DAYTONA
Pusha T representa artísticament el que a molts ens agradaria ser. No parlo de grans traficants de droga, sinó de com amb els anys ha anat perfeccionant i polint el seu do: el rap. El que per altres artistes seria encaixonar-se i reduir cada vegada més el seu impacte, Pusha ho ha convertit en una autèntica arma de destrucció que té, en Daytona, el seu clímax.
Però com hem arribat aquí? L’actual president de G.O.O.D. Music —el segell discogràfic fundat per Kanye West a principis de la dècada passada— va tenir una primera etapa d’èxit massiu amb el seu germà dins del duo Clipse. Pel seu debut en solitari (Fear of God II: Let Us Pray) va recuperar alguns dels col·laboradors habituals de la seva anterior etapa, entre d’ells Pharrell Williams i els seus Neptunes. El disc, farcit de features comercials i venut com a EP tot i ser de tres quarts d’hora, va donar pas dos anys més tard a My Name Is My Name, un àlbum minimalista en essència, amb diverses de les millors cançons hip-hop de l’any i de la dècada (“Numbers On The Boards”, “King Push”, “Nosetalgia”) però que no acabava de tenir la precisió de làser per la qual destaca el lirisme de Pusha T. Tornen a passar dos anys i treu King Push – Darkest Before Dawn: The Prelude, el que era fins ara el meu àlbum preferit d’ell. També el va vendre d’una manera estranya, com a tast del que podríem escoltar més tard a l’esperat King Push, però realment era un disc independent amb més encerts que desfetes, i que suposava una consolidació de l’estil idiosincràtic de My Name. La col·laboració amb Jay Z “Drug Dealers Anonymous”, l’any següent, confirmaria les expectatives: Pusha estava a punt de treure un dels seus projectes més ambiciosos i calmadament agressius… Però King Push no va arribar. Ens vam oblidar una mica d’ell fins que Kanye fa uns mesos va anunciar que trauria 5 àlbums, en 5 setmanes, tots (co)produïts per ells. El primer? Daytona de Pusha T, amb portada del lavabo ple de drogues de Whitney Houston inclosa.
El resultat és magnífic, una autèntica celebració de tot el que fa Pusha una de les veus més intel·ligents del panorama hip-hop actual. Sobre la producció melòdica, plena de samples de Kanye, Pusha enuncia línia rere línia, cada una atapeïda de jocs de paraules, referències i una mala baba que sovint acompanya del seu ja icònic “Yugh!” (o “YUGGHCK”, com va explicar a Reddit un cop). Òbviament el disc està també ple de coke rap, el subgènere en què l’han categoritzat per les seves recurrents referències al món de les drogues i del tràfic. És, també, estúpid: Pusha és qui és, i no canviarà el seu passat (o el passat del seu personatge) per rapejar d’altres temes que no sent. Els seus discs, i Daytona el que més, són tant autèntics que mentre els escoltes t’hi pots sentir reflectit — no perquè t’hi identifiquis, sinó perquè t’imagines que ets ell. L’honestedat es veu reflectida en cada línia, creant una imatge vívida i precisa de situacions allunyades per molts de nosaltres. Ja sigui rapejant de restaurants de luxe o de l’assassinat injust del seu tour manager, Pusha et fa sentir cada batec, amb un beat i un rap. I si això no és l’essència de l’essència…
Amb Daytona Pusha consolida més que un so: una persona. Gorres de MAGA a part, beefs amb cantant-rapers a part, portades provocadores a part, Daytona és una oda al bon gust (pel mal gust), una demostració de com anys i anys perfeccionant un art es pot reflectir en un cos de treball breu, concís i que et deixa amb ganes de més. No hi ha cap cançó que s’acosti a la imaginació futurista de “Numbers On The Board”, és cert, però com a volum, com a referent, Daytona és insuperable.
Les meves cançons preferides: “If You Know You Know”, “The Games We Play”, “Come Back Baby”, “What Would Meek Do?”
9+
