Joanne
Hi ha com un impuls —potser natural, potser manufacturat— de desprendre’s d’allò que sembla innecessari per tal d’esdevenir “tu mateix”, o una versió més pura i descontaminada de “tu mateix”. Lady Gaga en el seu cinquè disc d’estudi segueix aquesta línia de pensament. És un àlbum que, de la mà de grans col·laboradors —des de Father John Misty i Beck fins al productor Mark Ronson o BloodPop—, elimina teòricament les capes supèrflues de la música de Lady Gaga. Les actuacions que han acompanyat el llançament del disc perseguien també aquest objectiu; tot i mai oblidar el factor espectacle que ha acompanyat sempre l’artista, semblaven molt més rebaixades de revolucions i to que les anteriors de Gaga —vestida amb peces de roba més tradicionals, cabells llisos rossos i l’icònic barret rosa que llueix també a la portada del disc. L’estètica encaixava amb la música, un apropament al country i al folk a través del dance pop que a la pràctica acaba quedant-se en promeses.
Tampoc és, però, que Lady Gaga ho intenti amb totes les ganes del món. Sovint les peces de Joanne sonen poc atrevides o massa polides —un patró força comú entre artistes mainstream (odio aquest terme) intentant fer música fora de la seva zona de confort i èxit—, i això és quan almenys intenten alguna cosa nova. Sobretot en la part de cançons ballables (“Diamond Heart”, “Perfect Illusion”, “Dancin’ In Circles”, “John Wayne”…) les arrels del country i del rock es perden en interpretacions formulaiques i molt matemàtiques del que ha de ser una cançó d’aquest tipus. L’essència també es perd quan Gaga les barreja amb altres gèneres, més a la força que amb delicadesa: és el cas del reggae a “Dancin’” i de l’EDM a “Wayne”, per dir dos dels casos més explícits. “A-Yo”, tot i no ser un gran single com els que van fer famosa Lady Gaga, té més encerts que defectes, i culmina una mica el que intentava fer la resta de cançons de la primera part del disc.
Per altra banda, Gaga també apel·la al sector dels cantautors amb balades més personals i càlides. La fantàstica “Million Reasons” —un single tan sorprenent com enganxós— és el pal de paller d’un conjunt de cançons prou encertat, des de la nadalenca “Come To Mama” fins al duet amb Florence Welch “Hey Girl” —amb un dels millors instrumentals del disc sens dubte. “Sinner’s Prayer” és un pèl millor que “Joanne”, la cançó que posa títol al disc; mentre que “Angel Down”, la cançó amb què acaba, és la més fluixa sense arribar a ser dolenta. És en aquestes cançons, però, que la veu i les lletres de Lady Gaga demostren no estar a l’alçada de les seves premisses. Gaga no té la versatilitat, suavitat ni introspecció dels cantautors que imita, i això es nota en una segona i tercera escolta del disc, posats a buscar una mica més de substància que l’enèsima cançó de desamor (i no seré jo qui critiqui “Million Reasons”).
Joanne no és un mal disc en absolut. Les seves cançons més senzilles són les esperables (els “bops”), i els intents de fer una cosa nova surten entre bé i força bé. Tot i així, i no gaire diferent del que li passava a un altre disc d’aquest any que prioritzava premissa per sobre d’execució (Anti), el resultat no és tan interessant com la tracklist i llista de col·laboradors suggerien que seria. Diga-li expectatives, diga-li ambicions. Irònicament, després de “Joanne”, la cançó que teòricament resumeix el que és el disc, ve la frenètica “John Wayne” i abans que comenci, Gaga, gairebé com a metàfora de l’estat de mareig i confusió que desprèn el disc, diu: “It’s like, I just love a cowboy. You know? I’m just like, I just, I know, it’s bad. But I’m just like… Can I just like, hang off the back of your hores and can you go a little faster?!” Joanne és una mica això, un intern de fugir del passat amb cowboys de mentida i el constant recordatori que el futur no és gaire diferent.
7
