Enric Llonch

El meu any en música (2016)

Gràcies a la màgia (i dedicació) de Last.fm tinc les estadístiques de tota la música que vaig escoltar el 2016, i let me tell ya, va ser bastanta.

Els 40 àlbums del 2016

Els anys són una construcció social feta per poder elaborar llistes d’àlbums com la que esteu llegint ara, però això no li treu la gràcia al procés en qüestió: anar escoltant música durant tot l’any, familiaritzar-se amb els àlbums, escollir-ne els favorits, ordenar-los i escriure una mica de cada un. Enguany m’ha costat més del que em pensava, també perquè he decidit fer la llista de 40 àlbums i perquè realment hi ha hagut molta bona música. El 2016 s’acaba, i no puc dir que hagi escoltat tots els projectes que volia escoltar (hi ha forats molt clars —Bowie, Radiohead, entre d’altres—) però dels 121 que sí han passat per les meves orelles en algun moment o altre, aquests són els meus preferits.

Els 10 EPs del 2016

Progressivament ens acostem a la llista de millors àlbums de l’any, i després dels singles vénen els EPs, aquells projectes de mitja durada que sovint arriben entremig de discos per als artistes, potser com a restes inacabades (en tenim dos exemples genials aquest any), potser com a exploració experimental (també) o com a carta de presentació. Aquests són els meus preferits d’enguany.

Els 50 singles del 2016

Aquest any començo la setmana de les llistes amb la de singles, i augmento el nombre a cinquanta. Recordo que aquesta llista només és de cançons llançades com a singles, i no cançons en general (potser faré alguna cosa amb això posteriorment), i que els artistes només poden tenir un senzill per àlbum a la llista.

American Boyfriend: A Suburban Love Story

Starboy

Per parlar d’Starboy, el tercer disc d’estudi del cantant canadenc The Weeknd, m’he rellegit la review que vaig escriure del segon àlbum, Beauty Behind The Madness. Aquell àlbum era especialment difícil de ressenyar, perquè suposava un canvi força sobtat de gènere per qui va ser durant uns anys una de les estrelles més interessants de l’R&B alternatiu. Abel Tesfaye, ara reconvertit en pop star de grans magnituds que va a fer cançons a Ellen i treballa amb Daft Punk, sempre ha tingut els mateixos problemes com a artista, i per això és i era tan interessant. La seva trilogia de mixtapes —en ordre de (la meva) preferència, Echoes of Silence, House of Balloons, Thursday— va ser una genialitat justament perquè treia molt partit als punts forts de The Weeknd i feia quasi invisibles les seves limitacions. Els beats eteris i nocturns i els seus exercicis vocals a mode de falsetto pràcticament feien néixer un nou gènere musical. I en realitat sí, perquè anys després SoundCloud, i la mateixa ràdio (Tove Lo, Zayn, Banks, Nick Jonas, etc.), estan plens de clons que intenten replicar la seva fórmula d’èxit.

Glory Days

El quart disc d’estudi de la girl band Little Mix ja és aquí, i ha arribat gairebé un any exacte després de l’anterior, Get Weird. Hi ha crítics que les comparen amb One Direction, en sentit negatiu, pel seu cicle de llançaments forçats que només busquen vendre música i no fer alguna cosa especial (segons ells). I sí, mirant els crèdits de Glory Days hi ha molts noms que no són els de les quatre integrants del grup, però això passa en molta de la música pop que surt cada any. I sí, els sons que Little Mix exploren a Glory Days són poc atrevits i juguen molt amb les tendències actuals, però això passa fins i tot amb les artistes pop més apartades del sistema (ehem Banks ehem). Així doncs, què és el que continua portant èxit a Little Mix, i el que les continua apartant de fer “música pop legítimament bona”?

“Higher”, “Into You” i l’autoreferència a la música pop

A l’últim article que vaig escriure sobre mecanismes que fa servir la música pop per connectar més fàcilment amb nosaltres, mencionava l’ús del silenci —el “blank space”— a un dels darrers singles de Taylor Swift. Aquest mecanisme, la referència sonora a una cosa lírica, i viceversa, pot arribar a un punt més alt de manierisme quan el que referencia no és una cosa de la narrativa, la història, de la cançó sinó la pròpia música en si.

Redemption: Novembre 2016

Benvinguts a una nova entrega de “Redemption”, la secció on faig un repàs ràpid a alguns dels àlbums i singles musicals que no he tingut ganes i/o temps d’analitzar. He estat ocupat (?) i se m’han acumulat moltes coses, o sigui que intentaré anar al gra. Em poso una hora per parlar de tot el que vull parlar. Som-hi.

Lady Wood

Quan tothom beu de les mateixes influències és difícil diferenciar-se. Els suecs —Max Martin i companyia, tot i que el “companyia” és massa divers i extens per ser tan reductiu— han tenyit tot el panorama musical pop amb el seu so del moment –que no és un en concret sinó una constant evolució que porta més d’una dècada reflectint i alhora creant tendència—. Quan una estrella, ja sigui pop o R&B-convertida-a-pop, vol “renovar” el seu so (gairebé irònicament) recorre als compositors i productors escandinaus. Tot i que els resultats poden ser més o menys encertats —l’última història d’èxit va ser la de The Weeknd, de personalitat indie a gran creador de hits internacionals— i més o menys diversos —els dos germans Jonas han fet el viatge a Suècia recentment, un hi ha trobat pop rock i l’altre beats nocturns i sensuals insipirats en el hip-hop—, la fama dels suecs preval.