Els 30 EPs del 2017
Per acabar el meu repàs al 2017, cal parlar dels EPs. Tot i que en anys anteriors, aquest entremig entre el disc i el single no havia tingut gaire protagonisme en les meves llistes, enguany m’he trobat que diversos dels meus projectes preferits eren EPs, i no àlbums.
Alhora, la proliferació de l’streaming (i com de difícil és llançar des de zero un artista nou) ha fet que els EPs no només guanyin en quantitat sinó també en qualitat i complexitat. Per una banda hi ha els artistes que es donen a conèixer a través d’un EP debut que, si hi ha sort, acabarà desembocant en un àlbum; i per una altra hi ha els que amplien i aprofundeixen la seva discografia amb projectes més breus i potser un pèl més alternatius. A aquesta llista, no numerada i en ordre alfabètic, vull destacar 30 EPs que probablement no coneixereu, dels dos tipus, i que per algun motiu o un altre em van captivar al 2017.
He fet una playlist d’Spotify amb una cançó de cada EP que apareix a aquesta llista. La podeu escoltar aquí, si voleu mentre llegiu l’article. Alguns d’aquests EPs tenen cançons que han aparegut anteriorment a les llistes de singles o cançons infravalorades de l’any, i com que he intentat no repetir, algunes de les que destaco a la playlist són talls més obscurs que potser no han estat singles. Per altra banda, un dels EPs que destaco (el de Hannah Diamond) no està disponible a Spotify — per compensar-ho, he col·locat una cançó de l’EP de B.Miles, que de fet estava a aquesta llista fins que Hannah i A.G. van llançar l’EP aquest desembre. No sé exactament a qui li interessa tot això, però vaja, ho volia dir.
Aly & AJ – Ten Years és el retorn que no sabia que necessitava fins que el vaig tenir davant. Si us agrada el pop rock retro però extremadament contemporani i enganxós de HAIM, doneu-li una oportunitat. En vaig escriure aquí. També he escrit al blog d’Amber Mark – 3:33am, un projecte ple de ritmes ballables produïts per la mateixa Mark, que barregen música índia, dancehall, R&B i pop i generen un contrast fascinant amb les lletres sobre la mort de la seva mare. Per últim, Amy Shark – Night Thinker, un dels millors EPs pop de l’any. L’australiana ha captivat el món amb “Adore”, però el seu debut està ple d’altres cançons igual de bones, que al principi semblen Halsey però amb més talent però que amaguen molt darrere l’estètica de dark pop.
Anne Dereaux – Book of Lolita és la història d’una noia que pren les decisions equivocades, que pateix i pateix amb tot el que li llença la vida. La Lolita que crea Dereaux en aquest EP d’R&B contemporani (tipus FKA twigs i BANKS, per entendre’ns) és un personatge que connectarà amb els nostres moments més dèbils. Per recuperar-nos podem confiar en Astrid S – Party’s Over, un altre llançament curt de l’escandinava, amb algunes de les tornades més enganxoses de l’any, instrumentals immaculats i la seva veu sensual i memorable de sempre. També de les terres del nord ens arriba Beatrice Eli – The Careful, el que probablement és el meu EP preferit del 2017. És devastador, preciós, potent. Està produït i cantat amb el cor. No us el perdeu.
Si una sorpresa m’ha donat el 2017 és retrobar-me amb la creadora d’una de les meves cançons preferides del 2015 (“I Can’t Stop Drinking About You”). I ho he fet amb el que és un dels millors projectes pop de l’any. Bebe Rexha – All Your Fault: Pt. 1 ho té tot per triomfar: és enganxós, té bones lletres, veu característica, producció moderna i ben executada… Bebe Rexha és excepcionalment bona escrivint cançons pop, i a Pt. 1 la seva estètica pop-meets-urban simplement funciona. Funciona tant que fins i tot m’agrada la feature de G-Eazy que té l’EP. Radicalment diferent és l’apropament al pop que fa Danny L Harle – 1UL. El nou llançament del productor de PC Music és frenètic, futurista i irresistible, superant tot el material anterior de l’artista amb facilitat. En contrast, Fickle Friends – Glue difícilment serà una nota memorable dins de la discografia del grup, però és un EP molt atractiu per a tots aquells no familiaritzats amb l’estil de la banda. Si us agrada l’últim disc de Paramore, doneu-li una oportunitat a Glue i aneu-vos preparant pel debut que trauran al 2018.
Gabrielle Apin – Avalon comença amb “Waking Up Slow”, un tros de cançó que l’EP no pot superar, però Gabrielle Aplin és llesta i tampoc ho intenta. Si us agrada Carly Rae Jepsen però també el pop més acústic i folk, Avalon és l’EP que heu d’escoltar d’aquesta llista. En canvi, si sou més de Charli XCX i Danny L Harle, hauríeu de provar amb Hannah Diamond – Soon I Won’t See You At All, l’EP sorpresa que la britànica va treure a finals de desembre amb tres cançons noves (gràcies a Déu). L’estratègia de llançar un EP per calmar els fans impacients també és la que han utilitzat Richie With a T, Groggs i Parker. Injury Reserve – Drive It Like It’s Stolen és un EP notablement més fosc i relaxat que l’àlbum que el trio de hip-hop alternatiu va treure al 2016, però segueix tenint versos memorables i tornades hipnòtiques.
