Els 50 EPs del 2018
Aquest any he escoltat més EPs que mai. Sembla mentida perquè durant bona part del 2018 deia que no trobava cap EP que realment em sorprenés, però és que de sobte en els últims mesos van arribar tres o quatre que podrien ser perfectament el número 1 d’enguany.
També he notat com les fronteres entre l’àlbum i l’EP s’han difós encara més, on la mateixa quantitat de cançons o de durada per un artista/discogràfica ha significat que era un àlbum, per uns altres un EP, i per altres fins i tot un mixtape (en l’era de l’streaming, què és un mixtape? Ningú ho té clar). Això m’ho complica tot una mica, però crec que veient aquesta llista i la dels àlbums entendreu la distinció que he fet — que de base segueix el que diuen els artistes, però alhora té en compte el sentit comú (el meu). Són dues llistes complementàries, i aquest any més que mai us animo a provar els EPs que us cridin l’atenció de la llista i no conformar-vos només amb els àlbums.
Com ho farem? Doncs com que aquest any n’hi ha 50, i no tinc temps d’escriure una mica de cada un com havia fet en anys anteriors, us deixo la llista sencera que he seleccionat i en destacaré uns quants (prou diferents entre ells). He fet una playlist d’Spotify amb una cançó de cada EP — d’aquesta manera, podeu escoltar la playlist, amb només cinquanta cançons, i si alguna us crida l’atenció anar a buscar l’EP. Va bé? Va bé.
Els meus 16 EPs preferits del 2018
Si us agrada HAIM o The Aces us recomano l’EP d’ANNALIA, Wavelength. Té tot el que fa disfrutable la música d’aquestes dues bandes més el toc personal d’ANNALIA — un pelet més dreamy i personal, però amb el bon ritme i tornades enganxoses que s’espera d’aquest tipus de pop.
Si el que esteu buscant no té res a veure amb el pop us animo a provar el Debiasing de Barker. L’he descobert molt recentment i és un EP excel·lent de minimal techno sense tambors. Com que és curt, jo me’l poso en bucle i és l’equilibri perfecte entre eteri i rítmic.
En un punt dolç similar està el de Felix Snow. Triptych Buffalo demostra una vegada més com d’imaginatiu i fresc el so d’Snow és — jugant amb veus deformades i alterades, sense perdre el sentit del ritme ni el toc glitchy.
I si sou com jo no us podeu perdre Self-Sabotage de GRAACE, que és sens dubte un dels meus EPs preferits de l’any. Hi ha alguna cosa molt especial en la vulnerabilitat d’aquestes cançons. Estan produïdes molt contemporàniament, i tenen tornades addictives, sí, però les lletres i la veu de GRAACE és el que realment les converteix en genials. Un EP molt sensible.
Dual de Guard és el debut d’aquest artista que porto bastant temps seguint. Va estar breument signat a la discogràfica de Felix Snow, i és cantant-productor, i això es nota escoltant l’EP. Cançons de pop fosc, digital, visceral i electrònic. Una delícia.
Molt diferent és el Sugar & Spice de Hatchie, una de les revelacions d’aquest any. Dream pop amb moltes influències però alhora una forta identitat darrere. És fàcil caure enamorat de la música de Hatchie, i no em puc ni imaginar què ens pot portar l‘any que ve si finalment treu el seu àlbum.
Un altre artista de qui esperava amb moltíssimes ganes el seu EP és Violet Days. La banda de productor-compositora/cantant porta un temps sent un dels projectes més interessants dins del panorama indie pop actual. Amb Made In My Head demostren que el seu estil i talent és incomparable amb cançó excel·lent rere cançó excel·lent. Si busqueu pop produït amb un gust exquisit, melodies complicades però addictives, aquest és el vostre EP (i el meu).
El de Jaira Burns, Slow Burn, és una mica més normalet, però no per això menys atractiu. Vuit cançons de dancepop variat i irresistible de la mà d’una de les futures estrelles del gènere. Que segueixi així.
Qui també ha de seguir així és Khalid, que m’ha sorprès moltíssim aquesta tardor amb el llançament del eu EP quasi sorpresa Suncity. L’evolució que hi ha hagut entre el seu primer àlbum i aquest projecte és immensa. Ha madurat les seves lletres, fet més complexes i diverses les seves composicions, i està acompanyat de producció molt més orgànica, viva i francament excitant. Tant de bo continuï així i traslladi tota aquesta energia i talent en un projecte encara més ambiciós i llarg, perquè això promet.
