Els meus àlbums preferits del 2015 fins ara

July 12, 2015 | 20 Minute Read | Kendrick Lamar Lupe Fiasco Kehlani Drake Big Sean música

El meu last.fm diu que porto 5.400 reproduccions. Vaig començar a utilitzar-lo aquest gener, o sigui que és força representatiu de la música que he escoltat en els últims sis mesos. Tot i que els àlbums que més he escoltat no són d’aquest any (The Pinkprint — Nicki Minaj, Yeezus — Kanye West, Pink Friday — Nicki Minaj), a les següents posicions hi ha noms com els de Kendrick Lamar, Kehlani, Fifth Harmony, Lupe Fiasco, Big Sean, Drake, Snoop Dogg o Milk & Bone. Però això només són estadístiques, tocava posar-ho per escrit després de reflexionar una mica. Aquest n’és el resultat, en ordre de menys a més.

If You’re Reading This It’s Too Late

Interessant el que ha fet el raper canadenc Drake amb aquest nou LP. Després de publicar àlbum el 2013 —Nothing Was The Same seguia la fórmula Drake dels projectes anteriors: cançons on canta i rapeja sobre temes personals com les seves relacions, el seu passat i l’èxit que ha aconseguit amb el temps—, Drake va sorprendre a tothom amb un llançament digital inesperat d’un projecte tambe inesperat. En comptes de l’àlbum Views From The Six —que està en desenvolupament i arribarà en algun moment d’aquest any si tot va bé— vam tenir una mena de mixtape que es venia com a àlbum complet —per finiquitar el seu contracte amb Cash Money, diuen—. If You’re Reading This It’s Too Late és sorprenentment un projecte amb cohesió, no semblen cançons abandonades d’un lloc i de l’altre com passaria si fos un autèntic mixtape. És l’àlbum on Drake rapeja més, amb un catàleg de temes que s’estén lleugerament sobre beats trap i producció minimalista. Tot i que no m’ha aconseguit atrapar, If You’re Reading This It’s Too Late m’ha fet veure Drake des d’un altre punt de vista i sens dubte és una de les escoltes més agradables de la primera meitat del 2015 gràcies al flow de Drake, el seu bon gust musical i els temes que desplega durant l’hora que dura el disc.

Dark Sky Paradise, Big Sean

Ens agradi més o menys el raper pop de G.O.O.D. Music, Dark Sky Paradise és el millor treball (i en el seu moment el més esperat) de Big Sean. Després de Finally Famous i Hall of Fame —fluixos en crítica i en vendes—, sembla que des de G.O.O.D. es van posar les piles davant d’un possible adéu definitiu de la carrera de Big Sean. Realment la seva carrera estava en un punt de no retorn, però va arribar «I Don’t Fuck With You», un banger de proporcions monumentals que va arribar on cap altre single de Sean havia arribat. Això li va permetre encarar Dark Sky Paradise amb més seguretat, a la qual cosa també hi va ajudar «Blessings», la cançó amb Drake. I malgrat que l’estratègia de llançar les cançons més destacades de l’àlbum abans del seu llançament no és la meva preferida, a Dark Sky Paradise encara li quedaven algunes cartes a la màniga: les cançons que fan de coixí entre un banger com «IDFWU» —terrible acrònim— i una balada com «One Man Can Change The World». D’aquestes destaquen peces R&B com «Win Some Lose Some», «Play No Games» i el tradicional duo amb Kanye West, aquesta vegada «All Your Fault». I tot i que les lletres de Big Sean continuen sent de poc nivell, el seu flow ha anat millorant i guanyant personalitat —poca, però, i només destacable a «Paradise»—. Això amb una producció excel·lent fa que, per primera vegada en un àlbum seu, vingui de gust escoltar Dark Sky Paradise de principi a final. Amb tot, m’agradaria poder pensar que Big Sean és el màxim responsable del que m’agrada del disc, però després escolto “It’s All Your Fault” i penso en Kanye, “A Man Can Change The Wold” i penso en John Legend, “Blessings” i penso en Drake. A veure si en el proper penso en Big Sean.

