Diferents direccions: rànquing dels singles dels ex-One Direction
Aquest mes de maig ha estat particularment intens per als fans de la banda One Direction. Com sabeu, el grup es va descompondre després del seu cinquè disc en cinc anys, Made In The A.M., un àlbum que solidificava la maduresa de la banda —formada aleshores per només quatre membres, després que un d’ells, Zayn, marxés per fer en solitari el soporífer Mind of Mine. Després de Made In The A.M., cada integrant de One Direction va prendre’s unes merescudes vacances i immediatament després va començar a treballar en el seu material musical en solitari. Niall va ser el primer dels quatre, amb la seva balada acústica à la Ed Sheeran/John Mayer ‘This Town’. A continuació, Louis va col·laborar amb el DJ Steve Aoki a ‘Just Hold On’, una peça d’electrònica pop que s’ha oblidat recentment però que reafirma la qualitat de Louis com a compositor (un cop d’ull als crèdits dels discs de One Direction i l’admiració per Louis augmentarà dràsticament). Després va venir Harry Styles, amb el seu primer single ‘Sign of the Times’, un single ambiciós, de quasi sis minuts de durada, i que jugava amb referents del rock com Bowie. La cançó és una peça de Harry Styles, el disc homònim que ha sortit aquest mes i que suposa el segon treball d’estudi d’un membre de One Direction. Poc més tard Liam completava el cercle, publicant ‘Strip That Town’, una col·laboració amb el raper Quavo de Migos, que s’acosta perillosament al concepte de “Ed Sheeran fent el hip-hop que DJ Mustard produïa fa tres anys”; Niall corregia rumb i llançava ‘Slow Hands’, un single molt més proper al material que feia amb One Direction; i Zayn preparava el seu segon àlbum amb l’estiuenca ‘Still Got Time’. Ordenats, de millor a pitjor, els seus singles quedarien així.
1. ‘Sign of the Times’ de Harry Styles
‘Sign of the Times’, el “debut single” de Harry Styles (i de Harry Styles) no és realment un “debut single” convencional. Igual que hi ha una estratègia darrere del seu tour d’autenticitat en sales íntimes —a Popjustice en parlaven—, també n’hi ha una quan s’escull aquesta cançó i no una altra com a “debut single” d’un artista que no necessita un “debut single” per presentar-se al públic, sinó per reinventar-.se. Una cançó que introduïa l’estètica rockera del disc i ens avisava que no anava cap a la ràdio (a part del gènere, la cançó supera els cinc minuts i s’acosta perillosament als sis; la ràdio, efectivament, l’ha posat poc; l’streaming, en canvi, li ha sigut més favorable). ‘Sign of the Times’ no és una peça tímida per molt que comenci anestesiada. Ràpidament es construeix i s’encamina cap a un clímax final que altres cançons de Harry Styles intenten assolir però que cap fa tan bé com ‘Sign of the Times’. Titllar-la d’oda a la paciència seria exagerar, però hi ha una mica d’això: en un moment en què la tendència és fer música cada cop més curta, els gustos i la capacitat d’atenció del públic també estan canviant. ‘Sign of the Times’, aposant-ho tot als últims dos minuts, es converteix en un desafiament, un miracle en la llista de cançons populars d’Spotify. Alhora, és dels moments més ben aconseguits del disc a què pertany.
2. ‘Slow Hands’ de Niall Horan
Després del seu intent acústic amb ‘This Town’ —que, tal com s’esperava, va fer un bon paper a la ràdio i a l’streaming; però que si l’hagués d’ordenar estaria probablement penúltima, per ser tan avorrida—, Niall Horan torna amb ‘Slow Hands’, una peça de folk-funk-pop d’aquelles que One Direction deixaven intuir als seus dos últims discos. De fet, ‘Slow Hands’ —que d’alguna manera és el segon “lead single” de Horan, ja que ha sortit set mesos després que la seva predecessora— sona molt similar a com sonaria un single d’un hipotètic sisè disc de la banda. No és casualitat: darrere hi ha el duo de productors i compositors que van acompanyar One Direction en gran part de la seva discografia. La sensació de déjà vu és lògica, però l’evolució també. Niall sona sexy però sense prendre’s massa seriosament, i la seva veu està processada d’una forma que l’eco talla les paraules abans que les acabi. És interessant i alhora ballable, una combinació que ha augmentat les meves expectatives de cara un possible àlbum seu.
