Melodrama
És difícil fer el que ha fet Ella Yelich-O’Connor. Tornar després de quatre anys amb un single genial, un àlbum excel·lent i l’actitud adorable de sempre. Que et trenquin el cor per primera vegada, aprendre’n (encara que sigui a costa de l’altre) i sortir-ne tot el bé que se’n pot sortir. Ella Yelich-O’Connor no només ha fet les dues coses sinó que a més les ha fet simultàniament, convertint Melodrama, el segon àlbum d’estudi de Lorde, en una autèntica obra mestra.
Lorde tenia reptes importants per a aquest segon disc. El primer, Pure Heroine, en el seu moment va ser una ventada d’aire fresc per al panorama pop. La producció minimalista inspirada en el hip-hop del productor desconegut Joel Little, la veu distinta i adulta de Lorde i les seves lletres sobre l’amistat i petits-grans descobriments adolescents van captivar una generació que estava passant per coses similars, i van inspirar altres artistes a omplir el buit de Lorde mentre la cantant neozelandesa disfrutava (i s’amagava alhora) de l’èxit. Quatre anys després, la ràdio pop no necessàriament ha seguit fil per randa el so de Pure Heroine, però la seva influència és innegable. El segon disc de Lorde havia d’evolucionar el so però alhora ser fidel a les seves peculiaritats.
Vist en retrospectiva, que Lorde triés Jack Antonoff per coproduir i coescriure Melodrama té molt de sentit. U, perquè el disc necessitava una coherència que diferents productors per a cada cançó no poden assegurar, i que fins i tot un sol productor no pot assegurar (la versatilitat és bona fins a cert punt). Dos, perquè Jack Antonoff és el contrari del minimalisme de Little (no pun intended): el treball del nord-americà en bandes com fun. o el seu projecte en solitari Bleachers és francament admirable —per aconseguir una estètica clarament diferenciada tot i jugar amb les regles (i els jugadors) del pop contemporani. Amb tot, tenia dubtes de la tria d’Antonoff. Els seus resultats són característics, sí, però no especialment consistents, i a vegades ho són però són massa característics. La mateixa crítica es podria aplicar a Pure Heroine: gran part de l’estètica de la Lorde que coneixíem abans de ‘Green Light’ era responsabilitat de Joel Little — es perdria canviant de productor?
La resposta gairebé sembla una lliçó. Aquí qui mana és Lorde. I seré clar: la producció de Melodrama és la millor cosa que ha fet Jack Antonoff, i és fàcil atribuir-ho a la direcció de Lorde. És experimental, és interessant, té capes i capes, però alhora sap ser simple quan toca. Té menys del “self-indulgement” masculí de Gone Now de Bleachers i més de la confiança i maduresa de Lorde com a compositora i productora. Lorde ha posat ordre, sentit i equilibri al so maximalista de Jack Antonoff, convertint-lo en una peça imprescindible de Melodrama. Joel Little apareix un cop o dos al full de crèdits per fer acte de presència i poca cosa més, mentre que Frank Dukes (‘O to 100 / The Catch Up’, ‘Pick Up The Phone’, ‘Chanel’) i Malay (channel ORANGE, Blonde) aporten frescor a la suma, jugant amb l’estil d’Antonoff —que alhora juga amb l’estil de Little— sense perdre’s del tot.
La producció pren un paper molt important a l’equació de Melodrama, però no seria res sense la composició musical i lletres de Lorde. La neozelandesa demostra que la seva habilitat fent les dues coses no lluïa només a Pure Heroine perquè els instrumentals fossin tímids. La seva veu —literal i literària— s’adapta a tot, adoptant una paleta sonora i emocional admirables. Del minimalisme explosiu de ‘Homemade Dynamite’ passa a la balada a piano de ‘Liability’, de la festa millennial de ‘Sober’ passa a la ruptura més explícita de ‘Hard Feelings’. La quantitat de línies memorables per cançó continua sent increïble, però és encara millor observar com cada línia que surt de la boca de Lorde suma a la narrativa, ja sigui a la del disc o a la de l’univers personal que segueix desenvolupant. Hi ha les mencions habituals a les dents, als cotxes d’altres, els girs de frase inesperats, els tocs gòtics, l’humor autoconscient, l’actitud adolescent i les ganes de viure. Ho té tot, però hi ha més.