You Should Be Here, Kehlani

Kehlani és una de les protagonistes d’una nova generació d’artistes R&B: Tinashe, Jhene Aiko, The Weeknd, Miguel… El 2015 serà un bon any per l’R&B, per la maduració de precisament aquests artistes però també per la frescor que estan aportant a un gènere que semblava anomenar-se així per Rihanna & Beyoncé. You Should Be Here és el mixtape més recent de Kehlani i és el que l’ha portat a signar un important acord amb la discogràfica Atlantic Records. El mixtape, que ben bé podria ser el seu primer àlbum, és un projecte complet que combina pop, rithm and blues i fins i tot funk i hip hop. La seva veu suau i sensual ens acompanya per un viatge personal sobre el seu passat, les seves relacions i les seves ambicions. Les melodies són dolces, amb reminicències dels 90, producció simple però molt correcta, i un bon rotllo general que amaga lletres carregades de missatge. Com a bon disc de la costa oest nord-americana, You Should Be Here és un àlbum per posar al cotxe, o a casa entre calada i calada, per relaxar-se i gaudir, pero també per moments de pau interior, per connectar amb una de les artistes que més prometen. Jo ja hi firmo.

Tetsuo & Youth, Lupe Fiasco

Vaig descobrir Lupe Fiasco a través de Shameless 02x09, on posen «The Show Goes On». Lamentablement aquesta cançó ve del que es considera el seu pitjor àlbum, però em va permetre conèixer-lo. El seu últim projecte es va publicar a finals d’aquest gener i retorna als orígens dels seus dos primers àlbums, a la vegada que tanca la seva etapa contractual amb la discogràfica Atlantic Records, protagonista de maldecaps per suposades pressions i manipulacions cap a un tipus de música que no afavoria en absolut el talent de Lupe, tal com es va veure a Lasers i Food & Liquor 2.

Tetsuo & Youth té 12 cançons i 4 interludis amb els noms de les quatre estacions: estiu, tardor, hivern i primavera. Lupe explicava en una entrevista que una nit va escoltar un beat i li va semblar brutal i l’endemà el va tornar a escoltar i ja no li ho semblava tant. Era perquè el beat no només era un beat, era un so amb tot un bagatge a darrere que l’acompanyava després d’hores i hores de producció de nit — sense aquest bagatge, el beat s’empobria. Els interludis permeten netejar la ment de tot allò que hem escoltat abans —com quan als tasts de vins s’utilitza aigua i trossos de pa per netejar el paladar— i ens preparen pel que vindrà. Més enllà d’aquesta funcionalitat pràctica, els interludis tambe ajusten el contingut de l’àlbum: les cançons més properes a l’estiu o la primavera són més felices, mentre que les de la tardor són el contrari. Les quatre estacions també s’han utilitzat en la literatura com a constants correlats de la vida humana i el titol de l’àlbum («Youth») ja ens dóna una pista de què hi trobarem. Lupe diu que encara se sent un nen i això es veu reflectit en els interludis menys en un: el de l’hivern, símbol habitual de la mort, de la falta de vida, no té el so de nens que sí tenen els altres tres. Els quatre interludis no necessàriament són quatre contenidors on col·locar les cançons de l’àlbum —la vida tampoc és així, no passem d’estiu a tardor en vint-i-quatre hores, hi ha una progressió— sinó quatre punts de referència, dos al mig, un al principi i un al final de l’àlbum.

