Kendrick
Una hora abans que ell entrés a l’escenari, ja hi havia gent esperant-lo a l’espai del concert. S’havia tot just acabat Jamie Cullum i tocava Of Monsters And Men a l’escenari 2, però els fans de Kendrick Lamar ja s’agrupaven davant la tarima. Havien vingut al Cruïlla per veure’l només a ell, deien ensenyant la seva polsera blanca, només apta per entrar divendres. Hi havia algun despistat amb la samarreta d’“If You’re Reading This It’s Too Late” de Drake, però en general la gent sabia a què venia.
Quan començava la melodia de “Money Trees” i la projecció a la pantalla, la majoria del públic ja suava. Feia calor, i entre la multitud encara més. L’emoció hi jugava un pes important. Algunes persones enfilades a collibè —sobretot noies, que Kendrick es va encarregar de destacar (i demanar aplaudiments per elles) durant el concert— i algunes altres amb dessuadores i samarretes particulars. “Aquell noi amb la samarreta del ‘ya bish’”, deia Kendrick. El del meu costat, amb una dessuadora de TDE a les mans, no parava de moure’s per cridar l’atenció del raper, que mirava entre la massa com si busqués algun conegut. “El noi aquell amb la dessuadora de Top Dawg [la discogràfica del Kendrick]”. Em giro, content per ell, i el veig plorant, eixugant-se les llàgrimes amb la dessuadora negra. Els del voltant —abans del concert s’havia presentat en anglès a un grup de nord-americans— el miraven amb un somriure a la boca i una mà tímida a la seva espatlla. El meme d’“I feel you, bro”? Doncs això.
A la segona cançó ja em costa respirar. El primer verse sencer de “Backseat Freestyle”, aquell que va penjar Taylor Swift a Instagram, costa de fer-lo d’una tirada, però la tornada és enganxosa. Al bus nit de tornada a les 4 de la matinada hi havia un grup parlant de Kendrick, i un li preguntava a un altre com es deia aquella cançó del “god damn I got bitches”. Quasi cinc hores més tard la cançó continuava gravada a les ments.
El concert de Kendrick Lamar al Cruïlla té molts paral·lelismes amb el de l’any passat al Primavera Sound. A part de la localització, la llista de temes que fa és molt similar, prioritzant els de good kid, m.A.A.d city, amb algun de Section.80 i com a novetat tres cançons de To Pimp A Butterfly, àlbum que conté la seva cançó més popular fins ara: “i”. Però Kendrick no s’endú per les falses impressions i repassa el seu repertori amb la confiança del públic, que l’acompanya des del funk de “King Kunta” fins al moment rebel de la nit amb dits del mig apuntant el cel i cridant “Fuuck thaaat!”. Kendrick és intel·ligència, saber mirar-se les coses des de diversos punts de vista, reflexionar sobre aquest món espatllat, corrupte pel color, els diners i les diferències, però també saber gaudir del moment, valorar l’entorn que ens permet seguir vius, literalment, el “me and my homies” de “The Art of Peer Pressure”. Ho demostra quan vol deixar una nota positiva per acabar el concert: “We gon’ be alright”, repeteix i repetim, però no sona com quan a les sèries diuen “tot sortirà bé” sabent amb certesa que tot sortirà malament. Realment, te’l creus. “We gon’ be alright”.
Tornant cap a casa, pel carrer quasi bé desert, poso l’Spotify al mòbil perquè no tinc veu per parlar i ser social. Només em surt posar “Bitch Don’t Kill My Vibe”, i sona tan diferent a la nit anterior, envoltat d’amics i desconeguts, cridant, saltant i suant. Segur que “sometimes I need to be alone”, però aquella nit realment tocava gaudir-la en companyia.
