Expectations
Expectations, el primer disc d’estudi de Hayley Kiyoko, és un àlbum d’equilibris. La nord-americana representa per molts el futur del pop, per la seva honestedat a l’hora de parlar de la seva identitat queer (els seus fans l’anomenen “lesbian Jesus”) i per la música que fa. L’estil de Kiyoko està entre el pop maximitzat de la ràdio de fa uns anys i la subtilitat minimalista que només es consumeix a Spotify. Té tocs d’electrònica, però sovint aprofita al màxim l’atmosfera per crear mons que ens atrapin. Ni massa comercial, ni massa excèntrica, la música d’Expectations aconsegueix trobar un punt mig sobre el qual construir les històries de Kiyoko, que prinicipalment giren al voltant de l’amor i el desamor. Les lletres no són especialment poètiques, però ella sap com farcir-les de detalls tan personals que esdevenen universals, especialment (però no exclusivament) pels seus oients LGBTQ. Fins i tot els talls més explosius i addictius com “What I Need” (amb Kehlani) i “Curious” (la millor cançó del disc i un dels millors singles de l’any) tenen darrere històries que no acostumem a sentir habitualment (com “Boyfriend” de Tegan and Sara fa tres anys). A Expectations Hayley Kiyoko també aprofita per demostrar-se com a compositora, sobretot a través de les cançons dobles que ocupen la part central del disc. La seva veu és maleable, i s’adapta a les circumstàncies amb seguretat i solvència, necessitant poc més per funcionar. Kiyoko no és una vocalista espectacular, com tampoc no és una ballarina excepcional o una compositora brillant, però és el paquet complet i compleix en cada element que se li demana. Amb Expectations es presenta al públic general com una veu pròpia amb molt a dir, i és difícil d’imaginar-se un debut millor.