Deixant l’estructura de l’àlbum, Tetsuo & Youth recupera el lirisme dels primers àlbums de Lupe, la qual cosa significa que trobarem lletres molt bones. L’àlbum comença amb l’estiu i «Mural», una cançó d’un sol verse que s’allarga durant quasi bé nou minuts amb un beat amb piano, veus i un ritme asfixiant però a la vegada agradable. Seguint amb les metàfores pictòriques (els colors de les estacions, el quadre que va pintar com a portada del disc, etc.) un mural en pintura és una peça en una paret, façana o una gran superfície — o en una cançó de llarga durada. Lupe aquí dóna imatges (una imatge val més que mil paraules, no?) com si fos una pintura impressionista, la qual cosa l’allunya del rap en què cada línia té un significat, ja sigui «My hobby’s her body, that pussy’s my lobby / I’mma eat it, I’mma eat it» (Tyga) o una cosa més profunda com «My momma was raised in the era when / Clean water was only served to the fairer skin» (Kanye West). Hi ha lines que són dificils d’explicar, transmeten sensacions, com la poesia pura, que s’allunya de la realitat per fer una poesia que pugui viure per ella mateixa.

Hi ha diverses teories sobre l’àlbum. En l’entrevista més destacada de la seva campanya per al llançament de l’àlbum, Lupe, al final, després d’una hora de conversa, té un minut final per fer promoció de l’àlbum. Mira a càmera i parla d’a qui vol agrair l’existència d’aquest àlbum, dels seus amics i companys, dels seus fans. Té el disc físic a les mans, i en un moment el té girat, del revés, i passa el dit de l’última cançó a la primera, impreses a la contraportada del disc. Aquest moment ha estat interpretat com la possibilitat que l’àlbum s’hagi d’interpretar inversament. Harnoor Singh a Genius explicava detalladament aquí i aquí com l’àlbum en sentit invers és un correlat de la vida del propi Lupe. No m’estendré perquè ell ho explica molt millor del que ho puc resumir jo. Per altra banda, també hi ha la interpretació religiosa cristiana que veu en Tetsuo & Youth una representació del Masies, justificada també per la forma de creu —i de Jesus, per tant— que té la tracklist girada. Potser sembla que buscar aquests significats a un disc de música és passar-se. Abans comparava els versos de Tetsuo & Youth amb la poesia pura, però és una mala comparació. Actualment s’estudia a instituts i universitats poemes d’aquest corrent, interprentant-los fins a l’última paraula, buscant les equivalències constants, però aquests poemes no permeten fer-ho — en certa mesura, sobreanalitzar un poema, per exemple, de Rosselló-Pòrcel com «Indecisa, rara, nova» és treure-li la gràcia. En canvi, Lupe vol que els seus fans intentin entendre els missatges que ell ha deixat per l’àlbum. Podem interpretar Tetsuo & Youth d’aquesta manera perquè u, l’artista l’ha fet pensant amb les dobles o fins i tot triples interpretacions —no només d’una línia o d’una cançó, sinó de tot el projecte—, i dos, perquè té suficient qualitat per permetre’ns fer comparacions culturals, per jugar amb el significat, per pensar ambiciosament i probablement no quedar-nos lluny. Hi ha poca música actualment que ho permeti i si ens agrada entrar al joc, Tetsuo & Youth pot ser molt complaent en aquest sentit.

Malgrat que el pop hip hop pugui quedar tacat per l’obsessió d’Atlantic Records de convertir Lupe Fiasco en el seu propi Kanye West, Lupe no renega d’aquests tocs enganxosos, tot i que amb matisos. Una de les cançons amb el hook més interessant és «Dots & Lines», suau, llarg, melòdic —acompanyat d’una harmònica dolça— i intel·ligent: «In a line, in a line, in a line, in a line, in a line / Three angels in kind, on time, go straight, don’t sine», amb aquest significat sempre present i moltes vegades semiocult que ens recorda que s’acaba el seu contracte amb Atlantic («don’t sign»). La cançó, també de llarga durada per arribar a ser un pop hit —ja sabem que no li interessa fer-ne—, juga amb jocs de paraules matemàtics, geomètrics i físics.

