Number 1 Angel
És possible que ara encara no sigui apreciada com a tal, però la britànica Charli XCX és una de les compositores pop més importants de la nostra generació (i el més proper a Robyn que tenim al 2017). El seu output continua sent limitat i escapçat per discogràfiques i models de negoci, que limiten la creativitat d’una artista que amb cada projecte que ha tret ha redefinit el seu so i les seves barrerres. Amb tot, Charli mai ha deixat de fer pop explosiu, hiper conscient que és pop. Parlant del seu futur àlbum —que segurament haurà canviat molt des d’aleshores— l’artista deia que volia fer tot un disc amb cançons de festa. En una època on Katy Perry s’ha de posar 72 hores davant de càmeres de Gran Hermano per vendre el seu disc, Beyoncé ha de fer una pel·lícula per no ser com els artistes que fan “només” videoclips i Miley Cyrus s’ha de reinventar com a cantautora feliç per guanyar la confiança del públic, l’actitud de Charli XCX destaca més que mai.
Però la seva música també. Després de l’exitós Sucker, la britànica va ajuntar-se amb el productor d’electrònica SOPHIE per l’estrident EP Vroom Vroom. La col·laboració va donar tan bons fruits que Charli va continuar treballant amb la gent de PC Music. Van crear tanta música que, a falta d’un moment clar per llançar el seu tercer disc d’estudi, Charli va decidir crear un mixtape titulat Number 1 Angel. Són 10 cançons, fetes amb gent com A.G. Cook, Danny L Harle, Easy FX o el mencionat Sophie, que barregen l’estil més visceral de PC Music amb les melodies complexes, gairebé gòtiques, però sempre terriblement enganxoses, de la cantant. El resultat és fascinant: un projecte sòlid de principi a final des del punt de vista del pop contemporani, que alhora té una producció única, excèntrica i diversa. Les cançons sovint es desvien de la direcció esperada, amb guitarres distorsionades, composicions electròniques a base de frases i elements que es repeteixen eternament, o features com si d’un mixtape de rap es tractés. És un viatge enginyós, fascinant i molt ballable pel món de Charli XCX, i dóna la sensació que només és una petita part de tot el que encara ens pot oferir com a artista.
(Només volia dir, en algun lloc, que “Lipgloss” amb CupcakKe és la cançó més demencial que he sentit aquest any. Tot el que té sobre el paper no hauria de funcionar ni de conya, però no només funciona sinó que té sentit. La producció és demencial, el contingut líric és demencial, la col·laboració entre elles dues és demencial i és demencialment enganxosa. Un cop vaig escoltar-la en bucle durant mitja hora perquè volia sentir l’outro un cop i un altre.)
8
