“Higher”, “Into You” i l’autoreferència a la música pop
A l’últim article que vaig escriure sobre mecanismes que fa servir la música pop per connectar més fàcilment amb nosaltres, mencionava l’ús del silenci —el “blank space”— a un dels darrers singles de Taylor Swift. Aquest mecanisme, la referència sonora a una cosa lírica, i viceversa, pot arribar a un punt més alt de manierisme quan el que referencia no és una cosa de la narrativa, la història, de la cançó sinó la pròpia música en si.
Posem-ne exemples per fer-ho més fàcil. “Higher”, un dels talls profunds de l’últim disc de Rihanna (i no necessàriament una cançó pop), ja ens avisa al mateix títol del que farà la cantant a aquesta cançó. La peça destaca per l’ampli registre vocal que demostra Rihanna allà, arribant a notes potents i agudes poc habituals en els seus èxits de ràdio. La tornada de la cançó doncs (“you take me higher, higher than I’ve ever been, babe”), és un reflex del que fa “Higher” a ANTI i què suposa per a la mateixa artista. Tot plegat queda molt ben lligat per la pròpia temàtica de la cançó: la protagonista truca al seu amant i li deixa un missatge, gairebé com si li estigués escrivint una cançó (que és el que està fent); ho menciona: “And I know I could be more creative / And come up with poetic lines”. D’aquesta manera, “Higher” es reafirma com una finestra oberta de matinada a la relació entre ells dos, sense filtres (“so pardon if I’m impolite / I just really need your ass with me”) i amb alcohol pel mig (“but I’m drunk instead, with a full ash tray / with a little bit too much to say”). La cançó s’acaba justament aquí, quan Rihanna afirma que té “una mica massa” a dir, i ens deixa amb les ganes.
Si Rihanna a “Higher” el que fa és referenciar-se a ella mateixa, Bruno Mars a “Versace On The Floor” i Ariana Grande a “Into You” fan referència a la pròpia estructura de la cançó, jugant amb les expectatives de l’oient —que coneix perfectament els costums del gènere— a través de la lletra. L’exemple d’“Into You” és molt clar, i no treu pas mèrit a una cançó pop fantàstica, universal i extremadament addictiva (com la relació que representa la seva lletra des de la primera línia, com fan les bones cançons pop —“I’m so into you, I can barely breathe”). Però la màgia autoreferencial, o “meta” si voleu, comença al pre-chorus, que és la secció d’una cançó abans de la gran tornada, del chorus. A “Into You” el pre-chorus és especialment important, ja que tres quarts de la gràcia de la cançó és la tornada, sobretot a nivell instrumental. El pre-chorus, doncs, és la porta d’entrada a aquest moment que ha de ser màgic i, com a tal, té una importància vital, perquè ha d’avisar l’oient del que passarà. Aquí, però, no només ho fa a través d’un lleuger canvi a l’instrumental sinó que la mateixa lletra ho explicita. Primer ens diu “oh baby, look what you started [el que ha començat la primera estrofa] / the temperature’s rising in here [el crescendo que sempre tenen els pre-chorus] / is this gonna happen? [arribarà el chorus? una mica d’expectativa sempre va bé]”. Òbviament aquestes línies poden ser interpretades en sentit literal —sexual—, però és indubtable que conscientment també ens volen dir alguna cosa més de la cançó i les nostres expectatives. I n’hi ha més. Un cop hem sortit del primer chorus, la cançó torna a baixar les revolucions, i la bassline famosa desapareix. Tornem al territori de les estrofes, i la lletra ens recorda que tornarem a l’èxtasi, però no ara. “This could take some time, hey / Made too many mistakes / Better get this right, right, baby”. I de fet la pròpia cançó ho fa, perquè com la majoria de les cançons, cada tornada sempre és millor que l’anterior, i l’última serà la més explosiva i captivadora, perquè és la gran finale. Així doncs, aquesta segona estrofa és un missatge directe per als oients: està dient, sé que tu vols tornar immediatament al chorus —perquè és, admetem-ho ja, genial— però això és una cançó pop i, com a tal, hi ha una estructura, unes pauses i unes regles… com a una relació.
Al costat d’”Into You”, el que fa “Versace On The Floor” es queda una mica curt, però és un altre exemple de la mateixa tècnica. En aquest cas no és ni al pre-chorus ni al verse, sinó al bridge, una secció molt estimada pels compositors per totes les possibilitats d’experimentar que dóna. Tot i que no és exactament el que fa “Versace On The Floor” —perquè es tracta d’un single molt conservador (i retro)—, també és interessant. El bridge repeteix “it’s warmin’ up! can you feel it?” múltiples vegades, mentre l’instrumental es prepara per l’últim i definitiu chorus, amb modulació final inclosa. El “it’s warming up” és la verbalització literal del que ha de ser un bridge. En aquest cas no té més profunditat que això, però és igual d’efectiu que un que contingui lletra (sovint el bridge s’utilitza per afegir una nova perspectiva a la narració, per indicar un matís, un canvi d’opinió) o fins i tot encara més, perquè ho està fent explícit.
Aquests són tres exemples molt recents de l’autoreferència en la música pop, però cada mes en surten de similars i òbviament no és res nou. Tampoc denoten necessàriament grans habilitats de composició musical, però són un joc divertit per als oients més atents i habituals del gènere.