l’any dels divuit
aquest any he anat de fan, perquè és summament complaent i t’obre portes.
aquest any m’he adonat que no estic tan sol com em pensava i que no em mereixo —tot i que em diguin que no digui això— la gent que tinc al meu voltant.
aquest any he fet i superat la selectivitat tot i no recordar ni un minut de com vaig estudiar-la.
aquest any he aconseguit acceptar gustos diferents als meus i enriquir-me aprenent-ne. era un dels meus propòsits i ha sortit millor del que em pensava.
aquest any he intentat involucrar-me emocionalment menys en discussions que no es mereixien que m’hi bolqués tant i ho he aconseguit en la majoria de casos.
aquest any m’he obert més amb els que ja hi eren i m’he tancat més amb els que hi havia abans i els que mai hi han estat però hi podrien ser. dubto que sigui bo.
aquest any he après a escriure millor, a visualitzar una meta, a mirar l’èxit més emocionalment i individualment que mai, a través de persones —referents— increïbles. gràcies.
aquest any he sigut una mica més sa amb mi mateix. una mica.
aquest any he corregit errors de l’anterior, a la força o amb convenciment i voluntat, i a saber que no necessàriament millorar a la força és pitjor que fer-ho amb consciència. en el fons tot et fa millor persona.
aquest any he après a plorar més i millor, tot i que em continuo emocionant amb grey’s anatomy quan un bebè neix i un adult mor en un sol episodi.
aquest any he sentit causes que no eren meves, i he sentit per primer cop causes que sí eren meves i de les quals fins ara renegava.
aquest any m’he sentit bé per dir que era més jove del que tothom es pensava. m’he sentit orgullós de ser qui sóc amb disset anys. m’he mirat al mirall i poques vegades he sentit fàstic per mi, per la meva pell massa blanca que rep almenys un comentari al dia a l’estiu, o per la meva esquena de cada-vegada-menys nadador per ser l’única cosa decent que tinc del meu cos. aquest any fins i tot m’he sentit guai, amb la meva samarreta de l’ara dubtós baker, la de complex o les meves vambes janoski. m’he imaginat vestint-me com m’agradaria vestir i m’he conformat amb una versió a trossos i enpetitida per por a ser com m’agradaria ser. he après que tot arriba i que potser no era el moment. o almenys així me n’he autoconvençut.
aquest any he deixat que les obsessions em dominessin, que em frustrés per coses digitals que tenen poc sentit, deixant que alteressin la meva vida sense més control que el de barrar passos incendiàriament per por.
aquest any he sortit més. no sempre quan he volgut, ni sempre que he volgut he sortit. aquest any no sortiré per cap d’any, crec que ja ho tinc mig decidit i crec que per primer cop estaré còmode.
aquest any he tancat etapes. m’hauria agradat dir adéu abans a coses, com l’al·lèrgia o amistats tòxiques.
aquest any m’he fet més conscient de mi mateix. m’he acceptat, m’he compedit, m’he obert.