Egoisme qualitatiu
Aquest és un dels posts més difícils que he escrit, o almenys un dels que m’ha costat més decidir-me per parlar-ne aquí. Finalment, avui, per “culpa” d’una conversa amb el @futurepastori, el tractaré, i ho faig també perquè crec que és un tema molt interessant i que jo no comprenc en la seva totalitat.
El fet és que comparteixo habitualment un bon grapat d’enllaços, vídeos, articles interessants, reportatges i altres continguts al meu compte de Twitter i similars. Però des de fa molt temps faig una selecció molt rigorosa i no comparteixo mai (99% de les vegades) continguts o coses amb els quals tinc una relació emocional, és a dir, coses amb què em sento identificat o que m’encanten fins a nivells extrems. El millor de tot el que trobo mai ho comparteixo.
I què comparteixo? Doncs contingut bo (mai res porqueria, perquè ens mereixem alguna cosa més) però que no m’importi que altres persones el coneguin i es pugui arribar a fer famós.
Moltes vegades tinc la necessitat –el vici– de compartir alguna cosa, miro la llista (de cançons preferides, d’articles llegits a Pocket, etc) i n’escullo una que valgui la pena però que no mati. Normalment, aquestes que “no maten” són les que són mainstream, i per tant, és molt difícil que hi tingui una especial relació ja que s’han popularitzat.
No sé si m’he explicat bé però no és un tema de compartir el que és mainstream i quedar-me tot allò hipster, sinó compartir coses (perquè tinc el vici de compartir-les), que siguin mínimament bones (perquè sóc anticontingut porqueria) però que no m’afectin emocionalment. Amb les coses poc populars – o que jo crec que no ho són – m’és més fàcil establir-hi una relació de possessió, admiració o plaer.
És injust. Evidentment. Estic compartint coses mediocres quan conec genialitats (des del meu punt de vista) de música, webs, vídeos, gent en general, i els altres no poden aprofitar els meus coneixements del que jo considero fantàstic perquè no em dóna la gana que ho sàpiguen.