Com saber-me cançons de rap m’ajuda encara que siguin estúpides
M’hauria de fer una llista de reproducció amb les cançons de hip hop / rap que em sé de memòria, perquè sempre les he d’anar a repescar per llocs diferents. Tampoc m’estalvaria gaire temps, perquè sé cada una on és i les trobo en un instant. «Feeling Myself» a la playlist de la Nicki, «You See Me» a la del Gambino, «New Slaves» a la del Kanye, i així anar fent. Més o menys cada dia funciona igual. En algun moment de la meva existència estic estressat, o decaigut, o amb ganes d’escoltar música i de demostrar que, d’alguna remota forma, en sé. És quan recorro a aquestes cançons.
Me les sé de memòria d’haver-les escoltat tant, d’haver llegit la lletra a Genius, d’haver intentat escriure-les al full dels apunts a aquella classe avorrida d’història de l’art. «Bitches ain’t got punchlines or flow / I have both and an empire also / Keep gettin’ gifts from Santa Claus at the North Pole / Today I’m icy, but I’m prayin’ for some more snow». Com quan l’estiu passat em vaig aprendre «Don’t» d’Ed Sheeran perquè em feia ràbia escoltar-la i no acompanyar-lo, dient els fucks que ell va censurar, fent els tres tocs a la porta de l’hotel que fa a la cançó. Poques vegades he pogut demostrar aquell aprenentatge, però només per posar-me-la i saber que després de «And for a couple weeks I only wanna see her» ve «We drink away the days with a takeaway pizza» ja va valer la pena el que em va costar dir «But me and her, we make money the same way» com ell.
«You See Me» és també un cas curiós. Ernest Baker en aquella entrevista genial deia que «I listen to The Marshall Mathers LP every day, and I probably wouldn’t survive each day if I didn’t have his guidance to look forward to», m’agrada pensar que el meu cas amb «You See Me» és equiparable —fins que trobi el meu Marshall Mathers—.
Som éssers de costums, i com tals, ens encanta repetir la mateixa cosa una vegada i una altra. Ens fa creure que realment tenim el poder sobre aquesta cosa, com si la controléssim. És una mica el que em passa a mi. Potser davant de tot allò que no puc controlar, allò que em fa inestable i vulnerable, m’agrada tenir uns punts fixos on agafar-me quan em sembla que estic a punt de caure. En el meu cas és dir «Send me naked pics / Imma tumbl’ that / I’m the shit, been the shit / Fuck a humble brag» amb un beat potent de fons. No em culpo ni me n’avergonyeixo: el punt fix que per a alguns podria ser un passatge de la Bíblia per a mi és una cançó que parla de dones asiàtiques i de com un raper es creu qüestionat per portar pantalons curts.
Sí, això és «Don’t» a un full d’apunts d’història de l’art