En necessitem
Necessitem temps. Estem esperant-lo tot l’any com si fos una visió amb efecte òptic, temps en forma de lleure i vacances que sembla que estigui a prop i s’acosti ràpidament però en realitat és lluny i amb prou feines avança, perquè és esmunyadís i es perd pel camí. Necessitem temps per veure sèries que ens han titllat d’imprescindibles, discos que ens faran sentir bé amb nosaltres mateixos quan a part d’escoltar-los diguem que ho hem fet, i podcasts de gent molt menys interessant del que es pensen. Necessitem temps per consumir altres vides, vides d’altres i de ningú. Hem vingut aquí a ser xucladors eterns dels altaveus de la resta, a rebre rebre rebre i esperar i desitjar tenir temps per rebre’n més. La nostra vida passa a la vegada que aquestes, les de desconeguts assassins de l’altre banda de l’oceà, de gent de cinquanta anys parlant sobre el seu únic tema de conversa, de passions amoroses d’una noia joveneta. Passen alhora com si fossin dos trens un al costat de l’altre. Un es pot permetre avançar ràpid perquè li queden pocs quilòmetres i a la propera estació s’atura, però l’altre… l’altre ha de continuar, i si segueix a aquesta velocitat acabarà forçant la màquina. Necessita temps. Necessita temps per frenar.