El destí potser existeix

March 11, 2015 | 8 Minute Read | música

No crec en gaires coses —o almenys no en gaires coses «no-científiques» (una manera horrorosa per descriure-les però que ens serveix per saber de què estem parlant)— però sí em meravella el «destí», si existeix tal cosa. M’explico: crec que les coses passen per una raó, i quan no passen doncs també és per una raó ¹. No és que sigui tot un conjunt de causes i conseqüències —que també—, sinó que m’agrada retrocedir en el temps i pensar que si no hagués fet tal cosa, ara no estaria fent tal altra — per tant, com que aquesta altra que estic fent la prenc com el destí on tocava arribar, penso que l’anterior fet que m’hi ha portat estava premeditat des d’un bon començament. Em seguiu? Espero que sí, vaja.

Però a on vull arribar a tot això? Fàcil! Vull relacionar-ho amb Kanye West.

I en aquest precís moment, milers de lectors de la web tancaren amb fúria, fàstic i fúnebre decepció l’article. «Un altre article sobre aquest [que no sé qui és però que, vaja, segur que…]?». «L’Enric ja no és el que era abans. L’Enric ha canviat! I tant que ho fa fet! Enric, tu, abans, fa temps, molaves. Parlaves de tecnologia… i, no sé, et podíem fer RT perquè sabíem, realment, de què parlaves. Però ara? Ara, res. I vinga a escriure en minúscules. Que no tens majúscules, imbècil? Ai, l’insult sobrava. Tu no ens insultes. Vaja, abans no ens insultaves! Ara potser sí ho faràs! Ara has canviat i… quan les persones canvien, canvien. Ja se sap.»

Doncs sí, se sap. Però ara, seguiu amb mi el relat, estimats lectors que no heu tancat la pestanya en sentir el nom i cognom que ha fet que cada puto article del meu blog personal tingui l’etiqueta “música” (que a veure, si tots són de música ja podria deixar d’etiquetar els articles com si algú volgués classificar els articles i quedar-se amb els que no són de música, perquè ja no n’hi ha! És que en el fons encara espero un dia poder parlar de l’iPad Pro que vaig predir quan molava. Espero.).

---

Estiu del 2014. Sud del país². L’Enric porta un estiu eufòric. Al final de juliol ha descobert una playlist a Spotify que… deixa-la fer! Música guai, ideal per a l’estiu i el bon temps, i a sobre, paradoxalment hipster. Que, d’acord, qualsevol entès de música coneixeria cada un dels artistes d’aquella llista i qualsevol autoconsiderat hipster d’aquesta música no només els coneixeria sinó que també te’ls ressenyaria ràpidament amb una de les següents màximes: «Això ja ho escoltava fa X anys», on X col·locar l’última vegada que va follar. No, és conya. Oblidem-ho, sisplau. L’altra màxima que podríem sentir és «Y és guai», on Y és el grup o el cantant, «però Z és de les pitjors de les cançons», on Z és la cançó de l’artista Y que és a la playlist i per tant és l’única que ell coneix. L’Enric, d’eufòria normalment duradora, es deprimeix en sentir tota aquella merda sobre l’única cançó que no posaven a la ràdio però que estava bé. «Que no la posen a la ràdio!», es repeteix una i altra vegada intentant buscar un significat en tot aquell club de privilegiats que semblava tenir les portes barrades per a un dels milers i milers de subscriptors a la playlist a Spotify.

