Lemonade
El que més em fascina de Lemonade és que és totalment conscient de la persona pública de Beyoncé — la seva fama, influència i rellevància són innegables, i ella ho aprofita i ho utilitza; però mai en depèn. És genial. En una època on les personalitats dels artistes van absolutament lligades amb la música i viceversa, Beyoncé no opta per la via catàrtica i auto-obsessiva de Kanye ni per la d’actriu de melodrama d’Adele. A Lemonade ens presenta una visió amarga —àcida, si juguem al joc del títol— de l’amor, a través d’infidelitats descobertes a la matinada i problemes de parella que van més enllà del típic consell de reddit d’«envia’l a la merda i deixa’l». Beyoncé aconsegueix un lloable equilibri entre universalitat identificable i detall personal a través d’un àlbum produït, compost i interpretat excel·lentment i una pel·lícula d’una hora de durada i una qualitat inèdita en el món musical.
Lemonade mai s’amaga, en cap dels sentits. Líricament és directe, segueix l’estil d’escriptura dels darrers treballs de Beyoncé. I tot i que a priori pugui semblar superficial en aquest sentit, el lirisme natural i espartà és compensat amb grans dosis d’emoció i sexualitat. És el personatge de Beyoncé l’artista, i és innegable que és efectiu quan el disc comença amb les reveladores (i metafòricament precioses) línies de «You can taste the dishonesty / It’s all over your breath as you pass it off so cavalier». Fer-se entendre no és un punt feble quan es tracta d’un disc ambiciosament massiu que apel·la els sentiments romàntics de l’oient però també la consciència racial i feminista que a Lemonade cristal·litza especialment bé.
Musicalment, Lemonade és genial. La cançó més llarga és la darrera, «All Night», tot just fregant la franja dels cinc minuts i mig; la resta duren entre tres i quatre minuts. Cada una sona imprescindible i inequívoca, com si hi hagués una idea darrere de cada una que calia executar sí o sí. La pel·lícula reforça aquesta idea, enllaçant fragments de les cançons del disc amb paraula parlada i cartells que ens guien pel mar d’emocions de la protagonista. Cada peça és un esglaó a l’escala de Lemonade, cada una polida a nivells extraordinaris: no hi ha parts redundats, no hi ha res que falti. Les cançons s’estenen només el temps necessari, quan cal hi ha un tercer vers, quan cal hi ha una feature, quan cal hi ha un bridge, quan cal hi ha un canvi en l’instrumental.
Un exemple idoni és «6 Inch»: la cançó comença amb un patró de tambors molt similar al de «Hell Of A Life», traslladant-nos directament al món nocturn, i per si no ens havia quedat clar ens llença dues pistes més, The Weeknd primer i després l’auto-tune a la veu de Beyoncé. Lemonade és així, evident però intel·ligent, enllaçant chorus amb bridges que un cop els sentim semblen inevitables i lògics, acabant les cançons amb una nova microidea i no amb la mateixa idea inicial diluïda per les repeticions (ehem «Woo» ehem). És un treball de rellotgeria i bon gust que es pot explicar amb qualsevol de les dotze cançons de Lemonade —i amb el vídeo, òbviament—.
La disjuntiva entre ser personal i universal no només és narrativa: la producció i la composició del disc és precisa i complexa —un altre detall extraordinari: com incorpora gèneres originalment negres com el country i el rock— però no oblida mai que això és un disc pop i per això està farcit de tornades addictives, melodies enganxoses i moments inoblidables: com trenca la seva veu a l’emocional «Sandcastles», el fet que James Blake tingui la seva pròpia cançó en un disc de Beyoncé, la producció brillant de Just Blaze a «Freedom» (i el vers energètic de Kendrick), el detall de posar «Formation» sonant amb els crèdits, la famosa referència a la «Becky with the good hair» a «Sorry», el batibull de noms als crèdits de «Hold Up», l’agressivitat de «Don’t Hurt Yourelf»… I podria seguir perquè Lemonade és un d’aquells discs que es mereixen un article per a cada cançó com a mínim, que es mereixen escoltar-lo una vegada i una altra i anar comentant-lo a Twitter amb la fórmula «[INSERIR QUALSEVOL PART/CANÇÓ/LLETRA/MOMENT DEL DISC] és demencial». S’ho mereix perquè pocs discs sobre desamor són tan frontals i disfrutables com aquest. «I was served lemons, but I made lemonade».
9
