Marco! Polo!
«Marco! Polo!» sent repetidament unes deu vegades cada cinc segons, sense exagerar. L’estiu ja és aquí, i és que encara que a tothom li agradi suar per poder queixar-se a l’ascensor de la calor que fa, no és cap novetat. És juny, fa calor, l’estiu ja és aquí.
«Marco! Polo!». Les veus infantils ressonen per les parets i les finestres que envolten la piscina. Les veus se submergeixen i tornen a sortir a la superfície, pocs segons, el just per tornar-se a capbussar en aquesta mena de joc etern. El sol el contempla ponent-se, amb calma, perquè l’estiu ja és aquí i sap que fins a les nou no li ho està permès.
«Marco! Polo!». I després xiscles. De victòria. Però també d’alegria, d’acabar el dissabte amb la pell arrugada, olor de clor i molta gana per sopar, però alegria al cap i a la fi. L’estiu ja és aquí per la calor però encara queden un parell de setmanes de curs. D’aquelles que passen lentament, tant que fins i tot fan trobar a faltar les d’exàmens i atabalament.
«Marco! Polo!». Sembla que s’han cansat de jugar. «Jo ja no jugo», diu un. Surten de la piscina, en part per la pressió dels grans, que comencen a tenir fred mirant-los i pensen què faran de sopar mentre els nens es dutxen. Surten de la piscina, la ciutat continua el seu ritme. Tot i ser dissabte a la tarda, l’ambient és animat, de gent arribant a casa i caps de setmana començant per a altres. Els luxes de la piscina a la ciutat.
«Marco! Polo!»