Camila
Com ja va passar amb Zayn i One Direction, Camila Cabello va deixar Fifth Harmony a finals del 2016 en mig de drama i confusió. La banda va treure l’any passat el seu self-titled, un disc que abandonava el camí més comercial del terrible 7/27 però que tampoc retornava al dance pop i R&B dels noranta del seu debut. Hi seguia havent una flaire tropical però més refinada i menys electrònica tipus Kygo, la qual cosa feia lluir un pèl més les qualitats del grup com a compositores i cantants. El debut de Camila Cabello pren un plantejament similar.
Camila és un cos de treball també de 10 cançons, per tant de durada força reduïda per un àlbum de pop comercial, on ella i el seu productor habitual Frank Dukes construeixen un univers sonor força únic. El gran èxit del disc és “Havana”, una autèntica delícia de cançó que treu suc a l’origen cubà de la cantant però sense apostar-ho tot a la carta de “música llatina”. És una cançó extremadament ben produïda, prou lenta per tenir una tornada que recompensa i enganxa l’oient, amb molta personalitat i carisma. És, segurament, la millor peça de Camila; però que això no us desanimi. A l’àlbum, l’artista explora altres sons amb la mateixa gràcia. Per exemple, hi ha talls acústics com “Real Friends”, que tot i tenir una instrumentació elemental, està produïda amb bon gust i tacte, acompanyant-la de petits detalls sonors i “exercicis” vocals de Camila (són recurrents a tot el disc i aprofiten la seva veu aguda odiada per alguns però per mi immediatament reconeixible). També hi trobem cançons que tiren per la banda de “Havana”, però sense ser rèpliques: “She Loves Control” és un tall que perfectament hagués pogut cantar Shakira, coproduït per Skrillex i amb un ritme impossible de no ballar, mentre que “Inside Out” és menys sensual i més adorable i dolça, sense perdre però el punt ballable. Frank Dukes i els seus ajudants fan un esforç per mantenir el so del disc sempre contemporani, sense perdre personalitat de Camila ni d’ells com a productors. Un exemple de com ho fan és introduint “vocal chops” —talls de veu modulada i manipulada digitalment, amb una melodia enganxosa i simple, com els que trobem habitualment a cançons trop pop com “It Ain’t Me” o “Sorry”— a tornades del disc, a poc volum i sense ser protagonistes. Ja sigui inconscientment o conscientment, detalls així sumen al factor “catchy” del disc sense sacrificar el so divers de l’àlbum, o fins i tot cohesionant-lo i dotant-lo de més personalitat. Fins i tot quan Dukes i els compositors de l’àlbum tenen referents molt evidents, el resultat és molt satisfactori i actua més com a resum de tendències que no pas com a còpia oportunista (és el cas d’“Into It”, l’última peça del disc i un dels talls més disfrutables, el qual barreja Taylor Swift, Lorde, Carly Rae Jepsen, Selena Gomez / Julia Michaels i Trop Pop en una sola cançó). Camila, però, també té espai per les balades. “All These Years” va sobre retrobar-se amb un amant del passat i admetre que encara hi ha alguna cosa allà (tot i que és decent, no em meravella la cançó). Sí que ho fa “Consequences”, una balada a piano que segueix les passes de “Liability” i “Sorry” (la de Halsey) però centrada en una relació que no és tan bona com sembla. Tot i que l’altra balada de l’àlbum, “Something’s Gotta Give” també m’agrada molt (té algunes de les millors línies de tot el disc, especialment la memorable “No reason to stay is a good reason to go”), em quedo amb “Consequences”, per l’evolució i maduresa que té i per mostrar-me la part més emotiva de Camila Cabello.
M’he deixat la meva preferida de debò pel final, i irònicament és la cançó que obre el disc. “Never Be The Same”, el segon single de l’àlbum, és una d’aquelles cançons que jo trobo espectaculars però que per d’altres serà avorrida o poc atractiva. És un exercici de synth pop admirable, amb producció mai excessiva però especialment emotiva (els tambors són imprescindibles), però la part addictiva ve donada per la melodia de la cançó, des dels seus versos fins a la tornada, on Camila explora el seu registre més alt amb un pre-chorus ja icònic. Estem avesats a sentir comparacions entre l’amor i la droga, metàfores fins i tot, però aquí ella puja un esglaó mencionant-les pel nom: “Just like nicotine, heroine, morphine / Suddenly, I’m a fiend and you’re all I need”. La forma sil·làbica i melòdica en què diu el pre, més el conseqüent chorus (“It’s you, babe / And I’m a sucker for the way that you move, babe / And I could try to run, but it would be useless / You’re to blame / Just one hit of you, I knew I’ll never be the same”) són el que definiria com a “perfecció pop”. Si m’he de quedar amb una cançó de Camila (ara de debò) i oblidar la resta, “Never Be The Same” és l’escollida.
Amb el seu àlbum debut al mercat, l’exintegrant de Fifth Harmony se solidifica com una de les noves artistes pop més interessants i amb més potencial. El futur dirà si sap estendre la seva popularitat i identitat més enllà d’un èxit tan únic com “Havana”.
7
