Lady Wood
Quan tothom beu de les mateixes influències és difícil diferenciar-se. Els suecs —Max Martin i companyia, tot i que el “companyia” és massa divers i extens per ser tan reductiu— han tenyit tot el panorama musical pop amb el seu so del moment –que no és un en concret sinó una constant evolució que porta més d’una dècada reflectint i alhora creant tendència—. Quan una estrella, ja sigui pop o R&B-convertida-a-pop, vol “renovar” el seu so (gairebé irònicament) recorre als compositors i productors escandinaus. Tot i que els resultats poden ser més o menys encertats —l’última història d’èxit va ser la de The Weeknd, de personalitat indie a gran creador de hits internacionals— i més o menys diversos —els dos germans Jonas han fet el viatge a Suècia recentment, un hi ha trobat pop rock i l’altre beats nocturns i sensuals insipirats en el hip-hop—, la fama dels suecs preval.
I no només és per a artistes estrangers: la local Tove Lo en el seu primer àlbum s’acompanyava d’un reguitzell de productors suecs admirables, entre els quals destacava el grup de producció The Struts. En el seu segon disc d’estudi ha tornat a confiar en el planter nacional per fer un àlbum fosc, de desig i obsessió, que no afluixa mai la seva essència dance-pop.
Estructuralment Lady Wood no és cap sorpresa per als oients de Tove Lo. Està dividit en dues parts: “Fairy Dust” i “Fire Fade”, que representen respectivament la festa —la pujada, l’èxtasi— i l’after-festa —la baixada, l’autoconsciència—. Pitchfork ho vinculava als mixtapes de The Weeknd i ho relacionava amb els contactes suecs que el de Toronto ha fet en l’últim any. No ho nego del tot, però s’ha de tenir en compte que en el primer disc Tove Lo ja feia una cosa similar. A diferència del primer, però, Lady Wood té una durada molt més curta —no arriba ni als quaranta minuts— i això és perquè properament hi haurà un segon àlbum dual que completarà el projecte que ara ha sortit. Sigui com sigui, la durada mesurada és un punt positiu per als amants dels discos curts, i és fàcil veure’s escoltant-lo una vegada i una altra, obsessionat amb l’àlbum com Tove Lo està obsessionada amb el xut d’adrenalina de l’amor i les drogues. Ella mateixa ho referencia d’alguna manera al final de la darrera cançó (“WTF Love Is”) quan diu “Ah, fuck! Ugh, I need another”.
Tornant a la macroestructura del disc, les dues parts —separades i introduïdes per dos instrumentals més funcionals que preciosistes— són prou diferenciades, tot i que sempre es nota que formen part d’un mateix conjunt. La primera és la meva preferida, no per l’estat emocional per se sinó perquè és bop rere bop. Els instrumentals aquí són perfectes, hipnòtics, des d’“Influence” —la feature de Wiz Khalifa no em convenç del tot però podria destrossar la cançó i no ho fa— fins al gran single del disc, la terriblement enganxosa “Cool Girl”. Tove Lo llisca per aquests beats nocturns i ballables —el de “Lady Wood” està esperant un remix dance per sonar a les discoteques de tot el món durant dotze mesos—, amb tornades massa infeccioses per la poca sang que desprenen, i versos d’apatia, referències sexuals i superioritat moral. Tove Lo escriu i compòn indubtablement a la sueca, amb l’economia lingüística que tan aprecia el gènere i els tocs justs de sentimentalisme. La segona part, un pèl més obscura, comença amb força (“Don’t Talk About It”) i realment mai perd la flama que caracteritza el disc, però no és tan polida i refrescant com la primera.
Tot i així, com a conjunt, Lady Wood no decep i recupera les nostres expectatives per futurs treballs de Tove Lo. La cantautora ha demostrat ser una artista amb presència i personalitat, que sap escriure èxits —aquest any ha coescrit una de les meves cançons preferides d’Ellie Goulding, “Still Falling For You”— però també singularitzar-se amb un so contemporani i que tothom intenta imitar. Potser no cal un segon àlbum igual que aquest, però és innegable que, ara mateix, Tove Lo funciona millor que mai.
8
