Enric Llonch

Joanne

Hi ha com un impuls —potser natural, potser manufacturat— de desprendre’s d’allò que sembla innecessari per tal d’esdevenir “tu mateix”, o una versió més pura i descontaminada de “tu mateix”. Lady Gaga en el seu cinquè disc d’estudi segueix aquesta línia de pensament. És un àlbum que, de la mà de grans col·laboradors —des de Father John Misty i Beck fins al productor Mark Ronson o BloodPop—, elimina teòricament les capes supèrflues de la música de Lady Gaga. Les actuacions que han acompanyat el llançament del disc perseguien també aquest objectiu; tot i mai oblidar el factor espectacle que ha acompanyat sempre l’artista, semblaven molt més rebaixades de revolucions i to que les anteriors de Gaga —vestida amb peces de roba més tradicionals, cabells llisos rossos i l’icònic barret rosa que llueix també a la portada del disc. L’estètica encaixava amb la música, un apropament al country i al folk a través del dance pop que a la pràctica acaba quedant-se en promeses.

només

penjat a twitter l’11 d’octubre del 2016

platja

i crides el meu nom i em giro buscant-te

The Life of Pablo

He fet coses molt estúpides per a un disc. El juny de l’any passat, per exemple, vaig despertar-me gairebé cada dia a les cinc de la matinada perquè havia de comprovar si el nou disc de Frank Ocean havia sortit —no hi havia confirmació que el disc sortiria al juny, ni tan sols a les cinc de la matinada (l’hora que s’actualitza la iTunes Store nord-americana), però ho vaig fer igualment. Per molt extrema que fos aquesta experiència, en el fons era més o menys tradicional, o modernament tradicional: estava esperant que un disc simplement sortís i el pogués escoltar. Pagar per veure l’estrena d’un disc i una col·lecció de roba a una sala de cine va ser un pèl més estrany… i estúpid, perquè l’àlbum en qüestió, The Life of Pablo de Kanye West, no va sortir realment fins al cap d’un dia, i quan va fer-ho era una versió “inacabada”.

Campaign

Ty Dolla $ign està probablement en el seu moment més àlgid. L’any passat, el californià va publicar Free TC, un projecte que estava dedicat al seu germà empresonat (injustament, sembla ser) i que, malgrat ser imperfecte, barrejava còmodament l’R&B eteri més contemporani (“When I See Ya”) amb peces de guitarra acústica (“Horses in the Stable”) i bangers de ràdio (“Saved” o “Blasé”). Era una barreja possible gràcies a l’ampli repertori d’estils que té Ty Dolla $ign, tots acompanyats de la seva característica veu aspre. Tot i que el disc no va ser ni de bon tros un èxit comercial, Ty ha continuat fent música: recentment ha rebut crèdits a un parell de grans àlbums (apareix dos cops a The Life of Pablo de Kanye West) i ha aconseguit el seu primer top 5 a la Billboard Hot 100 amb “Work From Home” de Fifth Harmony. Ara, en plena campanya electoral nord-americana, torna amb un mixtape/àlbum que, tot i no reinventar la fórmula Ty Dolla $ign (imitada fins i tot per Usher en el seu últim disc), el consolida com una de les veus més refrescants i atractives del panorama R&B modern.

Jeffery

Quan vaig escriure sobre Slime Season 3 pensava que aquest seria l’últim projecte de Young Thug abans del seu esperadíssim àlbum Hy!£UN35. I d’alguna manera ho ha estat, perquè el nou disc —un mixtape comercial? un àlbum? vés a saber— suposa un nou començament per a Young Thug: a partir d’ara li agradaria que li diguéssim Jeffery, el seu nom de pila original, en comptes d’un diminutiu que se li ha quedat petit. Serà difícil, i la prova és que comercialment el disc continua estant sota el seu nom artístic antic. Paratext a part, Jeffery —anteriorment titulat No, My Name Is Jeffery— és el seu projecte més cohesiu i alhora experimental. La seva curta durada —9 cançons noves més “Pick Up The Phone”, el single en duo amb Travis Scott— és un avantatge per al disc, el converteix en una peça de consum fàcil i addictiu. Jeffery és també el seu projecte més melòdic i enganxós, dos factors que se sustenten en una bona selecció de beats —des del trap més punyent fins als tons tropicals tant de moda— i l’habilitat característica de Young Thug a l’hora d’escriure tornades poc convencionals i sovint construïdes a base d’onomatopeies i variacions de tonalitat en una mateixa paraula. El disc alhora consolida Young Thug com un artista únic, o almenys singular, amb un domini increïble de les seves cordes vocals i les seves possibles modulacions. A Jeffery es mou còmodament entre cançons suaus i fluïdes i peces contundents i violents, dedicades als seus ídols. Cada cançó segueix, d’alguna manera o altra, la personalitat del personatge que homenatge: Future, Kanye West, Harambe, Rihanna… és fascinant trobar quin és l’element que enllaça cançó amb ídol en cada cas, ja sigui els títols canviants de Kanye (la cançó s’havia titulat “Elton John”, “Wet Wet” i “Pop Man” abans de dir-se “Kanye West”), el “work” de Rihanna, el flow de Future o la bestialitat de Harambe. Les diferents tonalitats de Jeffery construeixen un catàleg de polivalència i diversitat que pocs artistes poden aspirar a tocar. 8

SremmLife 2

SremmLife va ser un àlbum que vaig anar descobrint durant nits d’avorriment. Les seves cançons enganxoses i melòdiques, que repetien tornades convertides en mantres millenials, em van fascinar. “Safe Sex, Pay Checks”, deia una. “This could be us, but you playin’”, resava una altra. El remix de “No Flex Zone” amb Nicki Minaj i Pusha T es convertia en la millor collab hip-hop del 2014. Escoltava SremmLife i em quedava clar que a Rae Sremmurd (“Ear Drummers” al revés, una creació dels germans Swae Lee i Slim Jxmmi i el llegendari productor d’Atlanta Mike WiLL Made It) no els feia vergonya estar fent aquest tipus de música. El hip-hop de festa és el que ocupa la majoria de les llistes d’èxits, però tanmateix hi ha pocs àlbums dedicats únicament a aquest subgènere que estiguin produïts amb sensibilitat pop i alhora detall. La seqüela, SremmLife 2, segueix el camí del primer però canvia prou la fórmula per ser alguna cosa nova sense alienar la base de fans del primer.

Prima Donna EP

Encore

record llunyà