Looking: The Movie
Looking mai ha estat una sèrie perfecta. Durant les seves dues i curtes temporades —una de vuit i una de deu capítols, cada un de menys de mitja hora de durada— la sèrie creada per Michael Lannan explorava amb més calma que pressa i més quotidianitat que revolució la vida de tres homes gays d’entre 29/30 i 39/40 anys a San Francisco. Aquestes dues decisions, fàcilment atribuïbles al showrunner de la sèrie Andrew Haigh (Weekend), podrien ser les principals causes de la recepció tèbia que va tenir entre públic i premsa. A qui apel·lava Looking? A qui podia arribar? El target era difús i el perfil dels crítics també: uns l’acusaven de ser avorrida, altres de ser poc atrevida. Finalment, HBO va decidir no renovar-la, però va concedir-li un últim detall: la producció d’un telefilm per recuperar per una última vegada les vides del Patrick, l’Agustín, i el Dom, aquest cop nou mesos després de la finale de la segona temporada.
Avís: hi ha spoilers lleugers de la pel·lícula i de les dues temporades.
La pel·lícula comença amb el Patrick tornant a la ciutat per assistir a un casament. En un dispositiu efectiu però poc sorprenent, els seus amics el (ens) posen al dia de tot el que ha passat des de la seva marxa precipitada de San Francisco. La primera mitja hora de la pel·lícula és un remember verbal del que ha passat durant els nou mesos d’absència, i alhora conté referències constants a coses que havien passat durant les dues temporades, detalls apreciables només pels que tinguin una aguda memòria o bé pels que —i m’incloc— hagin (re)vist la sèrie recentment. En aquest sentit, la pel·lícula és diferent dels capítols: allà vèiem com les coses passaven, lentament, amb embolics, dubtes i passos tímids pel mig; aquí ens ho expliquen a través de diàleg explícit, i tot i que el guió està més ben escrit que en la majoria dels episodis i conté algunes de les millors cites de tot Looking, sempre és millor viure-ho que no pas que t’ho expliquin (una raó més per somiar amb com hagués pogut ser la tercera temporada). En aquest sentit, l’inici de la pel·lícula pot ser decebedor per qui esperés un capítol dels de sempre però situat en el futur. Amb tot és innegablement satisfactori com a posada al dia i deixa espai per al gran bloc narratiu de la pel·lícula: el Patrick.
Tot i que gran part de l’acció de la pel·lícula té lloc gràcies a la trama de l’Agustín, el centre de la història és un Patrick encara amb dubtes. Al principi del film se’ns presenta com un personatge canviat, que ha aprofitat els nou mesos a Denver per madurar i deixar enrere el passat. Com a espectadors, també ens trobem en un territori nou, amb dosis d’informació constants sobre les situacions dels personatges i canvis a l’hora de com la sèrie ens presenta el que ens vol explicar. Però a mesura que arribem a l’equador de la pel·lícula, Looking torna a ser la mateixa de sempre, i el Patrick torna a ser el mateix Patrick de sempre, odiable i detestable —perquè tots som una mica així (o molt). És doncs, quan tornem a veure el Kevin i quan les intencions del Richie (ai Richie!) es van fent més clares. El desenllaç es fa esperar, i està situat ben bé als darrers cinc minuts de la pel·lícula, però és emotiu i, en la meva opinió, prou obert per ser perfecte.
Entremig Looking es posa política. La sèrie, tot i no ser revolucionària, sempre ha estat reivindicativa. Es podria argumentar que una sèrie de tres homes gays (cis, blancs, de classe mitjana) ja de per si sola és reivindicativa en el context en què es troba en l’actualitat, però sóc del parer que la sèrie sempre s’ha sentit reivindicativa i ho ha volgut ser. De què? Això és una altra pregunta. Si obviem la dura realitat per un moment —una realitat que presenta, sí, diversos personatges LGBT+ en sèries populars, però molt pocs shows LGBT+ en temàtica—, i ens posem a imaginar un context televisiu amb cinc sèries com Looking (quant a representació LGBT+) en emissió cada setmana, és fàcil veure la producció de Lannan i Haigh com una alternativa al drama accelerat i de neons que hi hauria a les networks. Dit d’una altra manera, Looking pertany a un univers paral·lel on no cal una sèrie com Looking, i per tant es pot permetre ser més contemplativa i d’alguna manera fins i tot superficial, que no pas instantània i colpidora. Justifica això el poc activisme que fan sèrie i pel·lícula? Probablement no. Veient el film, sembla clar que Haigh aposta fort per la visió que des d’un bon principi tenia la sèrie i que no s’ha deixat doblegar per les crítiques. La normalitat de Looking no és l’heteronormativitat però s’hi acosta, no en el sentit que siguin similars sinó que els personatges en múltiples ocasions de la pel·lícula s’apropen a l’heteronormativitat, la qüestionen i es qüestionen per voler-la o odiar-la. Els personatges del Brady i de l’Agustín actuen en aquest sentit, i el del Patrick també tot i que des de l’altre cantó. A la distància queden qüestions com el VIH o la transsexualitat, temes que passen per la vida dels protagonistes però mai s’hi queden com a autèntics punts argumentals a explorar (tot i que probablement és una bona notícia, tenint en compte la seva complexitat i el poc espai que haguessin pogut tenir dins del ritme lent de la sèrie i la pel·lícula).
Al final Looking ha acabat sent fidel als seus orígens i a la imperfecció que l’ha caracteritzat. La pel·lícula de principi a final no és espectacular, però tampoc ho eren les temporades. (Nota a part, volia deixar constància que els millors episodis són el monogràfic Richie/Patrick de la primera temporada i el de l’enterrament del pare de la Doris de la segona). Al final de la pel·lícula, quan la càmera s’allunya dels protagonistes i ens mostra un pla obert dels carrers de San Francisco de nit, Looking recupera les ganes de ser alguna cosa més que divuit capítols i un telefilm, i és potser quan ens adonem que Looking, malgrat tot, era un alè de vitalitat més necessari que mai.