3. ‘Just Hold On’ de Louis Tomlinson i Steve Aoki
Louis Tomlinson és sens dubte l’integrant de One Direction menys conegut. Les seves contribucions vocals a One Direction tenien tocs de timidesa. La seva versatilitat com a compositor, però, li ha asseguretat un grup de fans fidel, que reivindica a la mínima que pot el paper clau que va jugar dins la banda. Louis, però, no ha tret de moment un single en solitari, només una col·laboració amb el DJ Steve Aoki anomenada ‘Just Hold On’. És una peça força conservadora de dance-pop amb producció d’EDM, amb la veu de Tomlinson sucada en autotune i un parell de noms habituals de les llistes d’èxits contribuint-hi (sorprenentment, el meu estimat Sir Nolan hi posa mà). El resultat és més que acceptable, i tot i ser genèrica com era d’esperar, és un bon aperitiu de cara a un possible “solo single” de Louis.
4. ‘Strip That Down’ de Liam Payne amb Quavo
Ed Sheeran s’ha atrevit a fer amb Liam Payne una cosa que no s’havia atrevit a fer amb la seva pròpia carrera: convertir-se en un raper blanc de cadenes d’or-plàstic. ‘Strip That Down’ és enganxosa i divertida, si no et fixes ni un moment en qui la canta ni en la lletra. La melodia de tota la cançó crida SHEERAN en majúscules, i l’instrumental és el que et surt quan busques “DJ Mustard type beat” a YouTube i trobes un vídeo del 2013 que només està en 480p. Liam Payne s’ha guanyat a pols l’alienació dels fans de One Direction, i si segueix per aquest camí veurem si queda algú del públic general encara escoltant-lo.
5. ‘Pillowtalk’ de ZAYN
Va ser la primera cançó d’un exmembre de One Direction que vam sentir. ZAYN en aquesta cançó fa una de les seves actuacions vocals més energètiques, i l’instrumental hi acompanya. És intensa, però sense ser agressiva ni melodramàtica. És sexy, però sense ser incòmoda. Vista en retrospectiva (això és: tenint en compte com va acabar sent el disc de ZAYN, les entrevistes anti-1D que va fer per promocionar l’àlbum, i les posteriors decepcions dels seus excompanys de banda), ‘Pillowtalk’ surt guanyant. Tot i així, no arriba a la diversió de vergonya aliena de ‘Strip That Down’, ni al bop de qualitat d’‘Slow Hands’ ni al single ambiciós de ‘Sign of the Times’. Es queda en una zona gris que altres cançons de Mind of Mine aconseguien evitar (‘She’ i ‘Tio’ s’acostarien més al que Liam està intentant fer, però sense la capa d’Ed Sheeran a sobre).
6. ‘Still Got Time’ de ZAYN
Però ZAYN ja ha deixat enrere Mind of Mine i ara està preparant la seqüela, que segons paraules del cap de la seva discogràfica serà molt més “optimista” en to. Musicalment també hi ha hagut un gir, i el primer single que ha publicat és una col·laboració amb PartyNextDoor titulada ‘Still Got Time’. Sobre un instrumental estiuenc, assolellat i acolorit (l’equivalent sonor d’una Fanta de taronja especialment aigualida), ZAYN fa una mena de xiuxiueig vocal que quan es fa bé es coneix com a “cantar”. Party tampoc no és cap meravella, però sona més natural en aquest entorn, i és molt probablement l’artista a qui pertanyia la cançó abans que algú de la discogràfica de ZAYN pensés que seria un bon single —resulta que: no; ni a YouTube, on ‘Pillowtalk’ va superar els 700 milions de reproduccions, ni a la ràdio, ni a Spotify; la prova és que el rollout del segon àlbum s’ha posposat i per ara es diu que sortirà a final d’any (originalment es deia que sortiria a l’estiu). Un fracàs important que fa que ZAYN ocupi l’última posició del rànquing.