iPod, sóc jo, no tu
Recentment he tornat a l’iPod. Sí, ja sé que vaig ver un post aquí mateix dient que Spotify era Déu, que era el futur a l’hora d’escoltar música i que l’antiga forma de descarregar-te quatre àlbums i escoltar sempre aquests és ineficient. Però què voleu que us digui, també m’agrada fer-ho, i tenia un iPod nano de 3a generació —en tinc un altre de 5a, per mi la millor de totes— abandonat a casa, que he carregat i omplert de discos. Ready to go.
El fet que és que quan vaig començar a escoltar música amb l’iPod vaig adonar-me que passava una cosa important, una cosa greu, un succés irrepetible, curiós, fins i tot obscur i maquiavèl·licament planejat. Tot és culpa dels símbols. A l’iPod la icona de pausa vol dir realment pausa, i la icona de play vol dir realment play. És o no és curiós?
M’explico: amb les interfícies tàctils, els dissenyadors han aconseguit substituir botons fixos per elements que van i vénen en funció de l’estat. L’iPod només té un botó fix que servei per aturar la música i reprendre-la — és un sol botó que moltes vegades prems inconscientment, és el de sota, ja ho saps. Aquest botó fa una acció, que es veu representada a la pantalla. Si pares la música, a la pantalla sortirà un senyal de pausa, si la poses en marxa veuràs el de play.
Però les interfícies tàctils ens han fet canviar la nostra percepció. Agafeu el mòbil. Poseu música. Mireu els controls per aturar-la i reproduir-la. El botó no indica l’estat actual sinó —per això és un botó— el que farà, l’estat en què estarà després que el premis. Així, quan la música sona, surt la icona de pausa, i quan no sona surt la icona de play, perquè premis i comenci a sonar.
Després de més de dos anys sense escoltar música a cap interfície que no sigui la del mòbil o la d’Spotify a l’ordinador (funciona igual que al mòbil), les icones de l’iPod em confonen. El meu cervell ja ha relacionat “botó de pausa” amb “la música està sonant” i “botó de play” amb “la música està aturada”. És curiós però frustrant. iPod, sóc jo, no tu.