A Melodrama Lorde amplia les seves fronteres temàtiques enfrontant-se al que és un dels temes més recurrents de la música en general: el heartbreak. La història de fons és el de menys realment (en resum, va tenir una relació de tres anys, la seva primera relació seriosa), el que importa és com l’artista explora el tema i com de distintiu és el seu plantejament a l’hora de fer-ho. Lorde va aclarir que Melodrama no és un “heartbreak album” i va donar-nos una pista per entendre el disc: el context d’una festa. Les cançons del disc se situen en aquest marc o escenari, però més com a concepte emocional que com a espai físic. Un bon grapat se situen o bé explícitament (‘Liability’) o bé intuïtivament (‘Supercut’) a l’interior de cotxes, mentre que d’altres ens porten de la pista de ball (‘Sober’) als marges de la casa (‘Homemade Dynamite’). El viatge no només és espacial sinó també temporal, fins i tot en el context d’una sola cançó, Lorde viatja fugaçment entre un passat recordat i un present/futur aspiracional, on ell ja no hi sigui ni en els records. El “Go back and tell it” de ‘Hard Feelings’ ajuda a situar-nos, però l’habilitat de Lorde per transmetre aquests viatges temporals és tan gran que en una línia estem en un record i en el següent és el futur. És un bon contrast amb la immediatesa emocional de Pure Heroine. Melodrama, per la seva part, és més complex narrativament, escrit amb el retrovisor posat, i mirant cap endavant a la vegada. Si entenem que el clímax de la història és el moment en què la relació s’acaba (‘Hard Feelings’), el disc reflecteix l’abans i el després, no per separat sinó simultàniament, com es veia el després en el moment del clímax, com ha acabat sent, i com serà. Té sentit, doncs, que Lorde faci una cosa que no feia a Pure Heroine: repetir cançons. ‘Sober II (Melodrama)’ i ‘Liability (Reprise)’ dialoguen amb les seves antecessores, pre-‘Hard Feelings’, mentre que ‘Supercut’ recupera el piano i la segona persona de ‘Green Light’. El disc també està ple de referències internes, de frases similars que ens parlen dels canvis que experimenta Lorde vivint el heartbreak i escrivint-ne. “But you’re not what you thought you were” es repeteix una vegada i una altra, i escoltant el disc només podem fer que sí amb el cap i plorar una mica.
L’àlbum comença amb ‘Green Light’, la que alhora va ser la primera cançó que vam sentir del disc. És una peça que mesos després segueix sonant estranya i inesperada, i aquesta és la seva principal virtut: no portar-nos on esperem o volem. Líricament, ‘Green Light’ ens dóna la benvinguda a l’univers melodramàtic amb un dels millors versos que ha escrit Lorde: “I do my makeup in somebody else’s car / We order different drinks at the same bars / I know about what you did and I wanna scream the truth / She thinks you love the beach, you’re such a damn liar”. És increïblement detallat, econòmic (amb la primera línia ja ens imaginem la situació de ruptura recent) i peculiar alhora (fins i tot amb les rimes Lorde talla). La reflexió dolguda dels versos s’alterna amb l’eufòria futura de la tornada, el ja icònic piano contrasta amb la simplesa de la resta de la cançó, i quan els sintetitzadors distorsionats entren cap al final ja no ens estranya que sigui tan imprevisible.
