American Boyfriend: A Suburban Love Story
Quan els artistes de 20 anys fan música sovint no sonen com si tinguessin 20 anys. Tenir 20 anys i tenir les coses poc clares no és guai i definitivament no és el que et fa vendre discos. En una era marcada per l’egocentrisme i l’autoconfiança de Kanye, on Drake és considerat dels rapers més “emocionals” i “dèbils” (?), sembla que hi hauria d’haver poc espai per a Kevin Abstract, un artista que al seu segon disc d’estudi encara sona més confús i insegur que al seu primer treball. Potser és per això que a American Boyfriend rescata fotos d’institut, primers amors i cançons pop dels noranta, perquè almenys en aquella època d’adolescència tenia una excusa per ser així (quan si no?). Abstract transporta directament aquells sentiments i aquell ambient a un dels discs més ben produïts de l’any, musicalment divers però enganxós de principi a fi. Es noten les seves influències, des de Kanye o Tyler the Creator fins a Frank Ocean i Kid Cudi, però són més recordatoris i picades d’ullet que còpies i karaokes. L’equip de Brockhampton i col·laboradors aconsegueixen crear un disc molt cinematogràfic, amb tornades ensucrades, guitarres prou indies i una factura que té poc a envejar als discs dels grans artistes. Kevin Abstract sobre aquests instrumentals sona, efectivament, amateur, però el contrast alhora accentua l’honestedat i franquesa amb les que el raper/cantant parla de temes com la masculinitat, l’amor queer o les relacions familiars. Per sort, hi ha desenes de persones com ell intentant fer música d’aquest tipus a internet: oberta, estranya, amb expectatives d’èxit (que equival a ser acceptat en una societat que no t’accepta) però sempre fidel i vertadera. American Boyfriend cristal·litza aquestes ganes en una cosa palpable, assolellada, que impacta amb frases bàsiques i enamora amb petites bombolles musicals de dos i tres minuts. En aquest sentit, és unic.
9