Ara, si us he de parlar d’un EP que he escoltat una vegada i una altra aquest any, he de mencionar el Single de Loote. Sóc un addicte del pop que fa aquesta parella. No hi ha més.
De l’EP de LPX em costa parlar perquè em dóna la sensació que va sortir fa mil mesos, però aparentment és del 2018. És un projecte de dance-art-electro-pop-rock (m’ho acabo d’inventar) molt vibrant i molt curt. LPX és Elizabeth (o Lizzy) Plapinger de l’anterior duo MS MR i cofundadora de la discogràfica de pop alternatiu Neon Gold, per qui no ho sàpiga.
Però sens dubte qui ha fet el meu EP d’R&B preferit de l’any és Marged, una artista que poquíssima gent coneix i que m’ha deixat enamorat. Està produït per Sakima, el cantant i productor d’electro-pop londinenc, però mai ho diries. You Are Not a God sembla l’EP d’una artista consagrada del gènere, però en canvi ve d’una noia completament desconeguda. Em fascina.
El cas contrari és el de MorMor, que ja s’ha fet un nom dins la indústria per la seva barreja eclèctrica de soul, R&B alternatiu, indie pop, synthpop i més. Realment s’ho mereix, perquè el seu EP Heaven’s Only Wishful és fantàstic.
Seguint amb l’R&B, si us agrada el gènere i sou més clàssics no us podeu perdre el de Ravyn Lenae. Crush és neo-soul del bo, inspirat en Erykah Badu i amb co-producció d’Steve Lacy de The Internet. A falta de nous adjectius, deliciós.
I passem altra vegada al pop per parlar-vos de Sasha Sloan. La compositora ha tingut un any molt exitós, havent escrit cançons per artistes excel·lents per artistes com LANY (“Thru These Tears”), Tinashe (“Faded Love”), Kiiara (“Messy”), Jaira Burns (“Low Key In Love”), NAO (“Curiosity”) i més. Però és que Sasha Sloan també és artista en solitari, i sota el seu propi nom ha tret no un sinó dos EPs diferents! Dels dos em quedo amb Loser, un conjunt de cançons tendre, trist i enganxós que em convenç encara més del seu enorme talent com a compositora.
I per últim vull tancar amb l’EP de Tinx, Six One Zero. També és una artista molt poc coneguda, però que està fent un pop al nivell de les grans dives del gènere (tant de bo Ariana Grande estigués traient cançons com les de Tinx).
La llista sencera dels 50 EPs del 2018
| ANNALIA – Wavelength |
| Ariel Beesley – Ariel Beesley |
| Barker – Debiasing |
| Betty Who – Betty, Pt. 1 |
| boygenius – boygenius |
| Clara Mae – Sorry For Writing All The Songs About You |
| Emily Burns – Seven Scenes From the Same Summer |
| Felix Snow – Triptych Buffalo |
| FRND – Before U I Didn’t Exist |
| GRAACE – Self–Sabotage |
| Guard – Dual |
| Hatchie – Sugar & Spice |
| Helena Deland – From The Series of Songs… |
| Violet Days – Made In My Head |
| Ivy Adara – Intraduction |
| Jaira Burns – Burn Slow |
| Khalid – Suncity |
| Kim Petras – Turn Off The Light, Vol. 1 |
| Kito – HAANI |
| L Devine – Peer Pressure |
| Leadley – Leadley |
| Lil Aaron – ROCK$TAR FAMOU$ |
| Liv Dawson – Bedroom EP |
| Loote – Single |
| Lova – Scripted Reality |
| LOVE SICK – No Sleep |
| LPX – Bolt in the Blue |
| Maja Francis – Cry Baby (Pt. 1) |
| Marged – You Are Not a God |
| Matilda – Odyssey |
| MorMor – Heaven’s Only Wishful |
| Muki – It Won’t Hurt |
| Nightly – The Sound Of Your Voice |
| Owlle – Summer Crisis |
| Post Precious – Crown |
| Rainsford – Emotional Support Animal |
| Ravyn Lenae – Crush EP |
| Sasha Sloan – Loser |
| Sasha Sloan – sad girl |
| Sega Bodega –self*care |
| SHY Martin – Overthinking |
| Soleima – Bulldog |
| Stalking Gia – PTSD |
| Stine Bramsen – Bruised |
| Tinx – Six One Zero |
| Transviolet – Valley |
| Tyler the Creator – Music Inspired by Illumination & Dr. Seuss’ The Grinch |
| umru – search result |
| WeNS – That Really Long Night |
| Your Smith – Bad Habit |
| Yumi Zouma – EP III |
