Bloom
El segon àlbum d’estudi del cantant australià Troye Sivan havia de ser, en ulls de molts, la seva entrada al món de les estrelles pop. Amb el radiant, nocturn i gairebé èpic “My My My!” Sivan marcava unes expectatives que difícilment ha complert durant els vuit mesos que hi ha hagut entre el lead single i el llançament del disc. És, potser justament per això, un disc diferent del que s’espera d’un artista pop al 2018. Un disc amb poc compromisos, grans ambicions i una execució que tot i tenir limitacions majúscules, sap sortir-se’n millor del que ho feien anteriors projectes de Troye però sense satisfer tothom.
Bloom té dos talons d’Aquil·les. El primer és la seqüència del disc, que opta per la fórmula de “bop-balada” amb massa facilitat. Després de “My My My!” toca “The Good Side”, després de “Plum” hi ha “What a Heavenly Way to Die”, després de “Lucky Strike” segueix “Animal”, i així anar fent. És una seqüència que acaba sent òbvia i repetitiva, i que en general fa poc a favor de l’àlbum. Els instrumentals i la veu de Troye (ara en parlarem) sempre es queden a un nivell acceptable però mai alt d’intensitat, fent el just per cridar l’atenció però mai sobrepassant les expectatives (un exemple d’això és “Dance to This”, clarament marcada per ser relaxada i fresca però que al bridge sembla agafar una embranzida especialment interessant, si no és perquè abans de l’última tornada tot torna al ritme pla de l’inici—no ho poden evitar). Aquesta falta de pics d’intensitat encara es veu més diluïda per la incapacitat del disc de generar momentum, i això es deu, com deia, a les constants interrupcions de les balades al llarg del disc.
L’altra gran limitació és Troye com a cantant. La seva veu pràcticament no ha millorat gens des del seu primer disc. Això significa: zero piruetes vocals, zero característiques interessants més enllà del to, i una falta severa d’emoció a les seves actuacions. No canta malament, simplement canta poc. A “What a Heavenly Way to Die” necessita el reforç del cor per provocar el “punch” emotiu que necessita la cançó, mentre que a “Animal” recorre a efectes vocals i melodies copiades de Frank Ocean per donar dinamisme a la balada. On la veu de Troye funciona millor és als talls més directes, com “Bloom” o “My My My!”, perquè fins i tot a “Dance to This” —una cançó que a priori sembla estar dissenyada per la seva poca energia— queda en ridícul quan Ariana Grande fa el doble o triple de melodies i harmonies en un terç del temps (i sense sonar fora de lloc). És el que hi ha, però segueix sent una decepció precisament quan les cançons sí que desprenen l’emoció que la seva veu manca.
A Bloom Troye ha treballat amb diversos compositors pop d’alt nivell, com Allie X, Leland, Noonie Bao, Alex Hope o els suecs Oscar Holter (“Run Away With Me”, “Bon Appétit) i Öscar Gorres (“So It Goes…”, “Hard to Forget Ya”). Part d’aquests també produeixen cançons, juntament amb l’habitual Bram Inscore i els benvinguts Rechtshaid (HAIM, Sky Ferreira), Jam City (Kelela) i Buddy Ross (Frank Ocean). És un dream team del pop contemporani amb classe que molts artistes somien amb comptar algun dia. La producció és immaculada gràcies a això, però es nota una falta clara de visió per anar un pèl més enllà—tot i que segurament tampoc és el que es buscava. La textura i personalitat dels instrumentals deixen lloc a la que és probablement la millor col·lecció de cançons de tota la carrera de Troye. No hi hi ha ni una que sigui dolenta o mediocre, totes amb els seus moments àlgids i una intenció clara. Les lletres també han millorat, i tot i no tenir un gran arc emotiu o narratiu darrere, fan molt amb poc: pintant situacions concretes amb un llenguatge molt econòmic, i alhora recollint com a mínim un parell de quotables per cançó. És molt més del que han aconseguit altres discs pop grans aquest any (ehem Ariana ehem), i és un canvi que s’agraeix molt.
Com disfruti cadascú de Bloom al final dependrà del que prioritzi en un disc d’aquestes característiques. La producció i les cançons són genials, sempre que es vulgui passar per alt l’ordre de la tracklist (o es vulgui canviar manualment). La veu de Troye posa poca emoció a les lletres —que han millorat notablement—, i tot i que això no és una sorpresa, torna a ser clar. Bloom és un disc pop poc convencional, que no aprofita el cop de porta de “My My My!” per imposar-se, però tampoc torna a la fórmula clàssica de l’anterior. En comptes d’això, intenta evolucionar, encara que ho faci menys del que es pensa.