Una de les noves veus del 2017 és una que hem sentit indirectament a alguns dels èxits més grans dels darrers anys. Julia Michaels – Nervous System és el primer treball de la coautora de cançons com “Sorry” de Justin Bieber, “Hands To Myself” de Selena Gomez o “Close” de Nick Jonas i Tove Lo. A l’EP, Michaels posa en pràctica el seu peculiar estil confessional de pop xiuxiuejat, amb producció tímida però estilitzada de Mattman & Robin. En una banda oposada del pop de Michaels trobaríem Maggie Rogers – Now That The Light Is Fading, o potser no, perquè Rogers també és especialista en cançons pop suaus amb lletres que desborden emoció. La creadora d’“Alaska” amplia la seva discografia amb un recull de cançons tristament recomfortant. Ara, si esteu en una bon moment vital (i començant una relació després d’una altra poc exitosa i/o tòxica), heu d’escoltar Marlene – Sweet, un EP de pop escandinau que irradia llum i escalfor des de la primera nota. Marlene és una compositora excel·lent, i tot i que a l’EP li falta una mica de variació, peces com “All I Want” o “Next To Me” fan que sigui un dels meus llançaments preferits de l’any.
MØ – When I Was Young és un d’aquells EPs “alternatius” que comentava al principi de l’article. La danesa va petar-ho coescrivint i cantant “Lean On” de Major Lazer, però abans ja s’havia donat a conèixer amb el seu fantàstic i idiosincràtic debut No Mythologies To Follow. Ara aprofita el format dels EPs per tornar una mica al so que la va fer popular en els cercles de l’indie pop. Els mateixos cercles haurien d’estar prestant atenció a Morgan Saint – 17 Hero: és un EP de producció lleu i veu suau, però ple de melodies curioses i enganxoses, lletres autoreflexives, i personalitat. Per la seva banda, Njomza – Sad For You és molt més divers sonorament: explora els sons de l’R&B contemporani, el dark pop de BANKS i companyia, balades soul… Però la veu de Njomza i la producció sòlida que l’acompanya fa que l’experiència es converteixi en un autèntic plaer auditiu. Tinc moltíssimes ganes de veure què farà en el futur, i de seguir parlant-ne aquí al blog.
Continuo defensant que PARTYNEXTDOOR 3 (el darrer disc de PARTYNEXTDOOR) és un dels millors àlbums per adormir-se que he escoltat des que—bé, m’adormo. Porto bones i males notícies sobre PARTYNEXTDOOR – Colours 2. Per una banda l’EP no és tant bo per adormir-se, però per l’altra és millor que el disc. No sé exactament quina és la bona i quina és la dolenta del tot, però aquí ho teniu. És broma, escolteu Colours 2. Parlant de retorns, parlem de Phoebe Ryan – James. Al seu segon EP, la compositora-convertida-en-cantant abandona el so genèric dels seus darrers singles i recupera l’essència fascinant del seu primer EP Mine, un canvi que m’ha fet reconnectar amb ella. El resultat és igual d’imprescindible que Ralph – Ralph, un altre debut a la llista. És un projecte que s’hauria pogut titular Emotion Side C perfectíssimament, per la seva qualitat i per les seves influències en el synth-pop de fa quaranta anys.
Seguim amb tres EPs pop molt diferents: Rina Sawayama – RINA és un debut futurista i retro alhora. L’artista, conjuntament amb el productor d’electrònica experimental Clarence Clarity (YAY), expandeixen el so Max Martin dels clàssics de Britney Spears cap a noves dimensions hiperdigitals. Sarah Close – Caught Up és Spoti-pop personal i ben escrit. Les dues primeres cançons són simplement espectaculars. El mateix li passa a Sigrid – Don’t Kill My Vibe, el debut d’una de les grans promeses escandinaves del 2017. Si d’alguna forma l’heu acabat sense haver escoltat “Don’t Kill My Vibe” i “Plot Twist”, ara és el moment de solucionar-ho, i de pas llegiu què vaig escriure del projecte fa uns mesos.
Si Soleima – No. 14 (un EP amb EDM suau i sons tropicals, amb veu aguda i fina com el cotó) és el dia, l’R&B fosc de Sophia Tako – Ride és la nit i l’R&B-pop sofisticat de Tara Carosielli – I Know You Hate Me és el vespre. Tres EPs genials de principi a final amb un grapat de possibles èxits a les seves tracklists: “Breathe”, “Ride”, “Holloway Road”, entre d’altres.
Per acabar tornem a la diversitat. El primer EP és The Aces – I Don’t Like Being Honest, un projecte que segueix sonant molt a HAIM i Tegan and Sara però que no he pogut deixar d’escoltar al llarg del 2017 per com de ben pensat, escrit i produït està. Em passa una cosa similar amb Transviolet – Kaleidoscopes, un llançament que millora el que el grup havia fet anteriorment però que encara té un punt de genèric. Tot i així, no canviaria per res del món autèntics bops com “The Hamptons”. Una altra especialista amb fer bops és Yaeji – EP2. El segon projecte de la sud-coreana-nord-americana barreja rap, techno, ambient i dancehall d’una forma radical i trencadora. Yaeji s’ha convertit molt ràpidament en una de les veus més interessants de l’electrònica i si tot va bé ens hauria de portar, à la FKA twigs, el seu propi LP1 per confirmar-ho.
