Crec que el hip-hop no és un gènere
iTunes ho té clar, hi ha un sol gènere anomenat «Hip-Hop/Rap». Això, tot i ser pràctic per al servei d’Apple, genera molt debat: és el mateix rap que hip-hop?. No puc entrar en aquest debat perquè amb prou feines puc diferenciar el que en diuen «urban» del que és «R&B» —si és que hi ha diferència més enllà d’interessos comercials i categories dels Grammy—, però amb el que he escoltat de hip-hop fins ara he arribat a una mena de conclusió que m’agradaria compartir. I és que crec que el hip-hop no és un gènere musical.
O almenys no és un gènere musical com sí que ho és el pop, el rock, el jazz, la música clàssica o l’electrònica. Per mi el hip-hop seria —seguint l’afany terrible, però humà, d’etiquetar, categoritzar i encasellar— una cultura (musical), que té altres gèneres musicals dins.
S’ha associat tradicionalment el rap a la forma d’expressar una lletra: en comptes de cantar, es parla, o es «rapeja», com a conseqüència. Aquesta és la diferència entre el rap i la resta de música, sembla. Seria com dir que perquè és en vers ha de ser poesia, o que perquè és en prosa no pot ser poesia. I tant que ho pot ser, de la mateixa manera que el vers s’ha utilitzat des dels inicis de la literatura per molts altres gèneres, com per exemple les tragèdies gregues.
Que no canti no vol dir que estigui rapejant
Si separem el rap (o el terme «rapejar», com a verb no associat al «gènere») del hip-hop, podria acceptar l’argument següent: «Si no canta vol dir que rapeja». L’accepto, però en cap cas —i això ho va dir algú molt més llest que jo però que no he sabut trobar a Google per algun motiu que se m’escapa— aprovaria «Si no canta vol dir que és hip-hop». I en tinc exemples per a donar i per vendre en els dos sentits.
Comencem amb artistes que «rapegen» però que no són hip-hop. Un que m’agrada posar com a exemple és Ed Sheeran. El cantant diu a “Take It Back”:
“I'm not a rapper, I'm a singer with a flow”
I a continuació ens dóna versos i més versos del que podria ser, perfectament, una cançó del Drake si li afegíssim un slang més actualitzat, un beat à la “6 God” i un parell de n-words entre mig. Algú critica Ed Sheeran per apropiar-se de la cultura del hip-hop? Nop. Algú el considera un raper? Nop. Perquè ell mateix ho diu en les seves cançons, mentre fa covers de “CoCo” amb una guitarra a la mà i col·labora amb rapers com Lupe Fiasco.
L’exemple contrari seria Iggy Azalea. Entra al terreny de joc la jove Igloo, una australiana amb geni, un accens fals i una habilitat escassa per, no només escriure cançons (que ja sabem que no fa) sinó també per pronunciar-los en veu alta… IGGY AUSTRALIA! Aplaudiments, sisplau, perquè aquest personatge s’ha introduït en l’escena hip-hopera amb una astúcia digne d’anaconda en emoji. Lamentablement, no, no és hip-hop. Per un motiu molt més difícil d’entendre: perquè és falsa. I si em creieu, també creureu l’argument inicial de l’article. El hip-hop és una cultura, no un gènere. Un gènere el pot practicar tothom. Un noi negre de Chicago pot compondre una simfonia, igual que un blanc d’Alemanya, perquè no cal ser descendent de Mozzart per poder fer-ho. En canvi una cultura és difícil de representar-la si no en formes part. Jo, un noi blanc, occidental, no podria rapejar com Kendrick Lamar. I ja no per habilitat (que també) o per respecte i consciència (que també), sinó pel contingut de les meves cançons, de les meves lletres, importantíssimes en el hip-hop com a reflex de l’artista i el seu entorn.
El hip-hop és una cultura, no un gènere
Així doncs, hauríem d’establir què és un Kanye West, què és un Rick Ross, què és una Nicki Minaj, què és un Drake, què són uns Run The Jewels. Perquè hip-hop —«Hip-Hop/Rap», hail iTunes— no ho són, hem quedat. Són hip-hop, quant a cultura on pertanyen, i són diversos gèneres musicals. En la meva visió hi ha un hip-hop pop (“Starships”, “I’m The Best”, “Just Hold On We’re Going Home”, “Kids”, “Good Life”, “Amazing”, “i”…), hi ha un hip-hop R&B (moltíssimes, i no cal que tinguin un raper i una cantant de R&B per ser-ho), hi ha un hip-hop electrònic (“Guilt Trip”) hi ha un hip-hop rock (“Black Skinhead”), hi ha un hip-hop soul&funk (escolteu To Pimp a Butterfly de Kendrick Lamar, n’és tot un exemple coherent i impressionantment intel·ligent), i també hip-hop rap, per què no (Eminem, se m’acut així fàcilment). No és la meva feina, ni la meva especialitat, classificar la música, però crec que més o menys té coherència la selecció que he anat fent. La tendència és que cada vegada n’hi ha més de pop perquè és el gènere més potent actualment, però hi ha moltíssima varietat.
M’ha costat força escriure aquest article, bàsicament perquè tinc molt pocs coneixements del gènere complet —en tinc una mica més de pop, per exemple, però encara m’he de mirar la Wikipedia quan em diuen que Red, de Taylor Swift, és country—. És un pensament com un altre que he acabat escrivint per posar en ordre, per etiquetar, categoritzar i encasellar com ens agrada fer als humans. Perdona’m, música.