More Life
Té poc sentit que ara vingui jo a explicar-vos qui és Drake, repetir el que ja han dit molts altres articles sobre la seva carrera, i explorar per què és l’artista hiperpopular en què s’ha convertit en els darrers anys. Però el canadenc —actor, raper, cantant, visionari en molts sentits— ha tret un altre projecte: es diu More Life i és una “playlist”.
Són vint-i-dues cançons, que es mouen còmodament entre el hip-hop americà i el grime britànic, entre el dancehall i l’afrobeat, entre el deep house i l’R&B. És un projecte que temàticament no té cap mena de connexió i sonorament com a molt podem dir que és un recull dels sons en què Drake i els seus col·laboradors habituals estan interessats. Tot i així, More Life és en molts sentits més àlbum que l’anterior àlbum de Drake, Views. És millor perquè és més disfrutable de principi a final tot i la seva llargada considerable (la mateixa que Views, si fa no fa); però el propi ritme del disc també és millor, amb transicions molt treballades i un equilibri lloable entre tots els diferents estils i estats d’ànims que explora i/o utilitza (en el sentit més negatiu de la paraula). Tot i així he pensat que, com que és una cosa una mica especial, podria provar fer aquesta review d’una manera també una mica especial. Faré una frase o dues sobre cada cançó i després saltarem directament a les conclusions i la nota. Cool? Cool. Som-hi.
“Free Smoke”. Dels millors bangers que ha fet Drake recentment, millor que qualsevol dels que hi havia a Views. Sona una mica a una possible seqüela d’If You’re Reading This It’s Too Late.
“No Long Talk”. Drake ha viatjat a Londres i ha descobert el grime. I també ho fa bé. Ugh. Banger.
“Passionfruit”. Del productor de “Girls Like” i del creador de “One Dance” arriba “Passionfruit”. És increïble i impossible de no ballar. Suposo que també perfecta.
“Jorja Interlude”. Interludi de rap melòdic entremig de dues cançons ballables. Tot un encert.
“Get It Together”. No m’esperava deep house en un disc de Drake i ara vull un disc de Drake de deep house. No tinc paraules.
“Madiba Riddim”. [High School voice] Summer, Summer, Summer.
“Blem”. El tambor que sembla un fuet (no el de menjar, l’altre) és la meva nova sexualitat.
“4422”. Per una banda m’alegro per Sampha però per l’altre em sap greu que hagi tornat a caure en el cicle viciós d’explotació de Drake. És conya, gràcies, Sampha.
“Gyalchester”. Banger de la qualitat de Views. La tornada és bastant guai i memorable, però la resta és normaleta.
“Skepta Interlude”. Necessito aigua.
“Portland”. La pitjor cançó del disc. Les features no tenen cap sentit ni aporten res, el verse de Drake és super oblidable, i la flauta sembla d’un nen de primària. Però que quants dies porto amb el beat al cap? Uf, t’odio Drake.
“Sacrifices”. Young Thug, aka Thugger, aka Jeffery, aka No, My Name is Jeffery. Seriosament, aquest home m’ha fet plorar de felicitat al metro. Això no ho aconseguia ningú des que van intentar lligar amb mi obrint-me Grindr a la meva puta cara.
“Nothings Into Somethings”. Faltava moody Drake i suposo que, tot i no ser genial, està bé.
“Teenage Fever”. El més proper a Take Care des de Take Care.
“KMT”. Ja sabeu què vaig a dir: “Batman, da-na-na-da-na”. No, si al final Drake serà britànic i tot.
“Lose You”. Drake es posa introspectiu i, sorpresa, torna a ser genial. És fascinant com ha creat una fórmula amb Noah “40” Shebib que funciona, i funciona i torna a funcionar. I funciona tan i tan bé que fa vergonya per la resta.
“Can’t Have Everything”. Un altre banger qualsevol si no fos pel flow que té aquí. Memorable.
“Glow”. És rara? Però molt rara. I suposo que preciosa també. Però rara, sobretot.
“Since Way Back”. PARTYNEXTDOOR i Drake es proposen crear la cançó més avorrida que han fet junts i ho aconsegueixen. Dura més de sis minuts perquè tinguem temps d’adormir-nos. Tot detalls.
“Fake Love”. S’enganxa, però segueix sent molesta.
“Ice Melts”. I Jeffery que torna a emportar-se una altra cançó. M’encanta que escoltant Thug a “Sacrifices” i “Ice Melts” puguis pensar que són dues persones i artistes diferents.
“Do Not Disturb”. Tancament de disc perfecte amb un beat clàssic de 40. Si pogués demanar un desig demanaria que aquest home pogués seguir fent música tota la vida.
Com heu pogut veure, hi ha moltes cançons que disfruto de More Life, a diferència del que em passava amb Views. No hi ha cap motiu real per escoltar-lo en format àlbum de principi a final, perquè no hi ha narrativa ni concepte ni gairebé coherència, però el percentatge de cançons que m’agraden és tan elevat que ho compensa. En aquest sentit, More Life no és cap expressió artística fascinant però sí un recordatori —almenys per mi— que Drake no ha perdut el que el feia interessant i enganxós. Toqui el gènere que toqui, treballi amb qui treballi, es cregui massa a ell mateix o no, Drake continua sabent com escriure cançons memorables i atractives, i això és just el que li demano ara mateix.