mètodes, però tot i així volíem que el disc respongués d’alguna manera a tot això, demanant perdó i justificant-se a parts iguals. L’àlbum fa el que pot en aquest sentit, perquè no arriba a entrar en política com anteriors singles havien intuït (“Ye Vs. The People”), però sí que està marcat pel context personal de Kanye. Líricament, s’allunya de la política per entrar a una esfera molt personal, més del que havíem sentit abans a cap altre disc de Kanye.
-
June 10, 2018
so sad so sexy
El concepte de “my big pop album” és un possible malson per a tots els fans d’artistes més alternatius que en el passat han flirtejat amb el pop sense bolcar-s’hi. És especialment temut quan aquests artistes estan a la barrera del pop, i no en un gènere completament diferent. Des d’Ellie Goulding amd Delirium fins a St. Vincent amb Masseduction, des de The Weeknd amb Beauty Behind The Madness fins a Lorde amb Melodrama. des de Kanye West amb 808s & Heartbreak fins a Nicki Minaj amb Roman Reloaded. La sueca Lykke Li s’afegeix a la llista ara amb so sad so sexy (minúscules intencionades).
-
June 09, 2018
DAYTONA
Pusha T representa artísticament el que a molts ens agradaria ser. No parlo de grans traficants de droga, sinó de com amb els anys ha anat perfeccionant i polint el seu do: el rap. El que per altres artistes seria encaixonar-se i reduir cada vegada més el seu impacte, Pusha ho ha convertit en una autèntica arma de destrucció que té, en Daytona, el seu clímax.
-
May 04, 2018
Sway
Tove Styrke és una de les millors compositores pop de la dècada, i un troll. Quan va treure “Say My Name” va dir que probablement no treuria àlbum, però quan anàvem per “Mistakes” ja l’havia anunciat tot i que faltava mesos per arribar. Ara és aquí i d’”àlbum” té poc, més aviat és una col·lecció dels singles que la sueca ha tret recentment, amb l’excepció de dues cançons (de les vuit). Però, com deia, també és una de les millors compositores de la dècada, i una de les veus més interessants del panorama pop escandinau. Si l’Scandi Pop a Spotify hagués de tenir un ambaixador, votaria per Styrke.
-
April 25, 2018
When My Heart Felt Volcanic
Des del seu primer single com a “The Aces”, la banda —formada per quatre noies que es van conèixer a l’institut— ha anat forjant el que aquest mes va esdevenir el seu àlbum debut. De fet, una versió retocada d’”Stuck” és la cançó que obre el seu disc, encetant aquests tres quarts d’hora de melodies hiperenganxoses acompanyades de basslines ballables que no s’acaben mai.
-
April 08, 2018
La Ronda I
Hey! Inspirat en una persona que no anomenaré perquè ja no existeix i pràcticament ningú se’n recorda d’ell(a), he fet una nova secció. Es diu “La Ronda” i són petites frases sobre petits àlbums. No necessàriament no es mereixien una review sencera, sinó que simplement he estat massa vago per fer-la. Ja veureu com és un cop en llegiu un parell. Va bé? Va bé.
-
April 08, 2018
Expectations
Expectations, el primer disc d’estudi de Hayley Kiyoko, és un àlbum d’equilibris. La nord-americana representa per molts el futur del pop, per la seva honestedat a l’hora de parlar de la seva identitat queer (els seus fans l’anomenen “lesbian Jesus”) i per la música que fa. L’estil de Kiyoko està entre el pop maximitzat de la ràdio de fa uns anys i la subtilitat minimalista que només es consumeix a Spotify. Té tocs d’electrònica, però sovint aprofita al màxim l’atmosfera per crear mons que ens atrapin. Ni massa comercial, ni massa excèntrica, la música d’Expectations aconsegueix trobar un punt mig sobre el qual construir les històries de Kiyoko, que prinicipalment giren al voltant de l’amor i el desamor. Les lletres no són especialment poètiques, però ella sap com farcir-les de detalls tan personals que esdevenen universals, especialment (però no exclusivament) pels seus oients LGBTQ. Fins i tot els talls més explosius i addictius com “What I Need” (amb Kehlani) i “Curious” (la millor cançó del disc i un dels millors singles de l’any) tenen darrere històries que no acostumem a sentir habitualment (com “Boyfriend” de Tegan and Sara fa tres anys). A Expectations Hayley Kiyoko també aprofita per demostrar-se com a compositora, sobretot a través de les cançons dobles que ocupen la part central del disc. La seva veu és maleable, i s’adapta a les circumstàncies amb seguretat i solvència, necessitant poc més per funcionar. Kiyoko no és una vocalista espectacular, com tampoc no és una ballarina excepcional o una compositora brillant, però és el paquet complet i compleix en cada element que se li demana. Amb Expectations es presenta al públic general com una veu pròpia amb molt a dir, i és difícil d’imaginar-se un debut millor.
-
March 12, 2018
Heavy Rules Mixtape
Si heu mantingut una conversa amb mi sobre pop escandinau en els darrers dos anys, és molt difícil que no hagi mencionat el nom d’ALMA. La finlandesa (una de les poques popstars actuals d’aquest país) em va captivar des del seu primer single, la impressionant “Karma”. El seu bon gust pel tropical pop addictiu es va estendre a senzills posteriors, com “Dye My Hair” o “Chasing Highs”. Fins i tot a la col·laboració amb Felix Jaehn (“Bonfire”), les melodies d’ALMA s’emportaven el protagonisme i sonaven sorprenentment seves i úniques. El seu so ve molt marcat per la veu greu i potent que té, que li ha guanyat comparacions amb artistes com Adele, però la sensibilitat pop que demostren les seves composicions l’ha portat a escriure amb gent com Charli XCX i Noonie Bao. Ara, seguint una mica el model de la primera, ha llançat el seu primer mixtape, una col·lecció de 6 cançons completament noves que demostren que ALMA és el futur (o un dels futurs) del pop del nord.