La dolçor de «Dots & Lines», que —seguint la teoria de la vida de Lupe— suposaria l’etapa final del raper, alliberant-se de les limitacions de la discogràfica, no es repeteix en tot l’àlbum. Abandonem els tons suaus del piano, la guitarra, el banjo i el violí, arriba l’electrònica i una versió més fosca dels instruments, fins i tot un auto-tune à la Kanye a «Madonna (And Other Mothers In The Hood)», una de les meves cançons preferides i una de les més tristes de l’àlbum, parlant de la figura materna en la misèria més absoluta, en la pobresa econòmica i social, a la vegada que estableix un paral·lelisme evident amb la Verge Maria —enllançant amb la segona interpretació de l’àlbum, la religiosa—: «No man shall touch this / Lord said nobody can fuck with, your momma / Madonna». «Madonna» és la mare per excel·lència, encara que no ho fos realment —paradoxalment—, però és també totes aquelles figures supervisores del «hood», en un entorn d’assassins, prostitutes, lladres i drogues, procurant que els seus fills no siguin cap d’aquestes coses («Mama said my son never been no killer / Mama said my son never been no gangster / No drug dealer, no gang member / Mama said my son never been no trouble / Mama said my son never been no trouble»).

Lupe abraça el funk, el neosoul i el jazz a cançons com «Adoration Of The Magi», «No Scratches», «Little Death», mentre que a d’altres utilitza beats trap com els de «Chopper» o «Deliver». Barreja cançons més tradicionals amb l’estructura habitual del «verse, hook, verse» amb almenys tres cançons de gran calibre, de més durada i amb formats més experiments: a part de la mencionada «Mural», tenim «Chopper» amb verses de set rapers diferents, i «Prisoner 1 & 2» després de l’interludi de la tardor. Aquesta pista, la més llarga de l’àlbum, està formada per dues cançons que s’enllacen en la narrativa triplement dual que presenta: la personal, Lupe atrapat a Atlantic i la pròpia Atlantic; la religiosa, Dimas, el bon lladre, penjat a la creu a la dreta de Jesus, i Gestas, el mal lladre, a l’esquerra; i la filosoficosocial, el presoner i el guarda de seguretat, que també està empresonat entre aquestes quatre parets fredes i tristes. Evidentment també parla de les presons com a nou sistema de control sobre la població negra nord-americana, i la salvació a través de les claus dels guardes i de Déu. L’àlbum s’acaba, o comença —tot és l’inici d’una cosa i la fi d’una altra— amb «They.Resurrect.Over.New», una cançó que culmina, o inicia —perdó per fer-me pesat—, les referències al Lupe infantil, el fan dels videojocs, que hi ha al llarg de tot l’àlbum. El títol de la cançó parteix de l’acrònim de T.R.O.N., en referència al videojoc de la pel·lícula que es va llançar el 1982, el mateix any que va néixer Lupe. El hook de «Proceed to the next level» és una doble metàfora ja que cada cop que es repeteix la frase la producció es va complicant, i a la vegada està parlant de les diverses «pantalles» que ens trobarem (o s’ha trobat ell) a la vida. La tria del títol —en comptes de l’acrònim opta per posar les quatre paraules, com si volgués que ens fixéssim en la «resurrecció»— fa pensar, altra vegada, en les teories personals i religioses que apuntava al principi del text.

Els nens, els ocells i el violí són les últimes coses que sentirem a l’últim treball de Lupe Fiasco, el seu àlbum «amb menys errors», segons ha explicat —per mi que un artista tan perfeccionista i treballador com Lupe sàpiga que un treball seu té errors, però que no els ha pogut solucionar, em desmonta qualsevol autoestima i seguretat envers la meva feina. Tetsuo & Youth pot ser un manga, llegit d’esquerra a dreta, de l’última pàgina a la primera, pot ser poesia pura, amb imatges indescriptibles, que fugen de la realitat més immediata, pot ser pintura impressionista i abstracta, com el quadre «Uomo Mangiato Tigre» (‘Home Menjant Tigre’) que va pintar el propi artista. Però en última instància és l’àlbum que volia fer un Lupe conscient de si mateix, de la seva carrera, de la seva situació personal i artística i dels seus fans. Ell deia que Tetsuo & Youth no és un àlbum per fer-se fan seu, sinó que és un regal per als fans que ja el coneixien d’abans. Té part de raó —només faltaria!— però no tota: jo m’he fet fan seu gràcies a aquest àlbum i tant vull que escoltar els seus nous projectes fora d’Atlantic com acabar de digerir aquest.

