Interstellar
Aquesta és una crítica que vaig presentar com a treball opcional per a Llengua Catalana i Literatura, i que ara he volgut penjar aquí. L’opinió està lleugerament extremitzada perquè es tractava de fer un text d’aquest tipus, però és prou sincera.
La nova pel·lícula del director Christopher Nolan (Inception, The Dark Knight, The Prestige) va arribar als cinemes fa unes setmanes amb molta expectació dels amants de la ciència-ficció, però també dels fanàtics del cineasta anglès. Interstellar és una nova proposta de Warner Bros. i la Paramount —una sorprenent unió— que combina ciència-ficció amb acció i aventures. El protagonista del film és en Cooper (Matthew McConaughey), un expilot de proves de la NASA i enginyer espacial a qui és encarregada la missió de buscar un nou planeta per a la vida humana. Cooper viatja a l’espai amb l’ajut de la biòloga Brand (Anne Hathaway) per tal d’investigar les possibilitats de vida de diversos planetes més enllà del nostre sistema solar. El viatge que marcarà el futur de la espècie humana juga amb conceptes científics com els forats negres, la relativitat del temps, els universos paral·lels o una quarta dimensió.
Insterstellar és, per damunt de qualsevol altra cosa, una pel·lícula de Christopher Nolan. El director del film n’és també guionista —conjuntament amb el seu germà Jonathan Nolan— i productor. A més, la selecció d’actors i tècnics ens recordarà altres pel·lícules del britànic: des del recurrent Michael Caine —secundari a la majoria de pel·lícules de Nolan— o Anne Hathaway fins al compositor de bandes sonores Hans Zimmer —que a Insterstellar desplega la seva habilitat per crear melodies èpiques però, malauradament, poc memorables— o l’editor Lee Smith. L’argument d’Interstellar segueix el mateix patró que, per exemple, Inception (‘Origen’ en la seva traducció espanyola), una de les seves pel·lícules més conegudes pel públic generalista: un llargmetratge d’acció maquillat amb dosis suaus de reflexió científica —somnis o l’espai segons el film— i un bon repertori d’actors. Aquí el protagonisme se l’endú el redimit i redescobert Matthew McConaughey, que després d’enlluernar la crítica amb el seu paper a la sèrie True Detective (HBO, 2014), arriba a la gran pantalla amb un resultat més que digne tot i ser de poc lluïment.
L’altre protagonista, i un element clau a les pel·lícules de Nolan, és l’aspecte visual. El cineasta té una fotografia molt clara i identificable a cop d’ull amb quatre plans de càmera qualssevol. Aquí s’ajunta amb l’empresa d’efectes visuals Double Negative (els mateixos d’Inception) per representar conceptes difícils d’imaginar per a les ments poc creatives. L’última mitja hora de la pel·lícula és un prodigi visual que culmina les teories exposades durant les més de dues hores anteriors. Interstellar, però, no aprofundeix mai en la vesant més tècnica i es queda al vidre de l’aquari, mirant amb fascinació l’espectacle aquàtic de l’interior sense atrevir-se a tocar el vidre per no endur-se un ensurt del tauró. Això se salva amb l’espectacularitat de l’acció i una banda sonora omnipresent —apujada de volum voluntàriament— que creixen en el format IMAX reservat per a alguns cinemes.
Insterstellar és el súmmum de Nolan: acció emocionant, ganes de mostrar la part més espectacular de la ciència i, sobretot, un gran plantejament visual que l’ha fet guanyar l’Oscar de Millors Efectes Visuals. Com a fan de la ciència-ficció pot decebre per la poca profunditat que presenta, com a fan del cinema pot fallar per la seva exagerada durada i escassa transcendència, però no es pot negar que Interstellar és una excel·lent pel·lícula d’acció i aventures que qualsevol pot gaudir. Sembla que aquest és l’objectiu de Nolan.
Llegeix més: “2014: Redemption”