Arribem a l’agost. Les cançons que el mes anterior molaven (mira, no només sóc jo el que he deixat de molar… o és que m’estic fent un embolic amb la primera i la tercera persona? Joder, les coses s’estan complicant i ja porto mil paràgrafs. Va, continuem…) ja no són guais. «So… Say Jeronimo! Say Jeronimo!», ja cansa. I mentre escolta aquell nou disc de l’Ed Sheeran, que aquell any havia tret àlbum i encara ni l’havia escoltat, fa vida de típic adolescent a l’estiu. No li agrada llevar-se d’hora (hi ha gent, per molt estrany que sembli, que continua defensant despertar-se ben d’hora al matí per anar a la platja, quan no hi ha ningú, i després fer migdiada a la tarda perquè, és clar, s’ha d’estar despert per a la nit), i sortir de nit li proporciona dues de les coses que més li agraden a ell, i a qualsevol altre adolescent: dormir i passar-s’ho bé a la nit. I resulta que aquell any al grup d’amics amb què va hi ha un cotxe, d’un dels del grup. Bufa. Un cotxe, l’enveja de tots els altres grups. Un cotxe amb Bluetooth. La qual cosa significa que amb un mòbil pots posar-hi música. No hi posarà «So say Jeronimo», pensa recordant com li agradava la cançó unes setmanes enrere. «Tu millor deixa que els altres en posin i, mira, a les males només serà per als trajectes, que la música que importa és la que posin els djs allà, no?». Doncs potser sí que té raó. Seu a darrere i mira els títols que apareixen a la pantalla blava que té el cotxe: hi ha un grup que es diu Arctic Monkeys, que algun amic havia recomanat però que tampoc escoltava. Hi ha també les cançons típiques de l’estiu (alerta!, les retebt a la ment perquè després haurà de fer una playlist amb les millors de l’estiu com fa des de l’any passat). I anar passant el control del Bluetooth d’un en un arriba el torn d’un altre dels del grup. Hi ha un cantant del qual és molt fan —fins i tot en sap imitar el símbol característic quan els de la discoteca fan que la gent posi per una foto que penjaran al Facebook del local—, que es veu que és raper, i del qual té tots i cada un dels àlbums al seu mòbil. Ha. Aquest l’ha vist diverses vegades. «Els americans estan que no caguen amb aquest», pensa o diu, ara no ho sé del tot. «A The Verge en van parlar… i tant que en van parlar», pensa, ara sí. «Nan nara naranan nananana nana. Turururururú tururururú». Pensa que aquesta l’ha sentit abans, sí, del tràiler del Lobo de Wall Street. Ho diu per si de cas associar haver vist el Lobo de Wall Street —senyal de masculinitat i atreviment, potser— i conèixer aquest que sona l’ajuda a trencar el silenci mentre escolten aquesta música que, en el fons, no li agrada. «I tu això t’agrada?», pregunta un al noi del Bluetooth. Sembla literalment increïble, però es veu que sí.

I així passen els dies i arriben els dies del final de l’estiu. Són, subjectivament, els pitjors. Perquè sap que s’acaben —que sigui dilluns o dimarts tornarà a ser un impediment per sortir— però també perquè, i ho sap, vol tornar a tenir internet, wifi, o el que sigui per gaudir de l’ordinador gran i oblidar-se dels megues que no paren de pujar. No sap si són pitjors que un diumenge al vespre d’hivern, però Déu n’hi do.

Ja a casa, es proposa una cosa: «Fer que t’agradi Kanye West». Ho posa al Wunderlist, i també es proposa escoltar Arctic Monkeys. Potser serà un motiu per obrir el WhatsApp uns dies més tard, buscar els del grup, dir que sí que eren bons i tots plegats recordar l’estiu. Potser sí. Agafa l’iPod, s’hi posa l’últim disc d’aquest grup de rock i apa. Ha de fer el mateix amb el Kanye aquest. S’hi posa l’últim àlbum: el Yeezus. Escolta la primera cançó i diu «Si això no és començar un disc fort, que m’ho expliquin!». Sí que li dóna fort el Kanye, però tot sigui per prémer el tic del Wunderlist. No li acaba d’agradar, però.

---

Aquesta és la meva història, si fa no fa. Aquest simple fet m’ha fet descobrir tot un món que de cap altra manera hauria descobert. No sé si estava pensat que a mi m’agradés això, m’agrada pensar que sí. Crec que és un dels fets que m’ha canviat més personalment des que vaig néixer, similar a quan algú em devia posar davant d’un ordinador de petit. Sense allò potser no estaria escrivint un blog personal, i sense això no estaria escrivint aquest article i segurament continuaria ofuscat en playlists d’Spotify que m’agradaven perquè era música fresca que no havia escoltat mai i no perquè fos el que realment a mi m’agradava. Miro el que he après en els últims mesos i em sorprenc de mi mateix. La capacitat per aprendre i descobrir coses noves és l’habilitat més prodigiosa de l’ésser humà, o almenys la que jo valoro més. I no està malament tenir prejudicis. Tothom en té i és inevitable tenir-ne. El problema rau, crec, a no ser capaç de trencar-los. Jo li vaig donar una oportunitat a la cançó del tràiler del Lobo de Wall Street i no m’ha anat pas malament³.

Gràcies.