Les dues cançons que la segueixen són molt més properes sonorament a Pure Heroine. ‘Sober’ es construeix sobre línies vocals repetides i tambors fascinants, mentre que ‘Homemade Dynamite’ utilitza samples en baixa qualitat i cops de piano, però el minimalisme i el context de la festa és la cosa que les uneix. La primera és l’inici de la festa, quan les coses comencen a anar bé. És purament millennial (“We pretend we don’t care / But we care”), però Lorde aconsegueix que l’himne hedonista sigui autocrític, en un d’aquests jocs temporals que comentava abans (la nit quan s’està produint i la nit vista des de l’endemà de gots per terra). ‘Homemade Dynamite’ és encara més escalètica instrumentalment i se centra en l’atracció cap a una persona nova. És carnal i explosiva, conscient de les limitacions de la veritat nocturna (“I’ll give you my best side, tell you all my best lies / Yeah, awesome right?”) però no per això menys sucada en el carpe diem de la festa. És interessant que aquesta sigui l’única cançó de l’àlbum que no estigui produïda per Jack Antonoff —sinó per Frank Dukes— i que tingui convidats a la composició —destaca la reina de l’hedonisme escandinau, Tove Lo—.
La quarta cançó del disc, pero, ens endinsa en terreny inexplorat. La guitarra que la comença ja ens ho adverteix, i quan la tornada melòdica desapareix i és substituïda per una mena de drop mig electrònic mig orgànic —de la mà del productor de wonky australià Flume, com els més atents ja sabran després de sentir els seus sintetitzadors habituals just abans de la part instrumental—, les nostres expectatives es queden en un no res. Líricament, Lorde segueix explorant la nova relació de ‘Homemade Dynamite’, o la que sabem que s’acabarà amb Melodrama de resultat. Lorde plasma la sensació d’infatuació i sensacions irrepetibles. Al segon vers (el disc s’afegeix a la tradició de fer els segons versos increïblement millors que els primers, una de les millors tradicions del pop) s’avança a ella mateixa i ja planteja possibles conclusions de la relació que tot just comença (el drop és la millor forma que he sentit mai per representar-ho), perdent els amics que té, qüestionant-se l’amor, etc. La cançó finalment transiciona cap a un passatge amb una altra guitarra, molt Springsteen i molt de llum de matí entrant per la finestra, que significa… el que nosaltres volem que signifiqui. No, detalls cursis a part, ‘The Louvre’ fa encara millor que ‘Green Light’ allò de portar-te on vol i que tingui sentit (no m’estranya que Lorde estigui enamorada de Sigrid).
El ritme del disc canvia totalment amb ‘The Louvre’, amb les seves parts diferents i la seva outro llarga. La que la segueix, el single ‘Liability’, és un dels talls més senzills del disc, una balada a piano extremadament emocional sobre ser massa per a tothom. No és fàcil. Curiosament, Lorde la canta just el contrari de com s’espera que es canti una balada èpica com aquesta (la seva forma d’entomar-la és una barreja de la cadència del rap i les cançons de nens per anar a dormir).
Alguns diuen que tots els àlbums conceptuals i grans tenen una cançó doble (‘Nights’ compta, sí). ‘Hard Feelings/Loveless’ podria ser la de Melodrama. La primera part és el centre contextual del disc, i ens situa Lorde explorant els moments previs i posteriors al heartbreak (ella sap que això no és una cosa d’un dia, però sempre hi ha el moment de posar-ho en comú, suposo). Instrumentalment és una cançó en un principi força elemental, sustentada per versos plens de significat i una melodia molt eighties a la tornada (Jack Antonoff ens saluda), però cap al final hi ha un altre dels detours instrumentals del disc, molt més agressiu que l’anterior, gairebé industrial. És obvi, és exactament el contrari del de ‘The Louvre’, i fa mal. Fins i tot sense projectar-hi res. Pots notar com les capes d’una persona van caient a tires, com la veritat s’endinsa i t’adones que tot s’ha acabat. Fa mal. Les lletres de Lorde ho amplifiquen tot, amb una barreja de detalls quotidians, metàfores emocionals i sentiments universals (“These are what they call hard feelings”, ens diu al cap i a la fi). Si mai heu intentat escriure un poema o cançó sobre el tema, aquest és el vostre nou referent. ‘Loveless’ comença just després i és una petita cançó, gairebé còmica, totalment exagerada, sobre conformar-se amb l’actitud tòxica de la relació post-relació i treure’n plaer (o almenys fingir-ho, perquè el “but we care” de ‘Sober’ ressona a cada cançó millennial de l’àlbum).
