Made In The A.M.
Hi ha un debat omnipresent en la crítica que planteja si hauríem de prendre’ns cada disc de què escric com un disc qualsevol, i per tant valorar-lo “objectivament” — la qual cosa és impossible; si algú us demana una “crítica objectiva” camineu cap a l’altra banda com si no hagués passat res — o si l’hauríem de valorar pel seu context, d’on ve i què pretén. Segurament l’opció més sensata és sospesar les dues bandes i treure’n una opinió equitativa.
Made In The A.M. és l’últim àlbum del grup One Direction abans que es prenguin un descans de dos anys. Durant els últims cinc han estat publicant un disc nou cada tardor i viatjant per tot el món en quatre tours consecutius — aquest àlbum no en tindrà de moment, però. Des del primer projecte, Up All Night, el grup ha madurat com a persones i com a artistes — si bé és cert que la personalitat musical de One Direction sempre ha estat estrictament restringida i delimitada per tothom menys els propis artistes, que hi ha hagut una evolució en tots els aspectes és més que evident: de l’electro bubblegum pop dels primers dos àlbums ja no en queda pràcticament res a Made In The A.M., un àlbum que segueix els passos de l’anterior Four. I és que, mentre artistes com Selena Gomez, Taylor Swift, Carly Rae Jepsen, Ellie Goulding o fins i tot Adele s’han apuntat a la (fantàstica) moda del synth pop, One Direction s’aferra a un so més orgànic que a Made In The A.M. sona més ben executat que mai, amb els referents britànics darrere de cada nota, de cada melodia. En aquest sentit el disc és el treball més gaudible dels cinc que han fet.
Per altra banda els tenim a ells, que aquest any no només canten sinó que han escrit i compost un bon grapat de les cançons de l’àlbum. Se’n surten beneficiades les balades, que de previsibles i avorrides passen a ser interessants — s’han simplificat melòdicament però mostren maduresa i personalitat en les lletres. Les veus dels quatre membres de la banda també llueixen en aquest tipus de cançons, on demostren que ja no necessiten amagar-se darrere dels auto-tunes dels primers àlbums. Sonen confiats, i per primera vegada en molts anys, còmodes amb la seva veu i la seva música — quan Louis fa una nota alta de fons i s’enganxa amb un solo de guitarra, quan parlen del sexe amb un/a ex després d’una ruptura a “Love You Goodbye”, quan Harry llença una indirecta a Taylor Swift a “Perfect”, quan canten individualment les tornades com si haguessin après que és més important el concepte de quatre persones fent un grup que el d’un grup format per quatre persones.
Made In The A.M. té més valor com a àlbum de One Direction que com a àlbum pop/rock general, tornant a la disjuntiva del principi. És cert i no passa res per a acceptar-ho. Igual que deia que l’últim disc de Bieber aconseguia atrapar poc per lletres allunyades de l’oient i un enfocament musical que fluixejava durant pràcticament tot el disc, Made In The A.M. aconsegueix tot el que es planteja: és agradable d’escoltar, carismàtic, polivalent i, en resum, una gran evolució per a One Direction. La seva fórmula des de fora sembla intacta i inesgotable ara més que mai — just per això sorprèn que aquest sigui l’“últim” àlbum d’un grup que se separa, no ho sembla i, sobretot, no sona així.
Les meves cançons preferides: “Drag Me Down”, “Perfect”, “Infinity”, “End of the Day”, “Never Enough”, “Olivia”, “Temporary Fix”, “Wolves”
8
