Delirium
Hi ha unes declaracions que s’han repetit aquest any en diverses ocasions: són les d’un artista avisant que el seu proper àlbum canviarà lleugerament de gènere, que serà “el més diferent i el més gran” fins ara. Ellie Goulding n’és un exemple, i és que després de l’èxit indubtable de “Love Me Like You Do” —per mi un dels millors hits que ens ha donat el 2015— estava clar que la britànica aniria cap al camí del pop més directe i comercial amb el seu tercer àlbum d’estudi, Delirium.
Per a aquest nou projecte Goulding ha comptat amb l’ajuda de Max Martin, productor suec que tinc la sensació que surt a pràcticament tots els articles que escric últimament — i és justament perquè està a pràcticament tots els àlbums que comento últimament, des de Beauty Behind The Madness de The Weeknd fins a Revival de Selena Gomez. A Delirium Max Martin hi té encara més presència, i quan no surt ell co-escrivint i produint una cançó surten altres artistes igualment exitosos com Greg Kurstin, Peter Svensson o Ryan Tedder. Ellie Goulding està treballant amb els compositors i productors més ben valorats de la indústria del pop de masses i això es veu reflectit ens els quasi 80 minuts de durada del disc Deluxe.
La seva veu característica s’adapta com pot als instrumentals de Delirium, que barregen l’electropop amb el synthpop de moda — hi ha algunes peces que ben bé podrien estar a l’Emotion de Carly Rae Jepsen o al 1989 de Taylor Swift. Els baixos addictius, les melodies enganxoses de les guitarres i la percussió èpica li proporcionen una llarga llista d’èxits llestos per entrar a la llista Billboard dels propers mesos, però a la vegada treuen personalitat musical a Delirium — el disc mai sona com un recopilatori de cançons d’altres amb la veu de Goulding, però tampoc com el disc que Goulding hauria volgut fer de principi a final — probablement aquesta és la concessió que una cantautora com ella ha de fer per entrar a la ràdio amb cançons que portin el seu nom i no el de Calvin Harris o Fifty Shades of Grey.
Al final, Delirium acaba sent satisfactori gràcies a un repartiment guanyador i una veu i lletres que s’aferren a la personalitat restant com a l’últim alè de vida. L’artista aconsegueix ser enganxosa una vegada i una altra, amb instrumentals sempre un pèl més complexos i treballats que el que ens esperem de bon principi, i una personalitat visiblement present que no embafa.
Les meves cançons preferides: “Something In The Way You Move”, “On My Mind”, “Around U”, “Codes”, “Love Me Like You Do”, “Lost And Found”, “Army”
7
