Bush
L’altre dia quan vaig entrar a Spotify vaig veure una d’aquelles publicitats enormes de la portada (aquelles de què tots els usuaris Premium ens queixem perquè moltes vegades promocionen àlbums que no encaixen gens amb els nostres gustos refinats). Deia que el nou disc d’Snoop Dogg —que encara no estava a la venda, remarcava— ja es podia escoltar, «en exclusiva», a Spotify. Després vaig esbrinar que ni era exclusiva ni res, però vaja, si això va servir per cridar la meva atenció —més la portada moderna i bonica del disc, que xocava frontalment amb el meu concepte de «nou disc d’Snoop Dogg»—, ja va estar bé. L’anunci també deia que el disc estava produït en la seva totalitat —una cosa curiosa per un disc de rap, on la majoria de cançons solen tenir els seus propis productors perquè s’han fet en estudis, llocs i contextos bastant diferents, à la mixtape— per Pharrell Williams. I mireu que no li tinc gaire simpatia al cantant de “Happy”. Una mica deu ser per l’efecte meme. Un paio que fa una cançó tan exitosa pot acabar fent ràbia, i més si comences a veure que és jurat de The Voice, guanya un Grammy i queda nominat a un altre, i vesteix un dels pitjors barrets de l’any 2014. Potser per això vaig escoltar el seu darrer, i segon, disc. G I R L va sortir després de l’èxit de Happy —originalment una cançó per la banda sonora de la segona de Gru—, i és un àlbum R&B amb funk i dance. A mi no em va semblar res de l’altre món —tot i el Grammy ningú el considera una obra d’art, ni molt menys—i d’aquí ve tot.
En conclusió. Nou àlbum d’Snoop. Produït per Pharrell. Exclusiu d’Spotify (la gent d’Spotify s’hauria de mirar un Sálvame per aprendre la diferència entre primícia i exclusiva). I resulta que no és un àlbum de rap! De fet hi ha súper pocs verses en tot el disc i, pel que he llegit a entrevistes, els pocs que hi ha són perquè Pharrell i el seu equip van voler que Snoop hi posés unes línies per allà. Ell només obeïa. Em sembla una passada per un artista com ell. De debò.
Bush és un àlbum funk de 10 cançons que primer es va poder escoltar en format digital i després s’ha posat a la venda en físic, d’aquí tot el drama de l’exclusiva i el màrqueting. Suposo que a Snoop, que l’any passat va fer una mena d’intent de canvi de personalitat publicant un LP de reggae sota el nom d’Snoop Lion, se’l veia tan innovador que la discogràfica va pensar que apostant per un llançament diferent no tenien res a perdre-hi.
Entrem en matèria, perquè tot i haver-n’hi poca és interessant. Aquí Snoop Dogg canta. És un àlbum de cotxe anant a la platja, d’aparell de música de fons a l’inici d’una festa amb molt d’alcohol, o fins i tot de playlist de “sex” a Spotify. És un àlbum súper cohesionat, amb un sentiment comú que de vegades el pot fer avorrit si el traiem dels contextos que dèiem abans.
Les col·laboracions d’artistes com Stevie Wonder i Charlie Wilson ajuden a descansar un Snoop molt solt i fluid. Se’l nota feliç, se’l nota molt còmode. Les altres col·laboracions són de rapers —T.I., Rick Ross i Kendrick Lamar, aquests dos últims en una sola cançó— s’integren prou bé i aporten un pèl de varietat i suposo que fins a cert punt supleixen la manca del rap d’Snoop.
És un àlbum d’Snoop, sí, però sobretot de Pharrell. La seva producció es nota en cada cançó, i no només perquè sabem que és el que ha pres més decisions a Bush. Qualsevol que conegui algunes de les feines recents de Pharrell sabrà veure-hi alguns detalls, els quals marquen un so modern però marcadament del passat que ja és tendència en el pop, des de Bruno Mars fins a l’últim àlbum d’Ed Sheeran.
Bush és un àlbum curt (bona decisió) i molt agradable. La sorpresa que he tingut escoltant-lo fàcilment la tindrà qualsevol altre, fan o no del raper Snoop. Compleix com a cantant funk. I quant a Pharrell (perdó per haver-lo fet el coprotagonista de l’article però és que el mateix Snoop en totes les entrevistes recents el menciona cada dos segons —bromance?—), Bush és un bon projecte per mostrar les seves cartes com a productor d’un treball global i coherent. No crec que hi hagi un G I R L 2 però no m’importaria veure continuïtat a l’Snoop més funk.
7