Després del clímax emocional, Lorde segueix amb una cançó èpica amb instrumental de corda com podíem esperar, però la lletra és especialment punyent i irònica. La festa s’ha acabat, i alhora s’està acabant. Va molt malament. Però no ens hauria d’estranyar, diuen les veus sobre del cap de Lorde — ja havien avisat que això seria un melodrama (el clàssic? el contemporani? o l’hipèrbole? Potser una mica de tots). A la segona part de la cançó o interludi, uns tambors trap aliens apareixen, i és un d’aquells moments de sorpresa genuïna que ens regala el disc.
‘Writer In The Dark’, una cançó que ens parla de la naturalesa intrínseca de Lorde com a artista, és gairebé el company de ‘Sober II (Melodrama)’. Si allà era el disc qui ens deia “I told you”, ara és la cantant —o escriptora— qui li diu al seu ex-amant que tot això era inevitable, que sempre hauria acabat escrivint sobre ell en algun moment. Lorde juga amb el classicisme de Kate Bush sobre un instrumental a piano simple, que encara li dóna més protagonisme a una de les millors actuacions vocals de tot l’àlbum, especialment a la tornada.
Ja a la recta final del disc, Lorde col·loca un imprescindible: ‘Supercut’ és la típica cançó que sembla que ja hagis sentit abans tot i que és el primer cop que l’escoltes. Pot recordar a ‘Ribs’ de Pure Heroine, una de les més estimades pels fans, o ‘Green Light’, pel seu piano que gairebé sembla que samplegi, o fins i tot a la immensa ‘Dancing On My Own’ de la llegenda sueca Robyn. Sigui com sigui, aquí Lorde fa revisionisme històric amb la seva relació, i no necessàriament perquè la relació o el seu ex s’ho mereixin, sinó perquè és el millor per a la pròpia Lorde i el seu estat emocional com a persona soltera (la següent cançó, ‘Liability (Reprise)’ ho confirma, amb el seu missatge de descobriment personal). ‘Supercut’ és una d’aquelles cançons que vols ballar i plorar a parts iguals, és a dir, una de les millors cançons pop.
Melodrama s’acaba amb l’eufòrica ‘Perfect Places’, un tall sorprenentment upbeat que se centra, potser massa, en una tornada massiva i col·lectiva sobre festa i diversió. És la seva manera de tancar amb l’arc de ‘Sober’ (i part de ‘Green Light’), igual que ‘Liability (Reprise)’ tancava el personal i ‘Supercut’ el de la relació. Tot i així, el de la festa pràcticament no es tanca, es deixa mig obert a propòsit, al·ludint al caràcter universal i infinit de la diversió col·lectiva, i a la vegada ens deixa amb un dubte: “What are perfect places anyway?”. No queda més remei que seguir sortint cada nit, seguir enamorant-se, seguir plorant d’amagat, seguir passant-s’ho bé, per descobrir-ho. La metàfora s’escriu sola.
L’amiga de Lorde Taylor Swift encapsulava el seu últim treball d’estudi, 1989, en una frase oculta, i força cliché, al booklet del disc: “She lost him, but she found herself, and somehow that was everything”. Lorde, com molts joves que experimenten per primer cop el trauma de la primera ruptura, també s’ha trobat a ella mateixa a la distància de la relació. Ella (no pun intended) simplement ho ha immortalitzat en un àlbum de quaranta minuts, de lletres punyents i emocionals, melodies complexes i enganxoses, personalitat desbordant de tant captivadora que és, i una gran sentimentalitat pop que pocs artistes del gènere tenen. Melodrama no només és el segon àlbum que Lorde necessitava tenir a la seva discografia, és el disc que molta gent necessitava a la seva vida.
I que em matin si no ha valgut la pena esperar-lo cada minut.
10
