Dreaming of David
Des de la sortida del Blonde de Frank Ocean, hem pogut sentir ecos de la seva instrumentació orgànica barrejada amb melodies R&B autotunejades (i plenes de petites modulacions i tics que fan més complexes les melodies) a molts artistes del mainstream. El nou disc de Ryan Beatty va una mica per aquest camí.
Escoltant-lo és evident que Ryan —a qui vaig conèixer fa dos estius a través del seu debut Boy in Jeans— és un gran fan de Frank. Sap perfectament el que li agrada d’ell, i ho té tan assimilat internament que segurament li surt de dins sense adonar-ne. La sorpresa ve quan aconsegueix fer un àlbum igual d’interessant i emocionalment intens que l’aclamat Blonde, i fins i tot aconsegueix desmarcar-se’n utilitzant una de les grans mancances (tot i que intencionada) del disc: els tambors. Moltes cançons a Dreaming of David evolucionen en intensitat fins arribar a un breakdown amb tambors hiperactius que porten al clímax. És un twist que les fa més viscerals, lluny de la placidesa melancòlica (que també) de Blonde. A més, la sensibilitat pop de Ryan Beatty —que quan era un nen havia estat sensació pop nivell Justin Bieber— s’encarrega d’enganxar-te les melodies amb tan sols una passada. A diferència del que em passava amb Boy in Jeans, totes les cançons són reconeixibles i úniques, gràcies a les melodies infeccioses i dolces que desplega, i la gran quantitat de moments lírics memorables que té. Les històries d’amor i desamor queer que explica sonen molt més autèntiques i personals que en un disc de, posem, Troye Sivan. Tot i tenir una producció molt cuidada, la veu (o les veus) de Ryan Beatty sonen com confessions de diari, però no de les autocomplaents sinó de les interessants de llegir per com d’identificat t’hi pots sentir. Dreaming of David és una autèntica delícia, un assoliment brutal per un artista tan jove, i un dels meus discs preferits de l’any de moment.
