From The Outside
He tingut una mica de dilema amb aquest disc. Hey Violet és una banda que va néixer el 2008 sota el nom de Cherri Bomb i amb un so molt més agressiu i rocker. Al 2015 van canviar d’estètica i nom i van signar amb la discogràfica de 5 Seconds of Summer (que és una boy band de pop punk), la qual cosa significa que també estan dins d’una gran discogràfica com és Capitol/Hollywood. Des d’aleshores han estat preparant From The Outside, el seu nou àlbum d’estudi, produït executivament per Julian Bunetta.
Parlo de dilema perquè és evident que la nova reencarnació de Hey Violet, amb canvi de membres inclòs, intenta atrapar un públic molt més generalista, més pop. Per això s’han ajuntat amb el productor executiu dels darrers àlbums de One Direction, i un grapat d’altres compositors d’èxits com Jason Evigan, Ross Golan, John Ryan, Ammar Malik o Jacob Kasher. Si sou habituals de les línies de crèdits del pop contemporani estareu familiaritzats amb la majoria d’aquests noms. Són els noms que una discogràfica portaria a l’estudi si volgués convertir un grup que ningú coneix en una màquina d’èxits. Però, per altra banda, llegint la història de Hey Violet i escoltant la seva música no podia deixar de pensar que tot plegat té sentit. El caràcter desenfadat, molt juvenil de la cantant Rena Lovelis (aquest any ha fet 19 anys) és perfecte per al tipus de pop sofisticat però juganer que el grup posa en pràctica a From The Outside; mentre que el passat rocker de Hey Violet aporta una perspectiva alternativa al típic pop de sintetitzadors cristal·lins d’Spotify, i alhora encaixa amb la feina d’un productor com Julian Bunetta. Potser el dilema és més una sorpresa de com un gir tan sobtat cap al pop pot ser no només la decisió correcta des d’un punt de vista de negoci sinó també la decisió que artísticament té més sentit.
From The Outside demostra de què és capaç en les seves primeres quatre cançons. ‘Break My Heart’ és un començament increïble, amb drop EDM inclòs, però sense ser massa fort com per resultar molest. La cançó alhora assenta les bases líriques de la personalitat de Hey Violet, animant l’amant de la protagonista a deixar-la perquè ella pugui sentir tot el que un sent amb una ruptura. ‘Brand New Moves’ instrumentalment és molt més funky, i concentra, d’una forma divertida, l’aprenentatge personal post-ruptura en nous moviments de ball, petits gestos que indiquen que ja no és la mateixa persona d’abans. El hit del disc és ‘Guys My Age’, la producció de la qual recorda una mica de ‘The Hills’ de The Weeknd, per com de forta i greu sona la bassline, i pels efectes de distorsió en què està sucada la veu de Lovelis, la qual cosa encaixa amb el caràcter més madur que intenta vendre’ns la protagonista; els nois de la seva edat no saben com tractar-la, ella està per sobre de tot això. I finalment tindríem ‘Hoodie’, que agafa una idea tan cliché i habitualment secundària com la d’una peça de roba d’un ex i la converteix en el centre líric de la cançó. La tornada, gairebé d’himne, es repeteix una vegada i una altra i cada cop és més enganxosa i satisfactòria.
La resta del disc està bé, però no tan bé com les quatre primeres cançons. Hi ha un parell d’altres moments excepcionals, com la Lorde-inspirada ‘O.D.D.’ o la hilarant ‘Fuqboi’, que recorda a alguns talls de PWR BTTM, però la resta es mou entre el terreny del notable (‘All We Ever Wanted’ és molt Icona Pop però ‘I don’t care, I Love It’, especialment per com s’acaba deixant-te amb ganes d’una última tornada, mentre que ‘Where Have You Been’ s’ha de reconèixer que té una producció immaculada) i el bé (‘Unholy’ m’agrada, ‘Like Lovers Do’ sona massa Melanie Martinez i no tant).
L’última cançó de From The Outside és ‘This Is Me Breaking Up With You’, la cançó més de rock pur del disc, també produïda per Bunetta, però amb unes ganes evidents de fer una picada a l’ullet als fans de l’anterior reencarnació de la banda. Alhora capgira la dinàmica de la primera cançó del disc i situa Lovelis com a part activa de l’acció. Tot plegat configura un gest subtil però apreciat, que diu força d’una banda que a priori podríem descartar com a “sell-out” comercial. El debut de Hey Violet, a part de ser terriblement ballable, cantable i divertit, és una prova que la personalitat dins aquesta indústria és a vegades encara més important que l’autenticitat del passat. Sobretot si sona tan bé.