To Pimp A Butterfly, Kendrick Lamar

Quan a finals de març em tocava escriure sobre To Pimp A Butterfly vaig fer una de les millors decisions dels últims mesos: no escriure’n pràcticament res. Vaig preferir no opinar i equivocar-me, o opinar i repetir el que deien les crítiques, i simplement dir que em semblava un plantejament interessant, frase que pot tenir un “però…” darrere i acabar malament. I ara estic dient que, per mi, és el millor àlbum del que portem del 2015.

No havia escoltat res de Kendrick Lamar abans de posar-me amb To Pimp A Butterfly —com en altres casos no és perquè hagués passat d’ell deliveradament, sinó que la meva història amb el hip hop data del setembre del 2014, així que tampoc no n’havia tingut oportunitat. Tot i que és força independent de good kid, m.A.A.d city, ara que he escoltat el segon àlbum i part del primer he sabut valorar més i millor què suposa TPAB per Kendrick i la seva música.

Fa uns mesos a Twitter deia que no em sentia del tot còmode sentint algunes de les coses que Kendrick explicava en aquest disc. És perquè sóc blanc, i aquest àlbum és negre, des de la portada fins al títol, des dels gèneres musicals —hip hop, soul, funk, jazz, gospel— que barreja fins a les lletres, des de cançons esperançadores com “Alright” o “i” fins a himnes punyents i obscurs com “The Blacker The Berry” o “u”. Aquest LP és un retrat, un retrat d’un món extremadament oposat al que visc, i això no es pot obviar. Quan Kendrick diu “we gon’ be alright” jo sento un “tot sortirà bé” autèntic però genèric, mentre altres sentiran un oasi en un infern de violència i discriminació, com el que vivia el propi Kendrick d’adolescent. Amb tot, aconsegueix transmetre més que molts altres, sense arribar a fer de capellà, exposant els diferents punts de vista i apartant-se de l’equació (“I’m the biggest hypocrite of 2015”).

El disc comença amb una declaració (“Every n— is a star”) i acaba amb una altra — entremig hi ha un seguit d’estampes lligades amb un poema que comença amb “I remember you was conflicted, misusing your influence…” i que es va narrant al llarg de tot el disc. Al final o al principi de la majoria de cançons Kendrick diu una o dues línies més del poema, i aquestes serveixen d’introducció per a la propera peça. Sembla com si el poema fos la narració i les cançons, escenes, flashbacks. I és per això que sorprèn el final del disc. A l’última pista, “Mortal Man”, de 12 minuts de durada, Kendrick llegeix el poema sencer, i dic “llegeix” perquè descobrim que l’està llegint a Tupac, el famós raper mort, de qui molts diuen que Kendrick és successor. Llegeix el poema i comença una conversa amb Tupac: utilitzant fragments d’una entrevista dels noranta, formula preguntes que hi encaixin — el resultat és una autèntica genialitat. A continuació, i ja per acabar, llegeix un altre poema, aquest cop per explicar el significat del títol, i quan li pregunta l’opinió a Tupac, ell ja no respòn.

No ho negaré. To Pimp A Butterfly no és un disc tan immediat com good kid, m.A.A.d city, necessita més temps, més anàlisi. Estic escrivint això perquè m’hi veig obligat, però encara no dono per acabat el meu procés amb TPAB. Cada cançó té tan de contingut que costa de processar si es vol analitzar, i tinc la sensació que tot i així (si li dediqués tot el temps del món) encara em quedaria una part borrosa, com aquell cartell que pots entendre més o menys sense ulleres perquè saps què hi ha de dir però que realment no has llegit. És la part més profunda, la que connecta música-missatge i oient. Amb tot, la meva visió borrosa de To Pimp A Butterfly és esplèndida — i potser millor veure borrós aquest disc que veure’n nítidament d’altres.

¹