Four
Com un rellotge que avisa l’arribada del Black Friday, One Direction va llançar el seu quart disc, anomenat Four (!). El nou àlbum del grup britànic i irlandès no ve a canviar res, però sí que deixa intuir els canvis que com a grup volen afrontar de cara al futur que —contràriament al cas de moltes boy-bands— promet ser igual d’exitós que el present.
Four són 16 cançons bàsicament pop-rock. L’estil de One Direction ha canviat des del primer àlbum Up all night (2012). En pràcticament dos anys el grup ha fet una conversió de l’electro-pop més adolescent i exclusivament-_catchy_ a una mena de rock molt melòdic que barreja influències de fa unes dècades amb música més actual, des de The Lumineers o Mumford & Sons fins a Ed Sheeran, que altra vegada compon i ajuda a escriure una de les cançons —la balada sobre l’amistat «18»—.
Però no tot és extern. El camí marcat per Midnight Memories se segueix en gran part de les cançons de Four. «Ready to Run» és un «The Story of My Life» actualitzat, per exemple; però altres —«Steal my girl» o «Illusion»— suposen un refinament líric i sonor que ajudarà (i ha ajudat) a la popularitat dels singles.
Si parlem de singles no podem passar per alt «No Control», una de les que té més números de ser el proper hit del disc, en part gràcies als seus verses Neon Trees-like. «No control» posa sobre la taula el tema de la maduració del grup: han canviat? Fan música diferent? I —m’interessa aquesta especialment», fan lletres diferents? La resposta és sí. Un parell de cites: «I get down on my knees for you» diu «Girl Almighty», «Sleep, where you lay, Still a trace of innocence on the pillow case» i «Beside you I’m a loaded gun. I can’t contain this anymore» diu «No Control». La sexualitat és present a One Direction —finalment—, un pas que els seus col·legues de 5 Seconds of Summer, per posar un exemple, encara no han fet. Uns fan lletres per 16 anys i els altres per 12, deia mig en broma.
No voldria acabar sense tractar un tema que m’ha sorprès de Four: el seu caràcter marcadament nadalenc. És l’època que s’ha llançat, i en la que estem, això podria corroborar-ho; però «Spaces» —que em recorda molt lamentablement a «És un desig»1— o «Night Changes» són, sense cap mena de dubte, cançons d’hivern. No tinc raons per testificar-ho, però qualsevol que les escolti veurà que són més de Nadal que de Sant Joan, si podem fer aquesta metàfora sinecdòquica.
Four és el que s’espera de One Direction: el que esperen els fans, i el començament del que espera la crítica que li ha posat un bé alt a Metacritic2. Parla de crushes en comptes d’exes3, és animat, enganxós i ha sortit en el moment adequat, evoluciona en les lletres, una mica en la música i gens en el missatge. Si això és suficient o no és un tema molt particular, però estic segur que allà fora, al dia del concert, hi haurà milions de persones cantant «Act My Age» sabent que l’endemà no tindran veu per dir bon dia. Potser això era la música.4
7
