Gravity

October 24, 2013 | 2 Minute Read | cinema

Diumenge passat vaig anar a veure Gravity en 3D, i fa un parell de dies hi vaig tornar però aquesta vegada en 2D. Després de llegir un grapat de coses sobre la pel·lícula, escoltar a fons la banda sonora i parlar del film amb amics, aquesta és la meva opinió de Gravity (Alfonso Cuarón, 2013).

Una de les lloances que ha rebut la pel·lícula és el seu nivell de perfecció visual. La pel·lícula és tècnicament impecable. És una obra d’art cinematogràfica. És immensa, com l’espai; és perfecta, com l’espai; és extremadament bella, com l’espai. El 3D és un plaer a la sala, i segurament l’única manera d’exprimir Gravity al màxim.

Curiosament, Gravity comença amb un pla seqüència ¹ d’uns 15 minuts. Aquest pla demostra la potència i qualitat tècnica d’una representació detallada, natural i realçadora de l’espai i la Terra. El pla fetal de Sandra Bullock també és digne de ser estudiat com a model a seguir.

Passem a parlar del tema artístic. La pel·lícula explora i aprofundeix en la vida de la doctora Stone (Bullock) i ho fa quasi en temps real. Ella està immensa. I George Clooney també. Ell és l’aire que ajuda a Stone, que la fa respirar, i per tant ens oxigena el camí de tornada a casa.

Quant a la banda sonora, vaig sortir de la pel·lícula pensant que era mediocre. La firma Steven Price, que pràcticament no havia fet cap feina important abans de Gravity. Després de tornar-la a escoltar sencera m’adono que està al nivell de la pel·lícula. És complexa, profunda, èpica quan toca, i trista quan vol (moment Auuuuuuu, Auuuuu quasi per plorar). Utilitza els silencis i els fade out accelerats com a analogia del so personal i el so exterior (inexistent a l’espai). Les influències de Zimmer es noten molt, sobretot les de The Dark Knight i potser també una mica de Man of Steel. Les últimes pistes de la banda sonora de Gravity són autèntiques preciositats sonores i milloren notablement el resultat general de l’obra.

Com a conclusió, Gravity ens mostra una nova manera de fer cine. Trenca, amb actors ja coneguts que se surten, duració de menys de 90 minuts, cap flashback ni res superflu, i meravella, amb una banda sonora a l’alçada, un detall artístic i tècnic mai vist fins ara en una pel·lícula a l’espai i cap lens flare surrealista en tota la pel·lícula. Gràcies, Cuarón.

Spoiler: A la pel·lícula, la doctora Stone aconsegueix contactar amb un esquimal i li demana ajuda. Ell no l’entén però li diu que el seu nom és Aningaaq i de fons sentim uns gossos i un nen. Hi ha un curt sobre la conversa entre els dos des del punt de vista de l’esquimal.